dilluns, 2 de desembre del 2013

CIAM: un centre d'interpretació de l'aigua



A Andorra no només s'hi pot anar a comprar sinó també a gaudir de les seves aigües termals.

A banda d'això, podem completar el viatge amb una interessant visita al Centre d'Interpretació de l'Aigua i del Madriu.

És un espai ubicat al centre de la població d'Escaldes d'Engordany, en un edifici modern de vidre, ple de significat i amb un simbolisme completament integrat al paisatge on s'emplaça.

El conjunt de l'exterior, realment connectat amb el seu entorn, ofereix una sèrie de terrasses, a diferents nivells, amb els que gaudir del riu que passa pel costat, la neu o la font d'aigua termal que raja a setanta graus. A la seva façana s'emmiralla la muntanya que rodeja el Centre.

Un cop a dins, tots els elements expositius fan referència a l'aigua: pluja que cau del sostre, gotes d'aigua que ens envolten, etc.  La museografia es completa amb audiovisuals en diferents formats i amb una sèrie d'aparells interactius.

Es tracta, doncs, d'un espai petit, però amb un discurs entenedor, pedagògic i ben travat. Un relaxant lloc per evadir-se i un exemple clar de connexió entre continent i contingut.

Una vegada més, constatem que no cal ser un gran museu per oferir una bona experiència cultural. 

dimarts, 19 de novembre del 2013

Microcosmos altxerri (Donosti II)



Desconec si la Galeria Altxerri de Donosti pren el seu nom de la cova paleolítica (amb pintures rupestres) situada a escassos divuit kilòmetres de la ciutat.
El que sí és cert és que quan hi entres, tens la sensació d'aïllar-te de la resta de la ciutat (sobretot amb els seus grans pilars de fusta), endinsar-te en un lloc molt especial i on pots viure una experiència estètica d'alt voltatge.

La pròpia galeria defineix el seu projecte centrat en joves promeses, una tasca summament difícil avui en dia i que requereix d'un enorme compromís i dedicació.
Tot i això, galería altxerri (tal i com la seva tipografia presenta), també es caracteritza per comptar amb obra pictòrica d'artistes de gran renom com Chillida, Guinovart, Rafols Casamada, Plensa, Pijuan, Miró o Tàpies.

Si aquests dies esteu per la ciutat basca, encara podeu gaudir de la lluminosa obra de José Maria Yturralde , que presenta unes obres de diferents mides, de vius colors, tant llampants, que semblen que estiguin il·luminades, amb alguna mena de bombeta col·locada pel darrera, explosionant sobre les parets blanques de la galeria.

No sé si els hi haurà afectat la crisi però celebro que encara hi hagi espais com aquests, d'entrada lliure, i amb un treball al darrera seriós i rigorós.


(Imatge entrada: Postludio, 2007, Yturralde, Galeria Altxerri. Fotografia: Eva Jove)

dissabte, 9 de novembre del 2013

Què és un Museu de Societat? (Donosti I)



Sabem que és un museu d'arqueologia, de la ciència, d'art contemporani, d'història natural... Aquests tipus de museus els tenim clars, però sabem què és un Museu de Societat?

A la ciutat de San Sebastián podem visitar el Museu San Telmo, un museu que s'autodefineix "de la societat vasca i ciutadania". Si el museu va de persones, doncs, hi trobem persones exposades en ell, o què conté?

Amb cert escepticisme, m'endinso en l'edifici: un convent del segle XVI, ampliat i reformat, que ofereix espais gratuïts com la biblioteca o la cafeteria Bokado, on es poden degustar uns magnífics pintxos molt propis de la zona. No és massa gran i permet veure'n diferents aspectes culturals i socials (canvis, transformacions, evolucions...).

Pel que fa a contingut, el museu presenta una eclèctica mescla d'arqueologia antiga, col·lecció d'etnografia, pinacoteca i objectes propis de museu d'història. A priori semblaria una combinació que no pot funcionar, però el discurs tan ben travat i l'adequació dels espais (un fantàstic passeig per les sales del monestir, sense estar massa carregades) fan que el pas pel museu sigui una autèntica immersió en la cultura i respirar del barri.

El Museu entranya sorpreses com les pintures de Sert de la capella (no us podeu perdre el seu audiovisual!), la pantalla del hall i les obres pictòriques de gran renom. Tot i que la seva accessibilitat és una assignatura pendent, passejar-hi és un plaer.

El millor de tot del Museu, però, (com la platja de la ciutat) és que és un museu realment viscut, usat i integrat en la comunitat del barri: de dia es discuteix sobre el problema de les escombraries, de nit s'hi pot veure el futbol; perquè com diu Hugues de Varine: "el patrimoni d'un territori és dels seus habitants".


Fotografia: Museo de San Telmo (Donosti) Eva Jove

diumenge, 8 de setembre del 2013

On hem de difondre el nostre Patrimoni?


Com veieu que es publiciti un ens patrimonial al mig d'una autopista?

Segurament a nosaltres ens resulta xocant, sorprenent i, reconeguem-ho, fins i tot, en podríem arribar a tenir algun prejudici.

Un cosa m'ha quedat clara aquests dies de rondar pel Sud de França: tenen diners que, encertadament, inverteixen en la restauració, conservació i difusió del seu patrimoni.

Part d'aquests diners, els destinen a fer difusió de restes que conserven i si cal fer-la a les àrees de servei de les seves autopistes, doncs ho fan. Així doncs, si decidiu fer una ruta amb cotxe per aquesta zona us podeu trobar amb agradables sorpreses com parar en una àrea de descans i, en la seva zona de picnic, a l'ombra, tenir una sèrie de plafons amb text, fotografies i esquemes, amb els quals aprendre sobre la romana Via Domitia (paral·lela a l'actual autopista, com sol ser habitual) i sobre les restes excavades i conservades dels assentaments que s'hi instal·laven als seus vorals.

