Escric aquesta entrada arran d'un cas amb el que em vaig trobar fa un mes amb el Museu Surgeon's Hall i empesa per la proposta de Carme Rodríguez i Manel Miró, quan van saber sobre el tema i vàrem iniciar un interessant debat.
El cas és que vaig visitar aquest museu, i al tornar, en vaig publicar una entrada a aquest blog acompanyada d'una fotografia que il·lustrava molt bé el sentit pedagògic i històric del museu per una banda (es tractava d'un espècimen d'un soldat francès, del 1917, ferit de bala) i el nou projecte de modernitat que encaren (la peça estava convenientment etiquetada amb un codi QR). Tot i saber que el fet de publicar la fotografia podria aixecar ampolles, vaig decidir, com solc fer, fer arribar l'entrada al propi museu. Al cap de pocs dies em van fer arribar un correu electrònic demanant-me que retirés la fotografia del blog i que l'emplacés per una que ells m'enviaven (més neutre i sense tant de significat), d'acord a un codi escocès de bones pràctiques de teixits humans.
Tot i la distància, vaig pensar de seguida en el bosquimà de Banyoles. Ja ens queda lluny l'any 1991, quan un metge haitià va presentar una querella contra l'Ajuntament de Banyoles per exhibir al Museu Darder aquest espècimen de cos sencer, dissecat al 1830. La polèmica va arribar a nivell internacional i al considerar-se un cas de racisme colonial, l'Ajuntament va decidir retornar el guerrer bosquimà, per ser enterrat al parc nacional de Botswana.
I ja tenim la caixa dels trons oberta! Exhibir mòmies egípcies es considera una ofensa per la dignitat humana? I cranis de decapitats i empalats? I totes les mostres arqueològiques? Hauríem de diferenciar restes de la Primera Guerra Mundial de les de la Guerra Civil Espanyola? Crec que és un debat que encara tenim pendent de resoldre i ens seria difícil posar-nos d'acord (la mediació seria complicada...). Per ser respectuosos a totes les sensibilitats i creences s'haurien d'establir uns criteris ètics temporals, geogràfics i potser també n'hauriem de tenir en compte de religiosos o rituals.
A Espanya no hi ha cap llei ni codi de bones pràctiques que tracti el tema. De fet, hi ha un cas contemporani al negre de Banyoles que encara s'exhibeix. Es tracta d'un buidat d'esquelet humà, fet en guix, d'un home extremeny de dos metres i trenta cinc centímetres, conegut com el gegant i que s'exposa al Museu Nacional d'Antropologia, de Madrid. És del 1840 i va donar el seu esquelet en vida, a canvi d'un sou vitalici de dues pessetes i mitja cada dia.
Penso que les col·leccions dels museus antics són fruit d'anys d'història i cada adquisició o donació que s'accepta, respon a una política i a un tarannà propi del moment. Així doncs, no hauríem de criminalitzar, en el present, les accions fetes fa dos segles i que, en aquell moment, era una pràctica habitual en el cas de la societat catalana (recordem aquí les expedicions etnogràfiques i antropològiques d'alguns adinerats per terres selvàtiques i exòtiques, que han donat com a resultat fantàstiques col·leccions com la de Fundació Folch) o la finalitat educativa del fet de recol·lectar espècimens per una facultat de medicina -com en el cas del soldat francès-.
