60 minuts de sogres i de joves

Poc més de seixanta minuts en una sala d’espera van ser suficients per, malauradament, confirmar que els “rifi-rafes” entre joves i sogres, existeixen. Quan la única cosa que es pot fer és esperar, em dedico a observar. Tampoc calia fixar-s’hi gaire per veure que allò, no acabava de rutllar bé del tot. Alguna cosa grinyolava. Els dos casos eren similars: Primer va aparèixer en escena la primera jove, amb el seu nen de 14 mesos. Després, la sogra. Ens distrèiem amb el nen ja que els seus ulls grans, la seves llargues pestanyes, les seves galtes petoneres i la seva desimboltura (que “no es feia gens estrany”, com es diria per Vic) ens van encandilar. El nen, que encara no caminava, passava les seves manetes per sobre les nostres cames per anar de la seva mare fins a la seva iaia que, és clar, no seien de costat. Tot d’un plegat la iaia en qüestió, que estava encantada amb el nét però no així amb la jove, va treure una participació de loteria i, fent veure que parlava amb el nen, li deia a la mare: “Té, per la... per la... ai, que no em surt... per l’Alba!”, tret típic de les sogres –vaig pensar jo- a qui no els hi agrada la jove i fent veure que no recorden el nom, en un petit atac “alzhaimèric”, juguen a fer mal d’aquesta manera. “Bé, no...”, -va continuar, “és pel nen, perquè és pels néts”. Això!, el nen encara no camina però el fem ludòpata ja de ben petit. Traducció de la frase: si toca aquest número, barjaula, no vull que et quedis els diners tu. Al vol, vaig agafar una frase a mitja conversa que em va acabar de confirmar que la sogra no podia veure a la seva jove, li deia a una altra senyora gran: “Ej que ella é catalana, el padre habla castellano y claro, el niño debe llevar un lío...”. Senyora, esperem que el seu nét sigui prou espavilat per veure que això és una gran sort i que pugui aprendre moltes llengües més! Tot i que potser la iaia té raó: potser no cal saber més d’una llengua perquè a les feines et diuen que “es valorarà el coneixement d’idiomes” però a final de mes, això no és així, cobres igual que el pallús inútil del costat. Finalment, el pare del nen i fill respectiu va aparèixer en escena. La dona – jove l’informa: “Mira, ens l’ha donat la teva mare, però és pel nen perquè diu que és pels néts”. Vinga, fotent-hi cullerada! Més tard, a la meva dreta, arriba, es posiciona i aparca una dona amb cara de pocs amics, amb dos nens rossets. