Les vacances són una bona època per recórrer museus i exposicions. Els seus tempos relaxats propicien poder-ne fruir sense presses i descobrir a nous artistes.
Entre els boscos verds i les muntanyes de Ripoll, la comissària Emilia Colomer, ens torna a proposar l'obra de l'artista japonesa Chikako Taketani. Una íntegra mostra que, a nivell formal, combina orient i occident
Tot i la bucòlica localització de l'exposició, Taketani era una artista que no s'inspirava en els elements de la natura per evocar altres temes, com sol passar en la tradició japonesa (potser en fugia i tot). Podríem dir que Taketani se servia de la visió de la vida urbana moderna (mitjans de transport actuals) per iniciar el seu discurs plàstic cap a l'expressió i interpretació del què per a ella significava el què és la vida: un viatge eteri (figures indefinides i allargassades), que transcórrer ràpid (elements motoritzats), amb una amalgama de sensacions (l'antic i el modern), certes confusions pel camí (colors irreals, elements que es desdibuixen), la sensibilitat i la cruesa, les contradiccions i l'eclecticisme de l'espiritual i l'industrial...
A l'entrar a la sala, vaig tenir la sensació d'enfilar-me dalt d'un suau i esponjós núvol. Des d'ell estant, vaig poder copsar la finor visual del treball de Taketani (veladures, referències a l'atmosfera i al firmament) però, alhora, l'agredolç significat que ens ofereix la realitat de la vida. Un aiguabarreig aspre que tots ens hem d'empassar, però que de la mà d'aquesta artista ens resulta molt més plàcid.
Mars negres, núvols grocs, cels blancs, fons irreals, mobles i perspectives impossibles formen part de l'obra de Taketani. Aquí va trobar el seu camí artístic i qui sap fins on l'hagués arribat a portar.
Us agradarà la seva obra si us agrada la il·lustració orientalitzant moderna, Miró o Tàpies.
En record
