Els espais culturals en temps de covid19. La jungla i la vida.

No fa massa mesos vaig assistir a un espectacle en un auditori. Encara no sabíem res de la covid19 però ja llavors em va semblar un format sensacional. 

De seguida en vaig voler escriure una entrada en aquest blog ja que, el seu format -de mides reduïdes- i tot el seu contingut, s'ajusten a les premisses de Cabrablog.

Només d'entrar, ens vàrem trobar amb la primera sorpresa: l'espectacle... sí... seria a dalt l'escenari però el públic també hi seríem! Les cortines estaven tancades i al públic ens van fer pujar pel darrere, per unes petites escaletes. L'escenari estava ja muntat, delimitat amb uns adhesius al terra i per seure hi havia vàries opcions: cadires, coixins, el terra... No érem massa persones i cadascú seia on volia, on li venia de gust. A l'arribar l'hora, l'espectacle poc a poc va anar arrancant, va anar prenent vida: es feia de dia en una jungla, de la mà de les de la Companyia Big Bouncers. Totes actrius i al control de so, també una dona. El treball corporal i actual va ser magnífic. Ballaven i es movien al ritme dels sons, de les llums i de la música. I per si fos poc, a tot aquest treball se li sumava tot l'atrezzo (que semblava fet a mà) i tot el vestuari, que també semblava fet a mida per a l'ocasió. I en contra del què us podeu estar imaginant, la canalla estava captivada i no es va perdre ni un segon de l'actuació. Jo estava fascinada, m'estava encantant i a l'acabar, les vaig aplaudir a rabiar.  Allà i crec que fins a tres dies després! Però allò no s'havia acabat, hi havia un petit bonus track al finalitzar: els infants podien experimentar amb el material de la funció i podies conversar amb les actrius. 

Vaig agrair tot el treball però també la gran originalitat i el fet que no es caigués en cap estereotip. Vaig agrair la llibertat de poder triar on seure i de poder-nos moure, si volíem, durant l'espectacle. Vaig estar molt còmode, com crec que va estar tothom. El públic vàrem agrair aquesta flexibilitat no encotillada que només es pot entendre des de l'aplicació de la perspectiva de gènere en l'àmbit de la cultura. Tota la família vàrem gaudir d'un espectacle d'altíssima qualitat tot i que el seu format fos considerat "reduït". Com ja he dit altres vegades, el gran format cultural no és sinònim de qualitat, l'activitat en grans espais no és sinònim de bon tracte ni de gaudir d'una experiència agradable ni estimulant i, sobretot, els llocs on hagis de deixar la família de banda, no són signe de maduresa social.

Quan tenim una necessitat vital i espiritual, sempre recorrem a la cultura: quan ens ho deixem amb algú, escoltem música, quan necessitem calma i volem pensar, visitem un museu, quan ens volem distreure, llegim, quan ens volem divertir, consumim algun producte cultural, quan estem de celebració, ens entaulem. Sempre necessitem a la cultura, forma part del nostre dia a dia i no podem prescindir d'ella. I ara té encomanda una funció social: tenir cura de tothom, reparar el dany que estem patint, en major o menor mesura, per cosir-nos les ferides i fer que aquestes cicatritzin.

La covid19 ha vingut per quedar-se i aquest format i, sobretot, la manera d'atansar-nos novament, com a públic, als espais d'art, de cultura, de gastronomia i de patrimoni (d'educació, en definitiva), crec que hauran de ser així: en grups reduïts, petits formats, en espais oberts, oferint apropaments alternatius i, sobretot, protegint-nos per respecte als demés i guardant les distàncies (s'anomena solidaritat i responsabilitat social). Ara mateix el món de la cultura està enmig d'una selva espessa, però segur que entre tots trobarem la manera d'obrir-nos camí. Ha tornat la "vida slow" i espero que comenci la "cultura slow", la de proximitat, la de kilòmetre 0, la local, la de comarques. Que vingui i no marxi.

Fotografia encapçalament: Florian Maderebner (Pexels)