D'altra banda, també parant en àrees de descans, us podeu topar amb inesperades indicacions a castells o fortaleses, tan sols a uns minuts caminant. Sense dubte, val la pena allargar una mica l'estona prevista de descans, deixar-se perdre pels caminets, i arribar a impressionants castells-fortalesa com el de Salses. Una construcció imponent, a pocs minuts de Perpinyà, que ara mateix s'està excavant en un punt i restaurant en altres dos, perfectament visitable -tan per l'exterior com el seu interior- i amb una botiga amb gran varietat d'articles relacionats. Una parada prevista, amb una visita inesperada, que val la pena fer, per conèixer la història i la vida de la zona.

A Catalunya també tenim (o teníem) traces de via romana i els seus corresponents jaciments adjacents. No entenc perquè aquí, al contrari de França, sempre se n'intenta amagar la seva existència. Algú en sap res? A algú li sona el cas de La Sagrera?

Encara hem d'aprendre coses dels veins que tenim aquí al costat!

Fotografia: Castell fortalesa de Salses. Eva Jove

Arquitectura feta joia


No sé si la crisi o ments inquietes fan que, de tant en tant, sorgeixin idees brillants d'aquelles que voldríem que se'ns ocorreguessin a nosaltres. Si aquesta iniciativa, a més, és de dones, doble alegria.

Mònica Molas i Marta Rofin formen el tàndem d'arquitectes que han iniciat el creatiu projecte Architexture: un conjunt d'anells que porten, com a motiu, façanes de reconeguts edificis.

Els anells són de llautó amb un bany de plata, amples i de mida adaptable. La peça decorativa és un cercle -lleugerament còncau per les vores- que porta imprès directament -a color- el motiu decoratiu inspirat en l'edifici arquitectònic. Cada peça va acompanyada d'un acurat i pedagògic packaging, que fa d'Architexture una bona i atractiva opció de regal (atenció, nois!).

A banda de la primera sèrie, la dedicada a edificis del món, Architexture també ha realitzat els anells inspirats en Dalí (de venta exclusiva a les diferents Casa Museu Dalí) i en el Mercat del Born, que s'inaugurarà el proper dimecres. El pròxim projecte: les arracades (ja les estic esperant!), la corresponent App per a mòbils i els anells de La Pedrera i la Sagrada Família, de Gaudí.

La vida està feta pels qui s'arrisquen i la història s'escriu d'aventures de valents! Molta sort, noies!

Fotografia Eva Jove

dissabte, 15 de juny del 2013

El Pergamon Museum de Berlín (Berlín IV)


Allotjat en un edifici neoclàssic i ubicat a l'Illa dels Museus del centre de Berlín, el Pergamon Museum és un dels museus amb més cues i més visitats de la capital alemanya.

Tot i anomenar-se Pergamon Museum, l'espai conté tres grandioses col·leccions d'una importància i significats excepcionals: art clàssic, art del Pròxim Orient i Art Islàmic. Tots els elements són d'alta rellevància i  aquest és un dels motius pel qual el fan de visita indispensable.

Però per què justament s'anomena Pergamon i no Ishtar Museum? La resposta és fàcil: el majestuós altar és, sens dubte, la peça estrella del museu. A l'entrada la major part de la publicitat es refereix a aquest altar i quan entres, el recorregut et condueix cap a ell, servint com de gran rebedor distribuïdor, a la resta de sales del museu. És realment tant majestuós i impactant com me l'havia imaginat. O més. Et recórrer una gran emoció per dins quan el veus a menys de trenta centímetres i pots apreciar-ne la detallada musculatura de les seves figures marmòries.
Aquest altar, a més, té dedicats per a ell sol, dos espais interactius on s'hi ha fet una forta inversió en tecnologia: una zona amb iPad's i un gran espai 3D (pel qual cal pagar una segona entrada).

Amb l'entrada s'inclou l'audioguia (amb uns higiènics protectors de cel·lulosa), amb la qual es pot gaudir de les altíssimes sales del museu que alberguen la porta del mercat de la ciutat de Milet, la porta de Babilònia (i el seus maons vidriats de color "blaus babilònics"), delicioses peces islàmiques i delicades sales de ceràmica clàssica, inclosa l'explícita ceràmica i artefactes de contingut altament eròtic.

Em sorprèn gratament la sala dedicada a les excavacions arqueològiques portades a terme a l'antiga ciutat jònia de Priene. I no només pel seu contingut (que comprèn maquetes de colors i amb explicacions summament científiques) sinó per l'innovador acord entre Alemanya i Turquia per repartir-se els objectes de les excavacions, compartir coneixements i difusió dels mateixos i treballar conjuntament -d'igual a igual- per donar a conèixer la ciutat grecoromana. Sensacions reconfortants al llegir sobre aquest acord.

Surts meravellat del museu i, alhora, empetitit com a minúscul ésser actual occidental.

(Fotografia: Eva Jove)

diumenge, 9 de juny del 2013

L'Altes Museum (Berlín III)



L'Altes Museum de Berlín és un edifici neoclàssic, situat dins la famosa Illa dels Museus de la ciutat, que va ser un dels primers edificis especialment dissenyats per fer la funció de museu, des del seu inici.

Tot i estar ben situat i ser un museu important, amb grans obres del món clàssic, és un museu amb poca cua i amb relativament poca gent. Malgrat ser de pagament, el preu també inclou la seva audioguia.
L'Altes Museum és un espai net (tot és blanc), ordenat, silenciós, amb un discurs molt clar, les peces ben escollides i unes elegants sales de marbre que et traslladen veritablement a l'antiga Roma, sobretot, per la seva sala circular, recordant el Panteó romà.

Una de les poques pegues que li podíem recriminar al museu és la poca accessibilitat de les sales que no s'han sabut adaptar als nous públics ni democratitzar-se adequadament. L'altra qüestió seria plantejar-se si tots el kuroi grecs que alberga haurien de retornar al seu país d'origen.

De totes maneres, és un museu a visitar i molt útil per veure l'evolució artística de determinats moviments.

