Del bon menjar i del beure (Scotland II)

Quan fa molt fred al carrer, resulta reconfortant entrar a un lloc cobert i poder prendre alguna cosa calenta. L'experiència esdevé el doble de reconstituent si, a més de ser un lloc càlid i acollidor, el que prens et sorprèn gratament.

Passejant pel centre d'Edimburg i arribades les hores d'intendència, amb el fred calant a nas, orelles i cames, toca escollir amb certa celeritat. L'opció de menjar ràpid que podem trobar aquí és el fish&chips i el menjar thai (al centre no trobem menjar ràpid de grans cadenes, que es concentra només en els centres comercials). Si descartem aquesta elecció, haurem d'escollir d'entre alguns dels petits restaurants que hi ha que, com veureu, ofereixen un menjar casolà deliciós. A Edimburg hi ha moltes esglésies reconvertides en cafeteries però, tot i ser de disseny, no us les recomano ja que tanquen d'hora i no ofereixen cap producte especial.

Al carrer Grassmarket podeu trobar el bonic "The Mussel and Steak bar", especialitzat en musclos, un servei excel·lent i molt a la vora dels mítics i històrics pubs "Maggie Dickson's Pub" i del concorregut "Last Drop". Una revitalizant sopa del dia, a base de llenties i tomàquet, em va salvar del fred i els musclos amb salmó i un toc de curry van culminar el dinar. També serveixen els tradicionals haggis, begudes i còctels.

Un altre lloc bonic -i bohemi- per menjar és el "Howies restaurant" del carrer Victoria, un dels carrers més bonics i acolorits de la ciutat. La vivificant sopa del dia va anar acompanyada d'un deliciós plat de xai amb salsa i puré de patates. Plats de cullera, calents, plaents, acompanyats de pa amb mantega i una bona cervesa negra Saint Giles. Hi ha un altre restaurant Howies, més elegant, als peus de Calton Hill, que seria una bona opció per una vetllada romàntica, acabant veient les vistes de la ciutat, del seu castell, del mar o de les Highlands, des de dalt del turó.

Si preferiu el vi, a tot arreu trobareu una àmplia carta de vins que sobretot són d'Austràlia, França i algun Rioja. 

Una de les millors sopes que podreu trobar és la sopa cremosa de pollastre de "The Arches". Un lloc nou i modern, amb wifi gratuïta, prop d'una facultat universitària, que al tombar la nit, es converteix en bar de copes. Sobre els famosos whiskies de Malta, ho deixarem pels entesos.

Tot i que la pastisseria no destaca especialment, podeu trobar bons postres. Però no aneu a Edimburg buscant un bon cafè perquè no el trobareu; Val més prendre un te anglès.

(Fotografia: Howies restaurant. Eva Jove)

Museu busca identitat museològica (Scotland I)

Quan visitem un museu, normalment tenim clar el seu contingut i el què hi podrem trobar. A vegades, hi ha un parell de tipologies diferents de col·lecció que, físicament, es presenten completament separades o, fins i tot, en plantes diferents i podem escollir què volem visitar o en quin ordre.

El cas del Museu Nacional d'Escòcia, situat a Edimburg, és un cas de múltiples anàlisis i un cas, avui en dia, de clar "antimuseu" pel que fa a exposició dels seus objectes. M'atreveixo a fer d'aquest post de Cabrablog, una carta oberta al seu director.

El museu forma part d'un clúster de museus de diferents temàtiques entre sí, a imatge com es fa a Dinamarca. Aquest aglutinament cultural potser ens serviria per pal·liar el màxim problema detectat en aquest museu, que mencionarem tot seguit.

Ubicat al mateix centre de la ciutat, el museu s'encabeix en un espai híbrid: un preciós palau victorià del que no se sap res (enlloc es dóna informació al respecte) i un edifici de l'any 1998 amb molts inconvenients. L'hibridat dels espais, però, no respon a cap divisió expositiva ni a cap guany important d'espai expositiu. Podríem dir que el millor del museu és el seu plàcid interior de colors suaus, que conviden al passeig i a prendre alguna cosa en el seu agradable bar/restaurant. Un altre dels seus grans atractius, tot i el vent i el fred polar, és la seva fantàstica terrassa exterior de l'últim pis, que ens emmarca la ciutat, el seu castell i el paisatge nevat dels voltants. La part de l'any 98 és d'aquelles construccions pomposes (tot és de marbre de color cru), amb goteres, no accessible i amb grans elements decoratius (columnes, estructures rectangulars) que dificulten la visió, l'accés i ocupen espai expositiu innecessàriament.

