El Pergamon Museum de Berlín (Berlín IV)

Allotjat en un edifici neoclàssic i ubicat a l'Illa dels Museus del centre de Berlín, el Pergamon Museum és un dels museus amb més cues i més visitats de la capital alemanya.

Tot i anomenar-se Pergamon Museum, l'espai conté tres grandioses col·leccions d'una importància i significats excepcionals: art clàssic, art del Pròxim Orient i Art Islàmic. Tots els elements són d'alta rellevància i  aquest és un dels motius pel qual el fan de visita indispensable.

Però per què justament s'anomena Pergamon i no Ishtar Museum? La resposta és fàcil: el majestuós altar és, sens dubte, la peça estrella del museu. A l'entrada la major part de la publicitat es refereix a aquest altar i quan entres, el recorregut et condueix cap a ell, servint com de gran rebedor distribuïdor, a la resta de sales del museu. És realment tant majestuós i impactant com me l'havia imaginat. O més. Et recórrer una gran emoció per dins quan el veus a menys de trenta centímetres i pots apreciar-ne la detallada musculatura de les seves figures marmòries.

Aquest altar, a més, té dedicats per a ell sol, dos espais interactius on s'hi ha fet una forta inversió en tecnologia: una zona amb iPad's i un gran espai 3D (pel qual cal pagar una segona entrada).

Amb l'entrada s'inclou l'audioguia (amb uns higiènics protectors de cel·lulosa), amb la qual es pot gaudir de les altíssimes sales del museu que alberguen la porta del mercat de la ciutat de Milet, la porta de Babilònia (i el seus maons vidriats de color "blaus babilònics"), delicioses peces islàmiques i delicades sales de ceràmica clàssica, inclosa l'explícita ceràmica i artefactes de contingut altament eròtic.

Em sorprèn gratament la sala dedicada a les excavacions arqueològiques portades a terme a l'antiga ciutat jònia de Priene. I no només pel seu contingut (que comprèn maquetes de colors i amb explicacions summament científiques) sinó per l'innovador acord entre Alemanya i Turquia per repartir-se els objectes de les excavacions, compartir coneixements i difusió dels mateixos i treballar conjuntament -d'igual a igual- per donar a conèixer la ciutat grecoromana. Sensacions reconfortants al llegir sobre aquest acord.

Surts meravellat del museu i, alhora, empetitit com a minúscul ésser actual occidental.

(Fotografia: Eva Jove)

L'Altes Museum (Berlín III)

L'Altes Museum de Berlín és un edifici neoclàssic, situat dins la famosa Illa dels Museus de la ciutat, que va ser un dels primers edificis especialment dissenyats per fer la funció de museu, des del seu inici.

Tot i estar ben situat i ser un museu important, amb grans obres del món clàssic, és un museu amb poca cua i amb relativament poca gent. Malgrat ser de pagament, el preu també inclou la seva audioguia.

L'Altes Museum és un espai net (tot és blanc), ordenat, silenciós, amb un discurs molt clar, les peces ben escollides i unes elegants sales de marbre que et traslladen veritablement a l'antiga Roma, sobretot, per la seva sala circular, recordant el Panteó romà.

Una de les poques pegues que li podíem recriminar al museu és la poca accessibilitat de les sales que no s'han sabut adaptar als nous públics ni democratitzar-se adequadament. L'altra qüestió seria plantejar-se si tots el kuroi grecs que alberga haurien de retornar al seu país d'origen.

De totes maneres, és un museu a visitar i molt útil per veure l'evolució artística de determinats moviments.