A Berlín podem trobar museus de quasi qualsevol temàtica. Poder triar entre tots ells és una gran fortuna. La sensació amb la que marxes de la ciutat, però, per molts dies que hi estiguis, és que no els has pogut visitar tots i que sempre et veus obligat a seleccionar. Deixar-ne algun és com llençar la moneda a la famosa font de Roma, per tenir l'excusa per poder-hi tornar. I crec que aquest és el model que voldria per a totes les ciutats: infinitat de tipologia de museus on poder triar, sostenibles, accessibles, integrats en l'arquitectura i, el que és més important, integrats en el gruix de la societat. Tenir aquest model de teixit museístic, amb tots els beneficis que comporten al seu voltant, representa maduresa cultural i social. I aquest també seria el model social ideal: un ciutadania madura que pogués escollir d'entre la variada oferta del seu oci cultural.

(Fotografia: Eva Jove. Altes Museum)

dissabte, 1 de juny del 2013

Exhibició humana als museus


Escric aquesta entrada arran d'un cas amb el que em vaig trobar fa un mes amb el Museu Surgeon's Hall i empesa per la proposta de Carme Rodríguez i Manel Miró, quan van saber sobre el tema i vàrem iniciar un interessant debat.

El cas és que vaig visitar aquest museu, i al tornar, en vaig publicar una entrada a aquest blog acompanyada d'una fotografia que il·lustrava molt bé el sentit pedagògic i històric del museu per una banda (es tractava d'un espècimen d'un soldat francès, del 1917, ferit de bala) i el nou projecte de modernitat que encaren (la peça estava convenientment etiquetada amb un codi QR). Tot i saber que el fet de publicar la fotografia podria aixecar ampolles, vaig decidir, com solc fer, fer arribar l'entrada al propi museu. Al cap de pocs dies em van fer arribar un correu electrònic demanant-me que retirés la fotografia del blog i que l'emplacés per una que ells m'enviaven (més neutre i sense tant de significat), d'acord a un codi escocès de bones pràctiques de teixits humans.

Tot i la distància, vaig pensar de seguida en el bosquimà de Banyoles. Ja ens queda lluny l'any 1991, quan un metge haitià va presentar una querella contra l'Ajuntament de Banyoles per exhibir al Museu Darder aquest espècimen de cos sencer, dissecat al 1830. La polèmica va arribar a nivell internacional i al considerar-se un cas de racisme colonial, l'Ajuntament va decidir retornar el guerrer bosquimà, per ser enterrat al parc nacional de Botswana.

I ja tenim la caixa dels trons oberta! Exhibir mòmies egípcies es considera una ofensa per la dignitat humana?  I cranis de decapitats i empalats? I totes les mostres arqueològiques? Hauríem de diferenciar restes de la Primera Guerra Mundial de les de la Guerra Civil Espanyola? Crec que és un debat que encara tenim pendent de resoldre i ens seria difícil posar-nos d'acord (la mediació seria complicada...). Per ser respectuosos a totes les sensibilitats i creences s'haurien d'establir uns criteris ètics temporals, geogràfics i potser també n'hauriem de tenir en compte de religiosos o rituals.

A Espanya no hi ha cap llei ni codi de bones pràctiques que tracti el tema. De fet, hi ha un cas contemporani al negre de Banyoles que encara s'exhibeix. Es tracta d'un buidat d'esquelet humà, fet en guix, d'un home extremeny de dos metres i trenta cinc centímetres, conegut com el gegant i que s'exposa al Museu Nacional d'Antropologia, de Madrid. És del 1840 i va donar el seu esquelet en vida, a canvi d'un sou vitalici de dues pessetes i mitja cada dia.

Penso que les col·leccions dels museus antics són fruit d'anys d'història i cada adquisició o donació que s'accepta, respon a una política i a un tarannà propi del moment. Així doncs, no hauríem de criminalitzar, en el present, les accions fetes fa dos segles i que, en aquell moment, era una pràctica habitual en el cas de la societat catalana (recordem aquí les expedicions etnogràfiques i antropològiques d'alguns adinerats per terres selvàtiques i exòtiques, que han donat com a resultat fantàstiques col·leccions com la de Fundació Folch) o la finalitat educativa del fet de recol·lectar espècimens per una facultat de medicina -com en el cas del soldat francès-. 

dissabte, 25 de maig del 2013

"Slow Cognition": un retorn a l'essència



Quan l'ésser humà té pocs mesos de vida, dels primers coneixements que adquireix són parlar, reconèixer lletres, llegir i escriure el seu nom.

Al fer-nos grans, amb les presses del dia a dia i el ritme atrafegat, sembla com si oblidéssim la importància d'aquests primers senderis que ens acompanyen la resta de les nostres vides.

Unes escultures, de ferro, en forma de lletres, situades en dues biblioteques d'humanitats diferents, ens recorden on som i el pes de tenir aquests coneixements bàsics que, desenvolupats adequadament, ens poden portar tant lluny com nosaltres vulguem.

Alhora, però, la contundència de les escultures ens evoquen la importància d'aferrar-nos al coneixement, a ancorar-nos a la lectura dels llibres i, perquè no, un retorn a l'essència dels enteniments essencials.

Si ens detenim un instant i ho pensem bé, potser ens caldria plantejar-nos un regrés a allò que simplement és fonamental per alimentar el cervell, aturar-ho tot i retrobar-nos amb l'indispensable més primigeni, és a dir, el que en podríem anomenar l' "Slow Cognition".

Des d'aquí, doncs, proposem un retorn a la lectura pausada, lletra a lletra, paraula a paraula, per poder-ne captar les diferents tonalitats i convertir-nos en rics per dins.

diumenge, 19 de maig del 2013

La nit màgica dels museus



Un any més, per fortuna, ha tornat La Nit dels Museus a l'àrea metropolitana de Barcelona i en alguns punts de Catalunya.
Si bé és cert que la majoria de museus són gratuïts el primer diumenge de cada mes i en d'altres ocasions anuals que cada museu decideix, el que fa únic i tant especial aquest dia és el factor nocturnitat. Tot i que els espais estan perfectament il·luminats i amb els serveis funcionant amb normalitat, com si fos un matí qualsevol, el petit canvi horari ofereix un atractiu plus a la visita que la converteix en un èxit rotund.

Enguany, La Nit dels Museus ha vingut acompanyada d'una encertada presència a les xarxes socials: d'una banda el concurs de fotografia a Twitter i a Instagram sota el hashtag #bcnesmuseu i, d'altra banda, la senzilla aplicació per a mòbils.

