dimecres, 24 d’abril del 2013

La traça de BAUHAUS (Berlín II)


Quan trepitges per primera vegada la Bauhaus de Berlín, t'entra una mena de doble vertigen. Primer, per la càrrega històrica que comporta -i, com veureu, la seva connexió amb algunes polítiques d'avui en dia- i després perquè, només d'entrar i amb una sola volada, entens el significat real d' "art total" i tot el concepte educatiu que representa. És fascinant com tot resulta reconeixible, començant pel propi edifici projectat per Gropius -el seu primer director-, i com s'hi poden identificar les influències d'algunes marques fabricants actuals.

L'Escola Bauhaus va sorgir a principis del segle XX, amb les Avantguardes, després de la Primera Guerra Mundial i en un context polític de república, que, sens dubte, afavoria el pensament lliure i un context propici pel trencador projecte educatiu. L'Escola es va haver de traslladar en dues ocasions, per evitar ser clausurada i poder seguir fidel als seus principis, evitant les retallades i les ciutats "ocupades" (Weimar, Dessau...). Va ser una acadèmia pionera en deixar matricular-hi a dones (recordem que ho tenien prohibit fins abans de la guerra), tot i que no ho van tenir gens fàcil un cop a dins, fet que coneixem per alguna publicació, però que el museu no ens ensenya.
Finalment, el totalitari nazisme es va acabant imposant i clausurant l'Escola, l'any 1933. Tot i això, ens queda el consol, que el seu rastre continua completament vigent i segueix sent considerat plenament "modern".


Bauhaus, però, no és només un estil arquitectònic, malgrat la darrera etapa de l'escola tingués una marcada línia de pedagogia arquitectònica, pilotada per Mies Van Der Rohe. Al museu s'hi poden veure una sèrie de projectes arquitectònics, projectes utòpics i maquetes (no accessibles) pertanyents a aquesta darrera època.
Bauhaus, a més, significa pensament i treball sobre tots els objectes quotidians (etimològicament, la paraula també significa gremi de paletes i recol·lectar la collita, dos conceptes amb un sentit altament rellevant per a Gropius). A efectes pràctics, això vindria a equivaler a un bon treball de taller artesà unit a una "nova visió" (Moholy-Nagy), és a dir, a disseny (o la unió de l'"Art i la Tecnologia" del que parlava Gropius). L'Escola potenciava el coneixement dels diferents materials, d'explorar-ne les seves propietats, de la creativitat, del repensar el volum... que, en conjunt, desembocaven en el disseny racional de tot tipus d'artefactes, molts d'ells fabricant-se encara avui en dia. I aquests són, per mi, els grans valors del disseny: la unió de materials de qualitat per fabricar objectes d'ús quotidià que són bonics estèticament i que, a sobre, fas servir cada dia perquè funcionen a la perfecció. 

Els colors i les formes de Klee i de Kandisnky, el tub d'acer de Mies van der Rohe, el cos teòric i els collages fotogràfics de Moholy-Nagy... en aquest petit museu arxiu de les arrels del disseny modern, tot connecta i tot acaba entrellaçant-se. Visitant aquest espai es pot apreciar l'enorme esforç per construir objectes, de forma industrial i "moderna", aptes per tota la població i no objectes de luxe per una elit dominant.


dimarts, 16 d’abril del 2013

Petits museus a grans capitals (Berlín I)


Berlín és una capital amb mil i un museus. N'hi ha de pràcticament de tot el què pugueu imaginar i, sobretot, col·leccions històriques de gran renom.

Per allunyar-se dels museus gegantins, de les turístiques aglomeracions i del Tercer Reich, us proposo acostar-vos a una barri benestant de la perifèria, Dahlem, de plàcids carrers, amb boniques cases i jardins verds.

En ell hi trobareu, en una torre particular, el Brücke Museum, un espai imprescindible a visitar per poder entendre d'on sorgeix l'expressionisme pictòric alemany. Tot i que el moviment Die Brücke va sorgir a cent noranta kilòmetres de Berlín (a la ciutat de Dresden), a principis del segle XX, aquest museu conté obra de primer ordre dels principals components d'aquest moviment (Schmidt-Rottluff, Heckel o Kirchner). Potser avui en dia parlaríem d' "iniciativa" col·lectiva, més que de "moviment", pel fet de tractar-se de pintura d'un conjunt d'artistes, sense afectar a d'altres camps artístics (encara que hi ha textos escrits al darrera de la seva filosofia sobre com havia de ser l'art i com havia d'actuar l'artista que en formés part). 
Malgrat sigui un museu de mides reduïdes (no exposa tot el seu fons), és d'aquelles "experiències compactes" que fan que et replantegis temes i passis una tarda perfecta. Obres mitjanes, de colors estridents, de figures lànguides, anguloses, remarcadament expressives i en escenaris, la majoria, sòrdids i incerts.
Per mi, el millor del museu va ser l'exposició de postals, dibuixades i escrites a mà. Aquell dia vaig aprendre vàries lliçons de museologia de cop, en tres parets. Amb tot, però, no és un museu massa pedagògic i denota que la seva principal línia d'actuació és la conservació.

Si, com jo, també sou amants de les causes quasi perdudes i dels centres que amb poc soroll diuen molt, aneu en busca de la llavor que va fer germinar un dels moviments més intrigants de les avantguardes modernes.

