Quan visitem un museu, normalment tenim clar el seu contingut i el què hi podrem trobar. A vegades, hi ha un parell de tipologies diferents de col·lecció que, físicament, es presenten completament separades o, fins i tot, en plantes diferents i podem escollir què volem visitar o en quin ordre.
El cas del Museu Nacional d'Escòcia, situat a Edimburg, és un cas de múltiples anàlisis i un cas, avui en dia, de clar "antimuseu" pel que fa a exposició dels seus objectes. M'atreveixo a fer d'aquest post de Cabrablog, una carta oberta al seu director.
El museu forma part d'un clúster de museus de diferents temàtiques entre sí, a imatge com es fa a Dinamarca. Aquest aglutinament cultural potser ens serviria per pal·liar el màxim problema detectat en aquest museu, que mencionarem tot seguit.
Ubicat al mateix centre de la ciutat, el museu s'encabeix en un espai híbrid: un preciós palau victorià del que no se sap res (enlloc es dóna informació al respecte) i un edifici de l'any 1998 amb molts inconvenients. L'hibridat dels espais, però, no respon a cap divisió expositiva ni a cap guany important d'espai expositiu. Podríem dir que el millor del museu és el seu plàcid interior de colors suaus, que conviden al passeig i a prendre alguna cosa en el seu agradable bar/restaurant. Un altre dels seus grans atractius, tot i el vent i el fred polar, és la seva fantàstica terrassa exterior de l'últim pis, que ens emmarca la ciutat, el seu castell i el paisatge nevat dels voltants. La part de l'any 98 és d'aquelles construccions pomposes (tot és de marbre de color cru), amb goteres, no accessible i amb grans elements decoratius (columnes, estructures rectangulars) que dificulten la visió, l'accés i ocupen espai expositiu innecessàriament.
Però anem pel pedregar: el seu contingut. Relacionat amb la pròpia disposició i la forma de l'edifici, les paraules que defineixen l'exposició que alberga són caos i confusió. Per començar, el museu no se sap de què és. És un museu que, com la majoria de grans museus, va néixer de col·leccions particulars d'antiquaris però, tot i això, tots han sabut evolucionar i adaptar-se als nous temps. El Museu d'Escòcia no. Per tant, això no és excusa. No sabem si és un museu etnològic, d'arqueologia, d'història natural, industrial, de ciències, d'arts decoratives, o dels invents (hi tenen l'ovella Dolly dissecada, -envoltada de cotxes de fórmula 1-, en una secció titulada "Connect" en llums de neó!)
Els objectes no estan disposats per ales, ni per pisos, com sol ser normal esperar. Si bé és veritat que el museu facilita un mapa de les seves plantes, un mateix tema, com la història d'Escòcia, pot estar dividit en set plantes diferents. Això no vol dir, ni molt menys, que cada planta tingui una cronologia concreta. Per acabar-ho d'adobar, alguns dels pisos només són accessibles mitjançant escales, ja que els ascensors només paren a algunes plantes en concret. Per tant, si vols fer un recorregut cronològic d'un tema (els humans necessitem ordre) has de perdre el temps anant planta per planta per seguir el fil històric del discurs.
Espais desaprofitats, mal il·luminats, sense contextualitzar, objectes inconnexos, mal explicats. Sens dubte, cal reorganitzar aquest espai urgentment i repensar la direcció i recol·locació de les seves col·leccions.
Com la majoria de museus britànics, aquest també és gratuït i compta amb una gran afluència de públic infantil. Té dos bars i unes botigues fantàstiques però tot i això, li manca vocació de servei: no té guixetes i els mostradors d'atenció al públic són com els d'una botiga: molt taulell i poca informació.
(Fotografia d'encapçalament: Grand Gallery del National Museum of Scotland. Eva Jove. Cliqueu-la per veure-la més gran)