L'Iris García és ARTISTA. I ho escric així perquè li auguro un preciós futur com a tal.
Acaba de presentar una exposició de gravats (en un espai perfecte per a fer-ho) que són clars i contundents, com la pròpia tècnica emprada, el gravat, que sempre he trobat molt expressiva i crua, tant pels elements que intervenen en el procés de creació com pels seus resultats.
Com veieu a la imatge d'un d'ells, tracten sobre tot el què hem de sentir les dones al llarg de la nostra vida, des de que som força petites i, malauradament, ens queden gravades a foc. No en va, l'Iris ha titulat la seva exposició "1, 2,... gravant!". I aquest tema no només vertebra la temàtica de l'exposició sinó que és l'eix que vertebra el pols d'aquesta artista, que treballa al voltant de la dona, del què sentim, del què ens fa ser i de tot allò que tot i ser-nos aliè, ens impedeix ser. L'exposició inclou el gravats del seu llibre "Et regalo un paraigua", un objecte que no pot ser més metafòric, davant de les crítiques que rebem les dones.
Els seus gravats són subtils, gens cridaners, gens superficials, però ressonen fort per dins. Hi ha una mirada profunda, molt concreta, que apunta allà on fa mal i on convé. L’Iris no pretén agradar, pretén dir. I ho fa amb una delicadesa valenta, amb una força reivindicativa. El seu treball és d’aquells que deixarà petjada i perdurarà en el temps. És una obra que creix, que acompanya i que es planta, amb una bellesa nítida i honesta. És tant contundent que ja friso per veure la nova exposició que presentarà al setembre.
Tenir el convenciment en el què es fa i, sobretot, seguir el propi camí per trobar un segell i una veu pròpies, és el què porta als artistes a florir i fer-se grans. I l'obra de l'Iris és com un prat quan hi esclata la primavera.
