Ens rep una coneguda escultura impossible a l'entrada de l'edifici de l'exposició. Una divertida proposta que el primer cop fa somriure però que després et fa constantment pensar.
El també conegudíssim espai, Caixaforum Barcelona, continua tenint aquell encant de fàbrica elegantment rehabilitada per a un ús cultural. Tot i així, està permanentment impregnat d'aquella fredor i tristor d'un dia plujós, emboirat i humit d'hivern. Un autèntic oasi, entre setmana, que convida a la reflexió.
Malgrat no esmentar-se la paraula retrospectiva, l'exposició és un bon recull de la trajectòria artística de Miquel Barceló. Hi trobo a faltar les rugoses obres de diferents ocres, de terres africanes, amb les que l'artista em va captivar fa uns anys. La macança, però, es veu compensada per l'inesperat ús d'inusuals colors estridents (com el verd festuc), pel gràcil virtuosisme en algunes aquarel·les o per obres de gran format com el quadre dels tomàquets, La travesia del desert o Arrajatabla.
Més que la solitud "organisative", jo l'hagués titulat la necessitat de solitud per a la creació artística o resultats de la cerca comparada entre la primigènia de la naturalesa i l'essència interior humana. Barceló usa diversos materials i diferents sorprenents tècniques per observar i comunicar-se amb el mar, amb la terra, la sorra, els fruits, fins acabar emmirallant-se ell mateix i dialogant amb el seu sentir interior.
Una visita obligada -o vàries- que teniu temps de fer fins al gener.
El també conegudíssim espai, Caixaforum Barcelona, continua tenint aquell encant de fàbrica elegantment rehabilitada per a un ús cultural. Tot i així, està permanentment impregnat d'aquella fredor i tristor d'un dia plujós, emboirat i humit d'hivern. Un autèntic oasi, entre setmana, que convida a la reflexió.
Malgrat no esmentar-se la paraula retrospectiva, l'exposició és un bon recull de la trajectòria artística de Miquel Barceló. Hi trobo a faltar les rugoses obres de diferents ocres, de terres africanes, amb les que l'artista em va captivar fa uns anys. La macança, però, es veu compensada per l'inesperat ús d'inusuals colors estridents (com el verd festuc), pel gràcil virtuosisme en algunes aquarel·les o per obres de gran format com el quadre dels tomàquets, La travesia del desert o Arrajatabla.
Més que la solitud "organisative", jo l'hagués titulat la necessitat de solitud per a la creació artística o resultats de la cerca comparada entre la primigènia de la naturalesa i l'essència interior humana. Barceló usa diversos materials i diferents sorprenents tècniques per observar i comunicar-se amb el mar, amb la terra, la sorra, els fruits, fins acabar emmirallant-se ell mateix i dialogant amb el seu sentir interior.
Una visita obligada -o vàries- que teniu temps de fer fins al gener.
4 comentaris:
Casa meva dista molt de ser una galeria d'art, malgrat les diferències, tenir a les parets obres originals d'artistes (alguns d'ells amics) fa que l'espai sigui molt més càlid, el problema el tenim quan volem donar importància a les parets..... aleshores les pintures queden en un segon terme, és el que pasa a molts espais, que tenen un fons blanc o gris.... és així per donar importància a l'obra, en quant a M.B. estic desitjant anar a Palma per veure el mural, vaig veure el reportatge per televisió i em va fascinar, tant des de tot el procés creatiu, com el resultat després d'analiltzar la llum, o el contingut...., però haig de tornar enrere uns 18 anys, quan un amic estudiant de belles arts (Ernest) que ara traballa per Lladró, em va dir que Barceló era el millor exponent de l'art a l'estat espanyol, aleshores jo no n'havia sentit parlar mai de M.B., per aquell temps, era arriscat fer una afirmació així!..... però només ho podia dir aixó algú amb criteri propi, i casi 20 anys després li dono la raó, i a tú també!.
Barceló té una llarga trajectòria i amb una base molt sòlida. Ha treballat dur i això se li ha de reconèixer, malgrat que alguns només el vegin com una titella del govern.
no és el cas de l'ernest...., i no dic que l'ernest sigui un visionari, per cert, m'agradda el que escrius i com ho escrius, potser el dia que fs l'article hi ha un motiu, però que els veig ara, els tracto de manera intemoral, i de poc a poc els aniré mirant tots..... durant el meu temps lliure, que per l'horari veuràs que és extrany...., per cert ja tinc llest el relat, ja veurem com surt.... a mí m'agrada!... i les classes tb. potser perque em surtin una mica més econòmic parlo amb algun altre interesat per compartir despeses!...
L'Ernest té web? On puc veure la seva obra?
Sort amb el teu relat!
Publica un comentari a l'entrada