Il Duomo, més que una catedral

Qui es pensi que Il Duomo és només la catedral de Milà, està equivocat. No només és -externament- una magnífica obra de marqueteria marmòria sinó que és l’autèntic centre neuràlgic i la marca de la ciutat. Per comprovar-ho, només cal veure els diaris de les darreres setmanes: Contador, amb el trofeu d’Il Giro i Il Duomo com a colofó de fons. Un trofeu, per cert, que ha estat exhibit al Museu del Novecento (http://www.museodelnovecento.org/), situat a la mateixa plaça i que alguns hem pogut tocar abans que el propi ciclista. Manifestacions i performances artístiques apareixen publicades, sempre, amb Il Duomo com a decorat. Amb les eleccions ja passades, on Berlusconi ha perdut un dels seus principals trons, els alcaldables s’entossudien en aparèixer per la televisió amb la catedral de fons. Fins i tot, conscients del seu ressò, la capseta arquitectònica serveix de plafó per publicitar-hi les properes estrenes de cinema.

Il Duomo i la seva plaça s’entesten en esdevenir una Tour Eiffel, un Big Ben o un Gaudí de la ciutat; Una ciutat planera, que malgrat tenir moltes bicis, molts tramvies i ser fantàstica per fer a peu, els rics segueixen aparcant a la mateixa plaça els seus cotxes amb xofer quan van a visitar-lo a ell i al Palazzo Reale... Ells no són turistes qualsevols, ells no s’hi fan fotografies.

(Fotografia: Eva Jove) 

El parc verd que habito

Com m’agrada i que interessant trobo passejar pels grans parcs de les ciutats, un dia ben d’hora al matí. Absent totalment de turistes, la fauna que hi habita solen ser els darrers sense sostre, els primers pipis del dia dels gossos matiners i la gent que fa verdaderament esport.

Alguns dels parcs són mundialment famosos i d’altres, com el d’Indro Montanelli (una escultura seva fa de guàrdia d’una de les entrades, mostrant-nos la seva incansable i compromesa actitud d’home de lletres) de Milà, no apareixen quasi ni en els mapes. Aquest desconegut parc és tant bonic com ho pugui ser qualsevol altre dels reconeguts, amb una antiga casa senyorial transformada en “niu” infantil, un Palazzo on la gent s'hi va a casar i unes altres estances reconvertides en un laboratori de didàctica de la biologia. Una de les perletes del parc arriba amb la vesprada: un autèntic xiringuito chill out a mode eivissenc, on podreu gaudir del famós aperitiu milanès.

El millor de tot, és que aquest no és l’únic parc de la ciutat. El parc Sempione ens regala un bell passeig amb la seva arena romana i el seu record als afusellats l’any 1943, en aquest mateix punt. Envoltat d’arquitectura neoclàssica (inclòs l’Arco de la Pace), veiem la part del darrera del Castello Sforza, des d’allà estant. Situada al costat d’un local nocturn, l’autèntica joïa arriba de la mà de la coneguda Triennale di Milano, un veritable santuari al disseny, -com cap altre- on, fins i tot els seus banys, tenen signatura.

Quin altre parc urbà coneixeu que combini segles d'història i integri natura i cultura d'aquesta manera?

Milà també és verd, florit, tranquil i això m’agrada.

Impressionistes francesos al centre de Milà (Milà, II)

Hi ha algú que no adori l’Impressionisme francès? Estava clar que no em podia perdre aquesta exposició, situada al Palazzo Reale, al cor de la ciutat de Milà i comparar-la amb d’altres de recents com “Jardines” del Museo Thyssen-Bornemisza. Tenia curiositat, també, per veure com museogràficament s’encabia l’exposició en un palau reial (ara municipal), situat en una ciutat que està apostant clarament per l’Art més Contemporani i calibrar el grau de qualitat d’una col·lecció privada com és la dels americans Clark. Pel que fa a l’espai, la referència al palau, ha desaparegut, transformant-ne els interiors en modernes sales d’exhibició. Pel que fa a les obres, poques i de poca rellevància, tot i que amb un plantejament temàtic interessant, (el mar, els viatges, la vida nocturna...) en comptes del clàssic recorregut fet per artistes. Desconec la resta de col·lecció de l’Institut i potser només han viatjat obres menors però, tot i la varietat d’artistes sigificatius i rellevants –i l’especial predilecció del matrimoni per Renoir-, l’exposició resulta pobre quant a obra es refereix, a l’igual que les bios dels artistes penjades a les parets. Menys mal que la visita es veu compensada pel nombrós material audiovisual de la part final, que t’endinsa plena i veritablement en el París de l’època, (per la reconstrucció dels espais i la mida de les imatges) resultant una exposició força didàctica, que podeu visitar fins el 12 de juny d'enguany.