A Berlín podem trobar museus de quasi qualsevol temàtica. Poder triar entre tots ells és una gran fortuna. La sensació amb la que marxes de la ciutat, però, per molts dies que hi estiguis, és que no els has pogut visitar tots i que sempre et veus obligat a seleccionar. Deixar-ne algun és com llençar la moneda a la famosa font de Roma, per tenir l'excusa per poder-hi tornar. I crec que aquest és el model que voldria per a totes les ciutats: infinitat de tipologia de museus on poder triar, sostenibles, accessibles, integrats en l'arquitectura i, el que és més important, integrats en el gruix de la societat. Tenir aquest model de teixit museístic, amb tots els beneficis que comporten al seu voltant, representa maduresa cultural i social. I aquest també seria el model social ideal: un ciutadania madura que pogués escollir d'entre la variada oferta del seu oci cultural.

(Fotografia: Eva Jove. Altes Museum)

Exhibició humana als museus

Escric aquesta entrada arran d'un cas amb el que em vaig trobar fa un mes amb el Museu Surgeon's Hall i empesa per la proposta de Carme Rodríguez i Manel Miró, quan van saber sobre el tema i vàrem iniciar un interessant debat.

El cas és que vaig visitar aquest museu, i al tornar, en vaig publicar una entrada a aquest blog acompanyada d'una fotografia que il·lustrava molt bé el sentit pedagògic i històric del museu per una banda (es tractava d'un espècimen d'un soldat francès, del 1917, ferit de bala) i el nou projecte de modernitat que encaren (la peça estava convenientment etiquetada amb un codi QR). Tot i saber que el fet de publicar la fotografia podria aixecar ampolles, vaig decidir, com solc fer, fer arribar l'entrada al propi museu. Al cap de pocs dies em van fer arribar un correu electrònic demanant-me que retirés la fotografia del blog i que l'emplacés per una que ells m'enviaven (més neutre i sense tant de significat), d'acord a un codi escocès de bones pràctiques de teixits humans.

Tot i la distància, vaig pensar de seguida en el bosquimà de Banyoles. Ja ens queda lluny l'any 1991, quan un metge haitià va presentar una querella contra l'Ajuntament de Banyoles per exhibir al Museu Darder aquest espècimen de cos sencer, dissecat al 1830. La polèmica va arribar a nivell internacional i al considerar-se un cas de racisme colonial, l'Ajuntament va decidir retornar el guerrer bosquimà, per ser enterrat al parc nacional de Botswana.

I ja tenim la caixa dels trons oberta! Exhibir mòmies egípcies es considera una ofensa per la dignitat humana?  I cranis de decapitats i empalats? I totes les mostres arqueològiques? Hauríem de diferenciar restes de la Primera Guerra Mundial de les de la Guerra Civil Espanyola? Crec que és un debat que encara tenim pendent de resoldre i ens seria difícil posar-nos d'acord (la mediació seria complicada...). Per ser respectuosos a totes les sensibilitats i creences s'haurien d'establir uns criteris ètics temporals, geogràfics i potser també n'hauriem de tenir en compte de religiosos o rituals.

A Espanya no hi ha cap llei ni codi de bones pràctiques que tracti el tema. De fet, hi ha un cas contemporani al negre de Banyoles que encara s'exhibeix. Es tracta d'un buidat d'esquelet humà, fet en guix, d'un home extremeny de dos metres i trenta cinc centímetres, conegut com el gegant i que s'exposa al Museu Nacional d'Antropologia, de Madrid. És del 1840 i va donar el seu esquelet en vida, a canvi d'un sou vitalici de dues pessetes i mitja cada dia.

Penso que les col·leccions dels museus antics són fruit d'anys d'història i cada adquisició o donació que s'accepta, respon a una política i a un tarannà propi del moment. Així doncs, no hauríem de criminalitzar, en el present, les accions fetes fa dos segles i que, en aquell moment, era una pràctica habitual en el cas de la societat catalana (recordem aquí les expedicions etnogràfiques i antropològiques d'alguns adinerats per terres selvàtiques i exòtiques, que han donat com a resultat fantàstiques col·leccions com la de Fundació Folch) o la finalitat educativa del fet de recol·lectar espècimens per una facultat de medicina -com en el cas del soldat francès-.