dimecres, 20 d’abril del 2011

Futbol públic o privat?


No sé si Matthew Tree, quan es va establir a Catalunya, devia entendre com un club amb jugadors i presidents que han declarat ser independentistes, juguen a una selecció que rebutgen i per una copa antagònica a la seva manera de pensar. No sé si ara Tree, després d’uns vint anys després, ho ha entès i ho explica en el seu nou llibre. L’haurem de llegir. De totes maneres, quan cobres 600.000 euros al mes i el “jefe” et dóna alguna ordre que va contra els teus principis morals, suposo que no es deu tenir la pell tant fina. No sé si deu passar el mateix amb les 50 mil persones que cobren més de 120 mil euros l’any a Catalunya.

Curiosament, Magda Oranich, tampoc va fer cap menció sobre el tema aquesta setmana, en la seva intervenció al programa matinal de tv3, la teva, on, parlant sobre les retallades a la sanitat pública, va fer un solidari comentari que, crec, ha passat del tot desapercebut: per nadal, ella, va anar a un hospital públic amb el sèquit pantomímic de jugadors del Barça i ha explicat que es va dedicar a comptar quants nens “no eren d’aquí”: el 60% de les mares anaven amb burka.

Crec que trucaré a Tree per veure si em pot explicar com és que un club privat rep diners públics o indirectament genera despesa de diner públic, havent de pagar zones de fans quan hi ha partits importants, trobant carrers tallats quan es guanya, emetent partits per les diferents televisions públiques i mossos, molts de mossos. Uns mossos que, atenció, avui estrenaran armament. Algú em pot dir quina empresa ha fabricat aquestes noves armes i quant ens han valgut a cada ciutadà? Posats a retallar, no serien millor unes espasses de fusta o uns fones fetes amb pinces d’estendre la roba, un clau i una goma elàstica?

Baixaré a treure les escombraries i, de pas, posaré tres urnes al carrer per començar a fer una consulta popular: nou armament pels mossos sí o no, futbol a les televisions públiques sí o no i subvencions públiques als clubs de futbol privats sí o no.

Tot plegat, una cocktelera molt remenada, amb una gran dosi d’opiàcies que farà que avui s’aturin de nou els carrers i que la despesa generada per l'assistència al wedding de l'any, passi desapercebuda. Només planyo els venedors de diaris i els cambrers d’arreu, que per 900-1.000 euros al mes, demà, hauran de treballar de psicoanalistes, aguantant a tots els pseudoàrbitres, entrenadors, borratxos habituals i pesats/fanàtics de torn, experts en futbol.