La passió per uns ideals: Robert Capa.

Amagada en una cantonada del carrer Alcalá, just al davant del centre de cultura catalana Blanquerna, hi ha l’entrada al Centro de Bellas Artes de Madrid. A banda de la terrassa i de l’edifici de vàries plantes, en procés de restauració -que serà una meravella quan estigui acabat-, podeu visitar vàries exposicions de gran nivell. Una d’elles és la de l’artista de la Bauhaus László Moholy-Nagy (clickeu aquí per veure la visita virtual de l’exposició), que podríem definir com a artista total de la imatge (fotografia, cinema, collage, dibuix, pintura...), un artista incansable que va teoritzar i treballar, sense descans, cap l’experimentació i la recerca de totes les arts visuals que, evidentment, us recomano visitar.
A l’esquerra del hall, a la sala Goya, trobem la perla de l’estiu: la gran exposició de fotografia de Robert Capa (André Friedmann en realitat) i Gerda Taro, que ens embolcalla amb els colors de la bandera republicana. Segur que tots coneixeu fotografies de Capa però no sé si vàreu veure l’exposició al MNAC o si heu vist les fotos de la darrera maleta, de la famosa maleta mexicana. Seria la visita imprescindible de l’estiu, si sou a Madrid, no només perquè el treball de Capa és Capa, sinó també per un munt de raons més: per les noves fotografies, per la quantitat, per les fotos de Gerda Taro, per l’espai expositiu... en definitiva, encara que conegueu fotos seves, estic convençuda que les imatges us fraparan. La Leica del fotògraf no només va retratar la Guerra Civil Espanyola sinó també altres conflictes mundials a diferents ciutats, com a Xina, Itàlia, Normandia, París, Alemanya o Indoxina –on va morir- i que aquí podem veure aplegats. Curiosament ella va morir també en una guerra, a l’Espanyola, prop de Madrid -a Brunete-, per un cop de tanc que va rebre. Sens dubte, van formar un gran equip treballant junts. Guapíssims els dos, joves, amb vides, fotografies i feines paral·leles, jo no tinc tant clar que fossin parella realment. Del comentat debat sobre de qui és cadascuna de les fotografies, us puc donar el meu parer sobre com discernir els seus treballs: de Capa, les fotografies del moment en acció aturat (fixeu-vos que la majoria de fotografies, apunten cap a la dreta). De Taro, les postals més costumistes (nens, vells) i les escenes més feministes, amb tot de milicianes.
Decorats de la Guerra Civil Espanyola com La Jonquera, Barcelona, Tarragona, punts de l’Ebre o Fraga van recórrer mig món a través del paper de revistes com Ce soir, Vu, Regards, Match, Life, Picture Post o Photo-history, revistes que també podem veure a l’exposició, junt amb cartes escrites pel propi Capa.
Si deixem de banda, tan sols per un moment, les fotografies com a document històric, veurem en elles l’esperit de Capa reflectit: dinamisme, inconformisme, acció, rebel·lió, veritat, diàleg, passió... Per tot això, Capa seguirà sempre viu!