A més de fomentar la participació ciutadana i com sol ser habitual, la jornada (o "vesprada") ve carregada d'activitats a arreu i, en molts casos, l'ocasió s'allarga durant tot el cap de setmana, fent que l'elecció de museu a visitar sigui realment difícil però convidant veritablement a gaudir-ne a tota la població.

Particularment, em solc decantar per algun espai nou i que ofereixi quelcom més que obrir les seves portes gratuïtament. Per aquest motiu, doncs, enguany m'he inclinat pel Museu Europeu d'Art Modern. Han ofert un esplèndid concert a la sala millor conservada del Palau Gomis -l'acústica era genial- i un improvisat servei de bar dins de la sala del concert, que han fet passar una amena vetllada. El museu ha estat ple de gom a gom fins l'hora de tancar i era complicat veure amb comoditat les peces (Gargallo, Smith, Subirachs, Juli González, Apel·les Fenosa, Blay, Llimona,... ) o llegir -ne els seus plafons.

Malgrat ser avui la nit europea dels museus (i coincidint amb el Dia Internacional dels Museus), les diferents ciutats europees ofereixen, a part, la seva pròpia nit dels museus amb el què et pots trobar meravelloses i màgiques nits d'art i estels, qualsevol mes de l'any.

Els darrers anys, degut a la crisi, sempre penso que serà el darrer any que es podrà fer i que ho podrem gaudir. Però quan veig el ple que està (hi havia llargues cues a varis museus), les dades de visitants i les imatges de l'endemà, entenc el què ens fa forts com a comunitat i em sento orgullosa d'una societat civil que, des de baix i lliurement, aposta pel coneixement, l'amplitud de mires, l'educació i la cultura. 

Tots som museu, tots som cultura; Que no ens ho preguin.
(Mini manifest a favor de la cultura)

(Imatge de l'entrada: Homenatge a Chagall, Pau Gargallo,Museu Europeu d'Art Modern. Eva Jove. Clica-la per fer-la més gran)

divendres, 3 de maig del 2013

Cartells contra actituds feixistes (0)




Veig un cartell recentment pintat en un universitat pública catalana que, de seguit, em recorda a un conegut cartell del P.O.U.M que té més de setanta anys. En ambdós casos, unes figures humanes, amb els braços enlairats, reclamant la terra que treballen per, tot just, poder-se alimentar.

Es dóna la curiosa coincidència que el cartell del P.O.U.M s'exhibeix aquests dies a Sabadell (en una entitat bancària...), recuperant així, una exposició -de fa uns anys- de l'Arxiu Nacional de Catalunya (ANC). Malgrat que la publicació de l'exposició està descatalogada, i per si no teniu temps d'anar a visitar l'exposició, podeu fer una ullada a l'exposició on-line clicant aquí.

Es tracta d'una exposició petita però amb una museologia quasi perfecta: textos breus, textos perfectament entenedors, amb títols claus a les parets i deixant que les obres parlin per sí mateixes.
A banda del cartell que insta als camperols a reclamar la terra que conreen, hi ha tota una sèrie de cartells, algun d'ells arxiconeguts, com la joia que ens rep només d'entrar: "Aixafem el feixisme".
Sortosament, hem pogut conservar tot aquest material gràfic dels anys de la Guerra Civil, tot i ser força menystingut i sovint infravalorat. El material és propi d'una època d'esplendor de la producció cartellista catalana (perfectament equiparable a la del París de la mateixa època), tant pel que fa a quantitat com a qualitat. Estèticament, aquest treball visual tant impactant i pertorbador, va fugir del delicat i utòpic estil noucentista per apropar-se al cubisme i, en menor mesura, al surrealisme soviètic. En ell es fan realment pal·lesos tres conceptes: el trencar amb l'art del moment, comptar amb un estil propi (irrepetible i expressiu, diria jo) i amb un missatge clar, carregat de simbolisme.

La mostra ens ensenya els missatges que havien de comunicar els cartells, dirigits a tot tipus de sectors de la societat (estudiants, milicianes, ferroviaris, camperols...): instar a la lluita, a la denúncia, la crida a la mobilització, a informar, a intercanviar... Realitzats usant imatges colpidores però també amb uns concisos lemes: "Menys... egoisme en aquell que atresora una moneda", "Avant" i l'actual "el pillatge deshonra el triomf".

Sembla mentida que faci quasi vuitanta anys d'aquests cartells d'època de guerra i estiguin tant vigents avui en dia: la terra en mans dels especuladors, camperols i ramaders infrapagats, farcits de corrupció, aniquilats com a societat i haver de lluitar per uns mínims dignes... Al final serà veritat que estem envoltats de feixistes.

dimecres, 24 d’abril del 2013

La traça de BAUHAUS (Berlín II)


Quan trepitges per primera vegada la Bauhaus de Berlín, t'entra una mena de doble vertigen. Primer, per la càrrega històrica que comporta -i, com veureu, la seva connexió amb algunes polítiques d'avui en dia- i després perquè, només d'entrar i amb una sola volada, entens el significat real d' "art total" i tot el concepte educatiu que representa. És fascinant com tot resulta reconeixible, començant pel propi edifici projectat per Gropius -el seu primer director-, i com s'hi poden identificar les influències d'algunes marques fabricants actuals.

L'Escola Bauhaus va sorgir a principis del segle XX, amb les Avantguardes, després de la Primera Guerra Mundial i en un context polític de república, que, sens dubte, afavoria el pensament lliure i un context propici pel trencador projecte educatiu. L'Escola es va haver de traslladar en dues ocasions, per evitar ser clausurada i poder seguir fidel als seus principis, evitant les retallades i les ciutats "ocupades" (Weimar, Dessau...). Va ser una acadèmia pionera en deixar matricular-hi a dones (recordem que ho tenien prohibit fins abans de la guerra), tot i que no ho van tenir gens fàcil un cop a dins, fet que coneixem per alguna publicació, però que el museu no ens ensenya.
Finalment, el totalitari nazisme es va acabant imposant i clausurant l'Escola, l'any 1933. Tot i això, ens queda el consol, que el seu rastre continua completament vigent i segueix sent considerat plenament "modern".