(Fotografia: Eva Jove. Obra de Karl Schmidt-Rottluff, 1906 -cliqueu-la per ampliar-la-)

dimarts, 9 d’abril del 2013

Art Contemporani rodant en un autobús (Scotland IV)


Quan ja començava a preocupar-me per la salut de l'art contemporani del centre d'Edimburg, em topo de cara, al bell mig de la plaça Grassmarket, amb un cridaner autobús de colors, aparcat en un visible lloc de la plaça.

L'autobús en qüestió no era publicitari sinó que es tractava d'una galeria ambulant, The Travelling Gallery, una iniciativa de l'ajuntament d'Edimburg, Creative Scotland i una fundació privada. L'interior de l'autobús estava perfectament equipat -i emmoquetat- com si es tractés d'una sala estable d'art, igual que qualsevol altra.

La sala d'exposicions mòbil contenia peces d'art de diferents formats: escultura, collage, fotografia i vídeo. La lluminositat era més que correcta i el so dels vídeos perfectament vàlid. El lloc fins i tot tenia espais per l'emmagatzematge de petites eines, pròpies del muntatge d'exposicions. 

Les obres en qüestió exhibides eren de diferents artistes i la temàtica era variada. L'element que tenien tots ells en comú era que tots usaven materials que recordaven a l'infantesa: còmics, caixes de cereals, dibuixos infantils o joguines. Per contra, una de les obres que vaig trobar més impactants, era una que usava un material de màrqueting d'un establiment comercial: "Climate-Change", d'Ellie Harrison: una petita obra-objecte que t'obliga a reflexionar sobre els efectes del consumisme i el capitalisme sobre les conseqüències del canvi climàtic.

El bus de l'art es desplaça per ciutats, zones rurals i per diferents escoles. Una idea aparentment senzilla però molt eficaç per arribar al gran públic i, a més, d'una forma planera i directa. 

Novament, un altre cas d'exposició artística, amb un format divertit i mostrat amb enginy.

dijous, 4 d’abril del 2013

Museus de l'aprenentage que enganxen (Scotland III)



A aquestes alçades suposo que ningú posarà en dubte el valor pedagògic i la funció curricular que poden tenir els museus, centres d'interpretació o altres variants d'espais culturals.

Fa un temps que investigo els museus universitaris i, aquests, són el paradigma de museus per a l'aprenentatge. La gran majoria van començar en facultats de Medicina o d'estudis de Zoologia (o equivalents) i els seus objectes es van començar a acumular, en un inici, per la necessitat dels professors de poder ensenyar i traslladar els seus coneixements amb mostres reals. Poc a poc, aquestes mostres van anar creixent, així com la varietat de les disciplines que van iniciar el mateix sistema: col·lecció i ordenació d'objectes -sovint rars, curiositats o excepcions a la norma habitual- per, d'aquesta manera, anar engruixint involuntàriament, un magatzem/mostrari de relíquies i espècimens de l'horror.

El Museu de la Cirurgia d'Edimburg (Surgeon's Hall), situat a la mateixa facultat de Medicina (Royal College of Surgeons),  és un d'aquests casos de museu, nascut a partir de la col·lecció de mostres per a ús exclusiu, inicialment, dels professors pels seus alumnes.
Quan accedeixes al museu, per unes escales estretes, fosques i antigues, sembla ben bé que a qui vagin a operar sigui a tu. Passat aquest primer tràngol i la recepció inicial,  el museu esdevé una petita joia museològica dins de la ciutat, tot i que no apta per aprensius. 
Situem-nos a principis del segle XIX. Les entrades al museu, amb el dibuix del primer edifici de la facultat, encara conserven aquell to romàntic i misteriós que envolta a Edimburg.
Un ambient tranquil i agradable, amb uns tons suaus, ens conviden a llegir els textos i a endinsar-se a una part de les obscures i misterioses llegendes que ofereix aquesta enigmàtica ciutat i en les que el College hi va tenir bastant a veure.
De seguida, llibres de l'època com Frankenstein de Marie Shelley, el Doctor Jekyll i Mr. Hyde, el mític Sherlock Holmes (de Conan Doyle) i la història dels crims de Burke i Hare et venen a la ment i un calfred et recórrer per tota l'espinada.

Sir Arthur Conan Doyle va ser un dels alumnes de Medicina d'aquest College, com ens recorda un visible apartat del museu, dedicat a ell. Els seus estudis i l'estret contacte amb els seus professors (algun dels quals va ser pioner en alguna de les tècniques quirúrgiques que es mostren) li van servir per nodrir-se d'informació verídica i real per resoldre tots els enigmes del literari Holmes.

Si retornem a la realitat del museu i a les seves vitrines (algunes d'elles molt antigues però dotades de codis QR), veurem que hi ha diferents línies temàtiques que podríem seguir: per malalties, per professors il·lustres, per alumnes, cronològicament, etc. Malgrat hi hagi alguna llacuna d'informació en alguns dels instruments que s'exhibeixen (com en el cas del joc d'estris quirúrgics d'època romana, entre d'altres), impressiona la manera com prens consciència de la importància de la medicina -i la cirurgia- i del seu avenç, en moments de guerres cruentes en les que, la disciplina, es veia obligada a fer passos de gegant davant els efectes de les cada vegada més millorades armes.

Sense entrar en detalls escabrosos, cal dir que és un museu ben ordenat, ben explicat, deliciosament endreçat i que, tot i contenir una gran part històrica (molt atractiva i interessant per entendre el procés de gestació del museu), no ha perdut la seva funció pedagògica. És impossible sortir d'aquest museu sense haver après alguna cosa i sense voler saber-ne encara més.


Tot els indicis apunten, estimats, que això és el què passa amb aquesta ciutat i aquest país: la seva cultura i la seva literatura enganxen...