Souls, una exposició integradora - exposició PRORROGADA!

El 28 de novembre, vàrem inaugurar  l'exposició accessible Souls, d'Enric Llevat.

El Museu d'Art Modern de Tarragona allotjarà una nova exposició temporal de l'artista tarragoní, on podrem apreciar la seva evolució des de les línies negres d'INFRA_lines, del 2012, fins a arribar a Souls, amb taques de tinta xinesa de color, passant pels onírics paisatges de Fotogrames líquids (2013).

L'espai expositiu estarà proveït de diferents elements que el faran accessible: obres audiodescrites, cartel·les i catàleg en braille, vídeo adaptat (que explica com és el taller de l'artista), peces tàctils, etc. Amb tot, podrem copsar com pinta l'artista i el què ens vol transmetre. La seva filosofia de fons és la societat líquida que ens descriu el sociòleg Bauman. L'obra de Llevat també ens entronca directament amb el primer Taoísme, tant en forma com en contingut, basat en el respecte per la natura.

Esteu tots convidats a venir a Tarragona!

Notícies relacionades:

- Vídeo inauguració: http://www.uab.cat/web/videos/reproduccio-1192707516892.html?param1=10divulgacio&param2=20ciencieshumanes&param4=artHumanes&url_video=1345678947113

- TV3: http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/Noticies-324/TN-comarques-Tarragona-19122014/video/5406896/

- NotíciesTGN (visita ONCE): https://www.noticiestgn.cat/2015/01/27/souls-per-a-tothom/

- Tac12: http://tac12.xiptv.cat/municipi/tarragona/tac-tarragona/capitol/un-grup-de-l-x27-once-visita-una-exposicio-tactil-del-museu-d-x27-art-modern

- Revista Núvol: http://www.nuvol.com/noticies/les-animes-denric-llevat/

- Museus i Accessibilitat: http://museusiaccessibilitat.blogspot.com.es/2015/02/souls-una-exposicio-integradora.html

- Revista Bonart: http://www.bonart.cat/actual/el-mamt-presenta-souls-denric-llevat/

- Diari Digital Tarragona 21: http://www.tarragona21.com/enric-llevat-acosta-lart-als-invidents-al-museu-dart-modern-de-la-diputacio/

- Article: http://www.article.cat/enric-llevat/

- Institut Jaume I: http://institutjaume1er.omatech.com/ca/visita-al-museu-dart-modern-de-tarragona-i-al-caixaforum-de-tarragona

- L'Antena: http://antena.cat/activitats/exposicions/souls.html#.VK6sM8mfbIs

- Instagram: #souls_enricllevat

(Imatge del post: Souls VIII, d'Enric Llevat. Fotografia: Margarida Alberich)

Per què se segueix fent pintura?

Per què se segueix fent pintura? es preguntava ahir Teresa Camps, professora d'Art Contemporani, en una lúcida presentació d'una exposició, carregada de conceptes teòrics i de dubtes sense resoldre. És una qüestió que fa anys que es planteja i per la que encara no ha trobat una resposta.

Camps no acaba d'entendre com, després de tants segles fent pintura, encara hi ha pintors que pinten quadres. No acaba d'entendre com, després del Blanc sobre blanc de Malevich o algunes obres de Rothko, amb les que semblaria que la pintura hauria d'acabar, encara segueix havent pintura. No entén com, en una època tant fortament digitalitzada i tecnificada, se segueix fent ús d'una antiga tècnica que, a més, requereix sol·litud per realitzar-la. Glòria Picazo, en aquest sentit, també apunta que vivim en una era on l'espectador ha deixat de ser passiu i que interactua amb l'obra que té al davant, sentint-se part de l'obra, de la mateixa manera que ocórrer amb els hapennings.

Justament Camps, també es pregunta com pot haver pintura després de tota la revolució que es va viure, especialment, amb els hapenings dels anys setanta. Un fet artístic i agitador, que va capgirar el pols d'algunes petites ciutats, com la de Granollers, l'any 74, quan Dalí va fer un dels seus famosos hapenings (Alta Mongolia), a la Plaça de la Porxada, de la mà de Joan Illa.

Teresa: potser la pintura s'ha convertit en una manifestació tant arraigada que ja és tota una tradició.

I potser de la pintura contemporània no n'hauríem de dir així, donada la seva antiguitat i llarga trajectòria en el temps. Potser tenia raó aquell performer dels anys noranta: "És Art, perquè té marc".

(fotografia: Marta Minujín, artista conceptual, performer)

Pintura romànica a Vic: una exposició, de mida intensa.

Tot just acaba de fer un mes, que una interessant -i diferent- mostra sobre pintura romànica, ha obert les seves portes al Museu Episcopal de Vic.

L'exposició "Pintar fa mil anys. Els colors del romànic", no és la típica exposició que ens podríem imaginar, a priori, sobre pintura romànica.