Bauhaus, però, no és només un estil arquitectònic, malgrat la darrera etapa de l'escola tingués una marcada línia de pedagogia arquitectònica, pilotada per Mies Van Der Rohe. Al museu s'hi poden veure una sèrie de projectes arquitectònics, projectes utòpics i maquetes (no accessibles) pertanyents a aquesta darrera època.
Bauhaus, a més, significa pensament i treball sobre tots els objectes quotidians (etimològicament, la paraula també significa gremi de paletes i recol·lectar la collita, dos conceptes amb un sentit altament rellevant per a Gropius). A efectes pràctics, això vindria a equivaler a un bon treball de taller artesà unit a una "nova visió" (Moholy-Nagy), és a dir, a disseny (o la unió de l'"Art i la Tecnologia" del que parlava Gropius). L'Escola potenciava el coneixement dels diferents materials, d'explorar-ne les seves propietats, de la creativitat, del repensar el volum... que, en conjunt, desembocaven en el disseny racional de tot tipus d'artefactes, molts d'ells fabricant-se encara avui en dia. I aquests són, per mi, els grans valors del disseny: la unió de materials de qualitat per fabricar objectes d'ús quotidià que són bonics estèticament i que, a sobre, fas servir cada dia perquè funcionen a la perfecció. 

Els colors i les formes de Klee i de Kandisnky, el tub d'acer de Mies van der Rohe, el cos teòric i els collages fotogràfics de Moholy-Nagy... en aquest petit museu arxiu de les arrels del disseny modern, tot connecta i tot acaba entrellaçant-se. Visitant aquest espai es pot apreciar l'enorme esforç per construir objectes, de forma industrial i "moderna", aptes per tota la població i no objectes de luxe per una elit dominant.


dimarts, 16 d’abril del 2013

Petits museus a grans capitals (Berlín I)


Berlín és una capital amb mil i un museus. N'hi ha de pràcticament de tot el què pugueu imaginar i, sobretot, col·leccions històriques de gran renom.

Per allunyar-se dels museus gegantins, de les turístiques aglomeracions i del Tercer Reich, us proposo acostar-vos a una barri benestant de la perifèria, Dahlem, de plàcids carrers, amb boniques cases i jardins verds.

En ell hi trobareu, en una torre particular, el Brücke Museum, un espai imprescindible a visitar per poder entendre d'on sorgeix l'expressionisme pictòric alemany. Tot i que el moviment Die Brücke va sorgir a cent noranta kilòmetres de Berlín (a la ciutat de Dresden), a principis del segle XX, aquest museu conté obra de primer ordre dels principals components d'aquest moviment (Schmidt-Rottluff, Heckel o Kirchner). Potser avui en dia parlaríem d' "iniciativa" col·lectiva, més que de "moviment", pel fet de tractar-se de pintura d'un conjunt d'artistes, sense afectar a d'altres camps artístics (encara que hi ha textos escrits al darrera de la seva filosofia sobre com havia de ser l'art i com havia d'actuar l'artista que en formés part). 
Malgrat sigui un museu de mides reduïdes (no exposa tot el seu fons), és d'aquelles "experiències compactes" que fan que et replantegis temes i passis una tarda perfecta. Obres mitjanes, de colors estridents, de figures lànguides, anguloses, remarcadament expressives i en escenaris, la majoria, sòrdids i incerts.
Per mi, el millor del museu va ser l'exposició de postals, dibuixades i escrites a mà. Aquell dia vaig aprendre vàries lliçons de museologia de cop, en tres parets. Amb tot, però, no és un museu massa pedagògic i denota que la seva principal línia d'actuació és la conservació.

Si, com jo, també sou amants de les causes quasi perdudes i dels centres que amb poc soroll diuen molt, aneu en busca de la llavor que va fer germinar un dels moviments més intrigants de les avantguardes modernes.

(Fotografia: Eva Jove. Obra de Karl Schmidt-Rottluff, 1906 -cliqueu-la per ampliar-la-)

dimarts, 9 d’abril del 2013

Art Contemporani rodant en un autobús (Scotland IV)


Quan ja començava a preocupar-me per la salut de l'art contemporani del centre d'Edimburg, em topo de cara, al bell mig de la plaça Grassmarket, amb un cridaner autobús de colors, aparcat en un visible lloc de la plaça.

L'autobús en qüestió no era publicitari sinó que es tractava d'una galeria ambulant, The Travelling Gallery, una iniciativa de l'ajuntament d'Edimburg, Creative Scotland i una fundació privada. L'interior de l'autobús estava perfectament equipat -i emmoquetat- com si es tractés d'una sala estable d'art, igual que qualsevol altra.

La sala d'exposicions mòbil contenia peces d'art de diferents formats: escultura, collage, fotografia i vídeo. La lluminositat era més que correcta i el so dels vídeos perfectament vàlid. El lloc fins i tot tenia espais per l'emmagatzematge de petites eines, pròpies del muntatge d'exposicions. 

Les obres en qüestió exhibides eren de diferents artistes i la temàtica era variada. L'element que tenien tots ells en comú era que tots usaven materials que recordaven a l'infantesa: còmics, caixes de cereals, dibuixos infantils o joguines. Per contra, una de les obres que vaig trobar més impactants, era una que usava un material de màrqueting d'un establiment comercial: "Climate-Change", d'Ellie Harrison: una petita obra-objecte que t'obliga a reflexionar sobre els efectes del consumisme i el capitalisme sobre les conseqüències del canvi climàtic.

El bus de l'art es desplaça per ciutats, zones rurals i per diferents escoles. Una idea aparentment senzilla però molt eficaç per arribar al gran públic i, a més, d'una forma planera i directa. 

Novament, un altre cas d'exposició artística, amb un format divertit i mostrat amb enginy.

dijous, 4 d’abril del 2013

Museus de l'aprenentage que enganxen (Scotland III)



A aquestes alçades suposo que ningú posarà en dubte el valor pedagògic i la funció curricular que poden tenir els museus, centres d'interpretació o altres variants d'espais culturals.