Però anem pel pedregar: el seu contingut. Relacionat amb la pròpia disposició i la forma de l'edifici, les paraules que defineixen l'exposició que alberga són caos i confusió. Per començar, el museu no se sap de què és. És un museu que, com la majoria de grans museus, va néixer de col·leccions particulars d'antiquaris però, tot i això, tots han sabut evolucionar i adaptar-se als nous temps. El Museu d'Escòcia no. Per tant, això no és excusa. No sabem si és un museu etnològic, d'arqueologia, d'història natural, industrial, de ciències, d'arts decoratives, o dels invents (hi tenen l'ovella Dolly dissecada, -envoltada de cotxes de fórmula 1-, en una secció titulada "Connect" en llums de neó!)

Els objectes no estan disposats per ales, ni per pisos, com sol ser normal esperar. Si bé és veritat que el museu facilita un mapa de les seves plantes, un mateix tema, com la història d'Escòcia, pot estar dividit en set plantes diferents. Això no vol dir, ni molt menys, que cada planta tingui una cronologia concreta. Per acabar-ho d'adobar, alguns dels pisos només són accessibles mitjançant escales, ja que els ascensors només paren a algunes plantes en concret. Per tant, si vols fer un recorregut cronològic d'un tema (els humans necessitem ordre) has de perdre el temps anant planta per planta per seguir el fil històric del discurs.

Espais desaprofitats, mal il·luminats, sense contextualitzar, objectes inconnexos, mal explicats. Sens dubte, cal reorganitzar aquest espai urgentment i repensar la direcció i recol·locació de les seves col·leccions. 

Com la majoria de museus britànics, aquest també és gratuït i compta amb una gran afluència de públic infantil. Té dos bars i unes botigues fantàstiques però tot i això, li manca vocació de servei: no té guixetes i els mostradors d'atenció al públic són com els d'una botiga: molt taulell i poca informació.

(Fotografia d'encapçalament: Grand Gallery del National Museum of Scotland. Eva Jove. Cliqueu-la per veure-la més gran)

Samsara. Torna-la a tocar, Ron.

Aquest estiu, estant a Berlín, vaig veure anunciada la nova pel·lícula de Ron Fricke: Samsara.

Quan vaig tornar, de les primeres coses que vaig fer, va ser mirar d'anar-la a veure, però no s'ha projectat per les nostres contrades. Des del gener, però, ja es pot adquirir en DVD i en Blu-Ray.

Em deia un cineasta fa un temps, que una bona pel·lícula no havia de tenir diàlegs. Només ho he vist ben usat en dos directors: en ell i en Ron Fricke. D'això en deia cinema. Cinema, de veritat.

Fricke no havia presentat cap treball des de Baraka però és comprensible: les seves peces, autèntiques joies de col·leccionista, són obres titàniques. A Samsara hi apareixen imatges de quasi una vintena de països, que es poden consultar en un pràctic mapa que conté la web de la producció. L'obra és un collage ple de significats, on les imatges s'adhereixen entre elles amb la música composada especialment pel film.

Seguint la línia de Baraka, Samsara novament ens presenta la realitat del món. En aquest cas, però, d'un món més espiritual i, amb la tria de països (amb una clara aposta pels asiàtics), mostrant una balança inclinada cap a aquell continent. D'Europa, ràpidament reconeixerem Versailles i la Sainte Chapelle de Paris.

Podríem veure la pel·lícula tres, cinc vegades i cadascuna de les vegades seria com una pel·lícula diferent, si en cada passada ens fixéssim en una nova part: el joc de colors, els paisatges, l'arquitectura, els variats contrastos entre orient i occident, les contradiccions i misèries humanes universals, ...

He de dir que Baraka em va frapar molt més perquè no coneixia el treball preciosista que realitza Fricke però Samsara té el poder (amb una alta qualitat de la imatge que hi ajuda) que tornis a reviure el fred de la sorra del desert a l'albada, quan aquesta s'esmuny entre les teves mans.

(Font imatge de l'entrada: Google. Cliqueu-la per veure-la més gran)


Aquesta entrada està sota una llicencia de Creative Commons.

Art a diari

Gaudir de l'art, del patrimoni i de la cultura, hauria de ser com menjar o com l'aire que respirem. Perdó, precisaré la frase anterior: gaudir de l'art del patrimoni i de la cultura, és, com l'aire que respirem. És un altre dels hàbits identitaris amb els que es defineix la raça humana.

No hi ha ni un dia dels que vivim sense veure cap fotografia, cap imatge, cap joc de paraules, sense escoltar res de música o sense veure cap graffitti al carrer. No hi és. Senzillament, no existeix. 

Necessitem alimentar el cervell amb aquests estímuls visuals, auditius o sensitius. En necessitem una ració diària, per anar-lo entrenant i fer-lo cada vegada més gran, fort, resistent i agut. No és una elecció, és una necessitat. És un qüestió vital. Per un motiu o per un altre, l'home, com també l'home o dona artista, necessita expressar-se, comunicar-se amb la resta, sentir-se escoltat i saber que el missatge s'ha recepcionat correctament. 

Tot objecte conté un missatge intrínsec i, aquest, es va traslladant. A diari.