diumenge, 7 de novembre del 2010

Barceló: la creativitat interior.


Ens rep una coneguda escultura impossible a l'entrada de l'edifici de l'exposició. Una divertida proposta que el primer cop fa somriure però que després et fa constantment pensar.
El també conegudíssim espai, Caixaforum Barcelona, continua tenint aquell encant de fàbrica elegantment rehabilitada per a un ús cultural. Tot i així, està permanentment impregnat d'aquella fredor i tristor d'un dia plujós, emboirat i humit d'hivern. Un autèntic oasi, entre setmana, que convida a la reflexió.
Malgrat no esmentar-se la paraula retrospectiva, l'exposició és un bon recull de la trajectòria artística de Miquel Barceló. Hi trobo a faltar les rugoses obres de diferents ocres, de terres africanes, amb les que l'artista em va captivar fa uns anys. La macança, però, es veu compensada per l'inesperat ús d'inusuals colors estridents (com el verd festuc), pel gràcil virtuosisme en algunes aquarel·les o per obres de gran format com el quadre dels tomàquets, La travesia del desert o Arrajatabla.
Més que la solitud "organisative", jo l'hagués titulat la necessitat de solitud per a la creació artística o resultats de la cerca comparada entre la primigènia de la naturalesa i l'essència interior humana. Barceló usa diversos materials i diferents sorprenents tècniques per observar i comunicar-se amb el mar, amb la terra, la sorra, els fruits, fins acabar emmirallant-se ell mateix i dialogant amb el seu sentir interior.
Una visita obligada -o vàries- que teniu temps de fer fins al gener.