Fa un temps que investigo els museus universitaris i, aquests, són el paradigma de museus per a l'aprenentatge. La gran majoria van començar en facultats de Medicina o d'estudis de Zoologia (o equivalents) i els seus objectes es van començar a acumular, en un inici, per la necessitat dels professors de poder ensenyar i traslladar els seus coneixements amb mostres reals. Poc a poc, aquestes mostres van anar creixent, així com la varietat de les disciplines que van iniciar el mateix sistema: col·lecció i ordenació d'objectes -sovint rars, curiositats o excepcions a la norma habitual- per, d'aquesta manera, anar engruixint involuntàriament, un magatzem/mostrari de relíquies i espècimens de l'horror.

El Museu de la Cirurgia d'Edimburg (Surgeon's Hall), situat a la mateixa facultat de Medicina (Royal College of Surgeons),  és un d'aquests casos de museu, nascut a partir de la col·lecció de mostres per a ús exclusiu, inicialment, dels professors pels seus alumnes.
Quan accedeixes al museu, per unes escales estretes, fosques i antigues, sembla ben bé que a qui vagin a operar sigui a tu. Passat aquest primer tràngol i la recepció inicial,  el museu esdevé una petita joia museològica dins de la ciutat, tot i que no apta per aprensius. 
Situem-nos a principis del segle XIX. Les entrades al museu, amb el dibuix del primer edifici de la facultat, encara conserven aquell to romàntic i misteriós que envolta a Edimburg.
Un ambient tranquil i agradable, amb uns tons suaus, ens conviden a llegir els textos i a endinsar-se a una part de les obscures i misterioses llegendes que ofereix aquesta enigmàtica ciutat i en les que el College hi va tenir bastant a veure.
De seguida, llibres de l'època com Frankenstein de Marie Shelley, el Doctor Jekyll i Mr. Hyde, el mític Sherlock Holmes (de Conan Doyle) i la història dels crims de Burke i Hare et venen a la ment i un calfred et recórrer per tota l'espinada.

Sir Arthur Conan Doyle va ser un dels alumnes de Medicina d'aquest College, com ens recorda un visible apartat del museu, dedicat a ell. Els seus estudis i l'estret contacte amb els seus professors (algun dels quals va ser pioner en alguna de les tècniques quirúrgiques que es mostren) li van servir per nodrir-se d'informació verídica i real per resoldre tots els enigmes del literari Holmes.

Si retornem a la realitat del museu i a les seves vitrines (algunes d'elles molt antigues però dotades de codis QR), veurem que hi ha diferents línies temàtiques que podríem seguir: per malalties, per professors il·lustres, per alumnes, cronològicament, etc. Malgrat hi hagi alguna llacuna d'informació en alguns dels instruments que s'exhibeixen (com en el cas del joc d'estris quirúrgics d'època romana, entre d'altres), impressiona la manera com prens consciència de la importància de la medicina -i la cirurgia- i del seu avenç, en moments de guerres cruentes en les que, la disciplina, es veia obligada a fer passos de gegant davant els efectes de les cada vegada més millorades armes.

Sense entrar en detalls escabrosos, cal dir que és un museu ben ordenat, ben explicat, deliciosament endreçat i que, tot i contenir una gran part històrica (molt atractiva i interessant per entendre el procés de gestació del museu), no ha perdut la seva funció pedagògica. És impossible sortir d'aquest museu sense haver après alguna cosa i sense voler saber-ne encara més.


Tot els indicis apunten, estimats, que això és el què passa amb aquesta ciutat i aquest país: la seva cultura i la seva literatura enganxen...


dissabte, 30 de març del 2013

Del bon menjar i del beure (Scotland II)



Quan fa molt fred al carrer, resulta reconfortant entrar a un lloc cobert i poder prendre alguna cosa calenta. L'experiència esdevé el doble de reconstituent si, a més de ser un lloc càlid i acollidor, el que prens et sorprèn gratament.

Passejant pel centre d'Edimburg i arribades les hores d'intendència, amb el fred calant a nas, orelles i cames, toca escollir amb certa celeritat. L'opció de menjar ràpid que podem trobar aquí és el fish&chips i el menjar thai (al centre no trobem menjar ràpid de grans cadenes, que es concentra només en els centres comercials). Si descartem aquesta elecció, haurem d'escollir d'entre alguns dels petits restaurants que hi ha que, com veureu, ofereixen un menjar casolà deliciós. A Edimburg hi ha moltes esglésies reconvertides en cafeteries però, tot i ser de disseny, no us les recomano ja que tanquen d'hora i no ofereixen cap producte especial.

Al carrer Grassmarket podeu trobar el bonic "The Mussel and Steak bar", especialitzat en musclos, un servei excel·lent i molt a la vora dels mítics i històrics pubs "Maggie Dickson's Pub" i del concorregut "Last Drop". Una revitalizant sopa del dia, a base de llenties i tomàquet, em va salvar del fred i els musclos amb salmó i un toc de curry van culminar el dinar. També serveixen els tradicionals haggis, begudes i còctels.

Un altre lloc bonic -i bohemi- per menjar és el "Howies restaurant" del carrer Victoria, un dels carrers més bonics i acolorits de la ciutat. La vivificant sopa del dia va anar acompanyada d'un deliciós plat de xai amb salsa i puré de patates. Plats de cullera, calents, plaents, acompanyats de pa amb mantega i una bona cervesa negra Saint Giles. Hi ha un altre restaurant Howies, més elegant, als peus de Calton Hill, que seria una bona opció per una vetllada romàntica, acabant veient les vistes de la ciutat, del seu castell, del mar o de les Highlands, des de dalt del turó.

Si preferiu el vi, a tot arreu trobareu una àmplia carta de vins que sobretot són d'Austràlia, França i algun Rioja. 

Una de les millors sopes que podreu trobar és la sopa cremosa de pollastre de "The Arches". Un lloc nou i modern, amb wifi gratuïta, prop d'una facultat universitària, que al tombar la nit, es converteix en bar de copes. Sobre els famosos whiskies de Malta, ho deixarem pels entesos.

Tot i que la pastisseria no destaca especialment, podeu trobar bons postres. Però no aneu a Edimburg buscant un bon cafè perquè no el trobareu; Val més prendre un te anglès.


