Samsara. Torna-la a tocar, Ron.

Aquest estiu, estant a Berlín, vaig veure anunciada la nova pel·lícula de Ron Fricke: Samsara.

Quan vaig tornar, de les primeres coses que vaig fer, va ser mirar d'anar-la a veure, però no s'ha projectat per les nostres contrades. Des del gener, però, ja es pot adquirir en DVD i en Blu-Ray.

Em deia un cineasta fa un temps, que una bona pel·lícula no havia de tenir diàlegs. Només ho he vist ben usat en dos directors: en ell i en Ron Fricke. D'això en deia cinema. Cinema, de veritat.

Fricke no havia presentat cap treball des de Baraka però és comprensible: les seves peces, autèntiques joies de col·leccionista, són obres titàniques. A Samsara hi apareixen imatges de quasi una vintena de països, que es poden consultar en un pràctic mapa que conté la web de la producció. L'obra és un collage ple de significats, on les imatges s'adhereixen entre elles amb la música composada especialment pel film.

Seguint la línia de Baraka, Samsara novament ens presenta la realitat del món. En aquest cas, però, d'un món més espiritual i, amb la tria de països (amb una clara aposta pels asiàtics), mostrant una balança inclinada cap a aquell continent. D'Europa, ràpidament reconeixerem Versailles i la Sainte Chapelle de Paris.

Podríem veure la pel·lícula tres, cinc vegades i cadascuna de les vegades seria com una pel·lícula diferent, si en cada passada ens fixéssim en una nova part: el joc de colors, els paisatges, l'arquitectura, els variats contrastos entre orient i occident, les contradiccions i misèries humanes universals, ...

He de dir que Baraka em va frapar molt més perquè no coneixia el treball preciosista que realitza Fricke però Samsara té el poder (amb una alta qualitat de la imatge que hi ajuda) que tornis a reviure el fred de la sorra del desert a l'albada, quan aquesta s'esmuny entre les teves mans.

(Font imatge de l'entrada: Google. Cliqueu-la per veure-la més gran)


Aquesta entrada està sota una llicencia de Creative Commons.