No us imagineu, en absolut, sales i sales plenes de peces i més peces i llavors més sales i més passadissos on encara veure més obra i més peces de nou. "Pintar fa mil anys" és una gran exposició, amb una mida justa: ni massa llarga, ni massa carregada d'obra. 

El recorregut per la sala de temporals es realitza per uns amplis espais que, a mode de llarg passadís, et condueixen de principi a fi.

Al principi hi trobem algunes peces, que són les més representatives de l'època i del Museu però que no sobrecarreguen l'exposició. Més aviat, són l'excusa per presentar tota una recerca portada a terme durant més de tres anys que, com veurem, farà canviar la història de l'art en els llibres de referència.

L'espai s'ha dividit en mòduls de colors. Cada color és un tema i els colors són, com no podia ser de cap altra manera, els que ens ofereix el romànic. Els vinils s'han substituït aquí per teles, per contribuir a l'escenificació del tema. Així, sense aglomeracions, passegem per les tonalitats romàniques, pels seus pictors, per la seva formació, pels tractat de Teòfil, pels materials... és a dir, per tot l'intens making off que pot presentar una obra, que generalment no se sol explicar i que a mi tant m'agrada.

I si us agrada imaginar què pot amagar-se dins d'una pintura romànica, ho podreu descobrir veient l'audiovisual final, amb tot el treball col·laboratiu de microscopia, restauració i química que s'ha portat a terme durant tots els mesos de la investigació. Un vídeo magnífic que condensa, en pocs minuts, la feina realitzada.

Malgrat la mostra no és massa llarga, aneu-hi descansats, ja que fins a l'audiovisual no podreu seure. Tampoc és una exposició amigable pels nens ni massa accessible, tot i que és un punt que el Museu podria millorar en properes exposicions.

I pel que fa als vostres coneixements sobre tècniques artístiques, "lamento" dir-vos que haureu d'actualitzar-los ja que el Museu Episcopal de Vic presenta aquí una gran troballa, que canvia el què sabíem fins ara: els flamencs Van Eyck no van ser els primers en usar l'oli com aglutinant -com havíem après-, sinó que s'ha trobat pintura a l'oli, de dos segles abans, i a molts kilòmetres de distància (gràcies a la insistència i perseverança de la comissària Judit Verdaguer, en una mena d'estranya veladura), al Baldaquí de Ribes.

Li desitjo molts èxits a aquesta atrevida exposició i que, amb ella, el Museu pugui augmentar el seu número de visitants i, el que és més important, es pugui treure el sentiment de "petit" que pugui tenir, augmenti el seu impacte i pugui continuar fent projectes com aquest. A vegades els petits, poden fer coses molt grans i no sempre tot passa a Barcelona ciutat.

(Fotografia: Eva Jove)

Les pintures del Santuari dels Munts: el tercer bàndol.

Pintura, política, religió, llegenda i mitologia. Tots aquests ingredients conflueixen en el petit Santuari dels Munts, situat al Lluçanès (actual comarca d'Osona).

Amagada a la part del darrera de l'altar del Santuari, hi ha un reguitzell de curioses pintures. Feia temps que no hi anava a veure-les. M'hi duien a veure'n una en concret, des de petita. Llavors la trobava estranya, no entenia res i no sabia què significava.

Fins que un dia vaig entendre'n el seu significat real: l'escenificació representava el "tercer bàndol" de la Guerra Civil espanyola, el què ara vindria a ser un vot nul intencionat.

El quadre, a mode d'exvot, està signat per P. Pons i porta la data de maig de 1939. La imatge mostra la verge dels Munts a l'esquerra, envoltada d'una llum efervescent, com si fos una aparició, sobre del profús bosc. Al costat, la muntanya dels Munts amb el seu Santuari al capdamunt i fileres d'homes pujant pels senders nus, segurament, camí de l'exili. A la part superior dreta uns ornamentats medallons, amb les fotografies i noms -en castellà- dels sis protagonistes del miracle de la verge: Jaume Pujol Casanovas, Francesc Pujol Casanovas, Camil Vilaseca Sala, Josep Casabella Ribas, Ramon Comellas Casadesús i Martí Portell Vilarodaga. 

A la part baixa hi ha una inscripció: "EXVOTO. A punto de ser descubiertos por los [esborrat] en su retirada, recurren a Nª. Sra. Dels Munts, salvándose milagrosamente. 5 de febrero de 1939. Año de la Victoria". Com veieu, sobretot per la darreres quatre paraules, el quadre tenia un significat polític (en un sentit) i religiós. La paraula que està esborrada, encara presenta alguna resta, inicialment era "rojos" i després s'hi va reescriure "nacionales", a mà, en bolígraf blau. Mai sabrem si ho faria un dels sis homes del quadre.

L'escena ens mostra la llegenda que durant temps es va estar explicant per les contrades, per narrar el "miraculós" fet de la supervivència dels sis homes, amagats, tants dies, en aquelles muntanyes.