(Fotografia: Howies restaurant. Eva Jove)

dijous, 28 de març del 2013

Museu busca identitat museològica (Scotland I)



Quan visitem un museu, normalment tenim clar el seu contingut i el què hi podrem trobar. A vegades, hi ha un parell de tipologies diferents de col·lecció que, físicament, es presenten completament separades o, fins i tot, en plantes diferents i podem escollir què volem visitar o en quin ordre.

El cas del Museu Nacional d'Escòcia, situat a Edimburg, és un cas de múltiples anàlisis i un cas, avui en dia, de clar "antimuseu" pel que fa a exposició dels seus objectes. M'atreveixo a fer d'aquest post de Cabrablog, una carta oberta al seu director.

El museu forma part d'un clúster de museus de diferents temàtiques entre sí, a imatge com es fa a Dinamarca. Aquest aglutinament cultural potser ens serviria per pal·liar el màxim problema detectat en aquest museu, que mencionarem tot seguit.

Ubicat al mateix centre de la ciutat, el museu s'encabeix en un espai híbrid: un preciós palau victorià del que no se sap res (enlloc es dóna informació al respecte) i un edifici de l'any 1998 amb molts inconvenients. L'hibridat dels espais, però, no respon a cap divisió expositiva ni a cap guany important d'espai expositiu. Podríem dir que el millor del museu és el seu plàcid interior de colors suaus, que conviden al passeig i a prendre alguna cosa en el seu agradable bar/restaurant. Un altre dels seus grans atractius, tot i el vent i el fred polar, és la seva fantàstica terrassa exterior de l'últim pis, que ens emmarca la ciutat, el seu castell i el paisatge nevat dels voltants. La part de l'any 98 és d'aquelles construccions pomposes (tot és de marbre de color cru), amb goteres, no accessible i amb grans elements decoratius (columnes, estructures rectangulars) que dificulten la visió, l'accés i ocupen espai expositiu innecessàriament.

Però anem pel pedregar: el seu contingut. Relacionat amb la pròpia disposició i la forma de l'edifici, les paraules que defineixen l'exposició que alberga són caos i confusió. Per començar, el museu no se sap de què és. És un museu que, com la majoria de grans museus, va néixer de col·leccions particulars d'antiquaris però, tot i això, tots han sabut evolucionar i adaptar-se als nous temps. El Museu d'Escòcia no. Per tant, això no és excusa. No sabem si és un museu etnològic, d'arqueologia, d'història natural, industrial, de ciències, d'arts decoratives, o dels invents (hi tenen l'ovella Dolly dissecada, -envoltada de cotxes de fórmula 1-, en una secció titulada "Connect" en llums de neó!)

Els objectes no estan disposats per ales, ni per pisos, com sol ser normal esperar. Si bé és veritat que el museu facilita un mapa de les seves plantes, un mateix tema, com la història d'Escòcia, pot estar dividit en set plantes diferents. Això no vol dir, ni molt menys, que cada planta tingui una cronologia concreta. Per acabar-ho d'adobar, alguns dels pisos només són accessibles mitjançant escales, ja que els ascensors només paren a algunes plantes en concret. Per tant, si vols fer un recorregut cronològic d'un tema (els humans necessitem ordre) has de perdre el temps anant planta per planta per seguir el fil històric del discurs.

Espais desaprofitats, mal il·luminats, sense contextualitzar, objectes inconnexos, mal explicats. Sens dubte, cal reorganitzar aquest espai urgentment i repensar la direcció i recol·locació de les seves col·leccions. 

Com la majoria de museus britànics, aquest també és gratuït i compta amb una gran afluència de públic infantil. Té dos bars i unes botigues fantàstiques però tot i això, li manca vocació de servei: no té guixetes i els mostradors d'atenció al públic són com els d'una botiga: molt taulell i poca informació.


(Fotografia d'encapçalament: Grand Gallery del National Museum of Scotland. Eva Jove. Cliqueu-la per veure-la més gran)

dimarts, 19 de març del 2013

Samsara. Torna-la a tocar, Ron.



Aquest estiu, estant a Berlín, vaig veure anunciada la nova pel·lícula de Ron Fricke: Samsara.
Quan vaig tornar, de les primeres coses que vaig fer, va ser mirar d'anar-la a veure, però no s'ha projectat per les nostres contrades. Des del gener, però, ja es pot adquirir en DVD i en Blu-Ray.

Em deia un cineasta fa un temps, que una bona pel·lícula no havia de tenir diàlegs. Només ho he vist ben usat en dos directors: en ell i en Ron Fricke. D'això en deia cinema. Cinema, de veritat.

Fricke no havia presentat cap treball des de Baraka però és comprensible: les seves peces, autèntiques joies de col·leccionista, són obres titàniques. A Samsara hi apareixen imatges de quasi una vintena de països, que es poden consultar en un pràctic mapa que conté la web de la producció. L'obra és un collage ple de significats, on les imatges s'adhereixen entre elles amb la música composada especialment pel film.

Seguint la línia de Baraka, Samsara novament ens presenta la realitat del món. En aquest cas, però, d'un món més espiritual i, amb la tria de països (amb una clara aposta pels asiàtics), mostrant una balança inclinada cap a aquell continent. D'Europa, ràpidament reconeixerem Versailles i la Sainte Chapelle de Paris.

Podríem veure la pel·lícula tres, cinc vegades i cadascuna de les vegades seria com una pel·lícula diferent, si en cada passada ens fixéssim en una nova part: el joc de colors, els paisatges, l'arquitectura, els variats contrastos entre orient i occident, les contradiccions i misèries humanes universals, ...

He de dir que Baraka em va frapar molt més perquè no coneixia el treball preciosista que realitza Fricke però Samsara té el poder (amb una alta qualitat de la imatge que hi ajuda) que tornis a reviure el fred de la sorra del desert a l'albada, quan aquesta s'esmuny entre les teves mans.

(Font imatge de l'entrada: Google. Cliqueu-la per veure-la més gran)

Creative Commons License

Aquesta entrada està sota una llicencia de Creative Commons.


dissabte, 2 de març del 2013

Art a diari




Gaudir de l'art, del patrimoni i de la cultura, hauria de ser com menjar o com l'aire que respirem. Perdó, precisaré la frase anterior: gaudir de l'art del patrimoni i de la cultura, és, com l'aire que respirem. És un altre dels hàbits identitaris amb els que es defineix la raça humana.

No hi ha ni un dia dels que vivim sense veure cap fotografia, cap imatge, cap joc de paraules, sense escoltar res de música o sense veure cap graffitti al carrer. No hi és. Senzillament, no existeix. 


Necessitem alimentar el cervell amb aquests estímuls visuals, auditius o sensitius. En necessitem una ració diària, per anar-lo entrenant i fer-lo cada vegada més gran, fort, resistent i agut. No és una elecció, és una necessitat. És un qüestió vital. Per un motiu o per un altre, l'home, com també l'home o dona artista, necessita expressar-se, comunicar-se amb la resta, sentir-se escoltat i saber que el missatge s'ha recepcionat correctament. 

Tot objecte conté un missatge intrínsec i, aquest, es va traslladant. A diari.

diumenge, 24 de febrer del 2013

El telescopi precoç de l'artista



Ja no podem viure sense el format televisiu de moda: el debat. Debats a totes hores, a tots els canals, sobre els temes d'actualitat. Periodistes i, darrerament, molts economistes, són els que emeten opinió, generen polèmica, debat, discussió, ens informen. El debat té actualment aquest to dinàmic, guerriller i plural, en el sentit que, en una mateixa taula i d'un sol cop, et pots formar una lleugera opinió. Els tertulians han esdevingut els gurús de la nostra societat.

En tot aquest maremàgnum polític i social, sempre trobo a faltar en aquestes taules a una gran figura que, personalment, crec que és un pilar dins la nostra societat: a l'artista.
Segurament cap artista voldria formar part d'aquesta exposició mediàtica però a banda d'això, crec que se'la hauria de trucar. Ells, com ningú en aquesta vida, estan especialment entrenats per observar, per reveure, per connectar idees, per contraformular, per transplantejar-se les situacions que vivim.
Ells, com ningú altre, albiren abans que ningú el què succeirà o més concretament, el què ens succeirà a tots, conjuntament, com a societat. Crec, molt sincerament, que algú hauria de contactar i tenir més en compte als artistes.

L'artista ha desenvolupat una pell hipersensible als esdeveniments i una mirada futurista que estem desaprofitant. Els artistes haurien de formar part del col·lectiu de gurús de la societat. Anys de treballs i multitud d'exposicions a les esquenes demostren que que no són uns vidents de rituals estranys. Són uns exploradors incansables amb la gran responsabilitat de cridar "Terra!" quan ningú no els hi ho demana. I sempre que poden, ens regalen el seu do, la seva avançada, crítica, incisiva i mordaç mirada. A vegades, però, no els hi fem massa cas. Potser pensem que amb una sola opinió i una sola mirada ja en tenim prou.

A banda de la seva prematura detecció i la responsabilitat amb la que l'exerceixen, el motiu definitiu pel qual es mereixen estar més considerats és per la generositat amb la que ens fan partícips de les seves troballes. Un artista mai es quedarà un coneixement per a sí mateix, sempre el voldrà expressar i compartir amb els demés.

Penso que ara, més que mai, els artistes haurien d'ocupar un lloc privilegiat i ser els gurús dels propers anys. I, com diu l'escultora Cristina Iglesias, els museus haurien d'estar més plens que mai.


dijous, 14 de febrer del 2013

ÉS DE NIT QUAN HI SENTIM MÉS CLAR




Ja s'ha fet de nit quan ens trobem, com el títol de la seva actual exposició: "Nit".
Sempre m'és molt grat conèixer personalment a artistes però aquesta vegada em feia especial emoció.
Ell no ho sap, però admiro molts dels punts de la seva personal filosofia vital que, alhora, formen part del seu treball. És un cas en el que artista, persona, vida, treball i societat, viuen, conviuen, treballen, es mostren i respiren al mateix temps.

Àlvar Calvet ens presenta la seva darrera obra, "Nit/Noche/Night", en un lluminós espai ubicat en un estret carrer de Barcelona, amb unes característiques socials, on Calvet bé hi podria realitzar un dels seus treballs.
L'obra exposada són una sèrie de peces i un petit vídeo que completa l'exposició que, tot i les línies de les peces que es mostren, resulten ser un conjunt conceptual rodó. Una exposició de petit format però amb un enorme joc de matisos i una potència de contingut molt intensa, amb un gran número de línies filosòfiques per poder seguir. En ella, l'artista tracta la foscor, la manca de llum, de color, de visió, el negre i el què representa l'art -o com pot ser aquest-, sense, justament tot això: sense visió, sense llum, sense pràcticament colors.

El què em resulta realment interessant de l'exposició és la seva temàtica i el treball previ d'entrevistes* realitzat amb un grup de persones amb pràcticament gens de visió; i d'Àlvar Calvet, en concret, com absorbeix i sintetitza conceptes i inquietuds de col·lectius socials, com els fa participar en el seu projecte, com treballa ell després de conviure amb els seus col·laboradors i acompanyants, en la seva primera fase de record i de creació d'un nou treball, elaborat a partir del treball col·lectiu del grup (veure la imatge que acompanya aquesta entrada).
Tot i que l'exposició no té cap ordre preestablert, recomano veure primer el vídeo, només d'entrar; Després, l'obra col·laborativa annexa, per acabar amb les obres de Calvet que es presenten al davant.

Parlant amb ell em fa una recomanació -que sempre agraeixo i que valoro especialment-: el treball de Sophie Calle. M'agradaria que ells dos arribessin a fer alguna acció conjuntament, per la similitud de conceptes i procediments que tenen en comú.

*Les entrevistes íntegres es poden llegir en un llibre que ofereix l'exposició, també en versió braille.

Podeu visitar l'exposició d'art conceptual "Nit", d'Àlvar Calvet, a l'espai de l'editorial Tinta Invisible, del carrer Lleó, número sis, de Barcelona.