A la família sempre hi ha hagut una devoció especial per la Verge dels Munts, el seu Santuari i la seva muntanya. L'avi, com els altres cinc homes, només volia no anar a la guerra i quedar-se amb la seva família. Encara ara, no se'n parla gaire...

No sempre tot és blanc o negre...

(fotografia: Eva Jove)

Provant les Google Glass

Fa anys que sentim a parlar de les Google Glass. I fa anys que penso que és un projecte que no acaba d'arrancar.

Ara que he tingut l'oportunitat de provar-les, reconfirmo la meva hipòtesi: no els hi veig massa utilitat real ni potencial, sobretot pensant en Patrimoni Cultural.

La Google Glass és una ullera fina i lleugera, que no molesta a la vista humana real, ja que la pantalleta de projecció, com es pot apreciar a la fotografia superior, queda per sobre dels ulls. L'inconvenient és que no es pot sobreposar a una ullera òptica convencional, que es pugui necessitar. Potser amb el temps aquest tema es solventarà.

Quan te la col·loques, has d'apuntar a una imatge fixa, a mode de codi QR i llavors s'activa la imatge que tu veus amb les Google Glass. Tot i ser una imatge que pot tenir color i moviment, és una imatge de reduïdes dimensions. Potser en un futur (molt més llunyà encara), la imatge es podrà ampliar. Veure-la, també resulta un pèl incòmode ja que has d'aixecar la vista cap amunt, forçant una mica la postura.

De totes maneres, pensant en Patrimoni Cultural, crec que representa una involució, per dos motius: d'una banda, tots anem amb aparells electrònics propis que fem servir per altres tasques: mòbils, tauletes, etc. i són la tendència que els museus estan adquirint. S'està deixant de banda, la utilització de lloguer d'audioguies i similars, -que seria el què es faria amb les ulleres, pel cost que representen en espai, temps i mà d'obra.

D'altra banda, normalment, visitar un espai patrimonial i cultural, se sol fer en temps d'oci i acompanyat de familiars o amics. És un moment lúdic i social que ens agrada compartir. La Google Glass no permet compartir la informació que es veu, alhora, amb altres persones, ja que és d'ús individual.

Si viviu als Estats Units, podeu sol·licitar de provar les Google Glass en aquesta web i formar part del seu programa d' "Exploradors".

Tarraco Viva: vint dies de retorn al passat

Si us fascina el món clàssic, si sou addictes a l'Imperium Civitas, Civcity Roma o al Caesar IV, si heu visitat tots els jaciments i museus romans... sens dubte heu de viure l'experiència de Tarraco Viva!

La ciutat de Tarragona ofereix cada any el festival Tarraco Viva: vint dies plens d'activitats, amb les quals submergir-se en el món romà, d'una manera amena però, alhora, amb un rigor científic i històric excel·lent.

Sigui quin sigui el vostre principal focus d'interès, amb Tarraco Viva podreu retrocedir en el passat i realitzar una autèntica immersió per la seva gastronomia, la seva manera de vestir, de construir, de governar, de divertir-se, de viure i de morir.

Dins de les restes romanes que es conserven a Tarragona, s'esdevenen molts dels actes del festival, que formen un desplegament històric colossal, on intervenen un gran número d'actors. Arribada a la XVI edició, crec que una de les claus del seu èxit és precisament això: la col·laboració conjunta i la implicació d'un gran número d'ens. La participació col·lectiva, juntament amb una política de feina ben feta de llarg recorregut, són els ingredients que fan que any rere any, el festival guanyi més adeptes i deixi amb la boca oberta als seus assistents.

Encara que sigueu pacifistes, us recomano la visita a l'Amfiteatre, per reviure les lluites de gladiadors. A banda d'aprendre sobre tècniques de lluita, armament i vestimenta de protecció, us sorprendrà veure l'espai ple a vessar, amb les vuit-centes persones d'aforament màxim que permet el recinte, embogint dalt les grades.

La mala notícia és que per anar-hi us haureu d'esperar fins l'any vinent. La bona, és que segurament ja s'hi ha començat a treballar i, mentrestant, podeu visitar, per exemple, la Barcino Oriens o l'Arde Lucus, en terres celtes.

Si voleu llegir com un grupet de bloggers vàrem viure el festival, llegiu-ne "el live" de Cafès de Patrimoni.

Cabrablog vol agraïr la seva participació a Tarraco Viva a Cafès de Patrimoni, a l'organització de Tarraco Viva, al brutal Martí Seritjol (fan absoluta!), a Manel R. Granell, a Tarragona Turisme i a Tarragona Cultura.

Salve, amants dels romans!

(Fotografies: Eva Jove)

Art al carrer

L'Art al carrer ha deixat de ser un signe de vandalisme per convertir-se, clarament, en un aparador d'art, perfectament útil i visible. Si en voleu saber una mica més sobre la seva evolució, llegiu-ne la següent entrada.

Podeu llegir l'article al número 6 de la Revista Vallesos.
(Clickeu sobre les imatges per poder-les llegir. Text i fotografies Eva Jove)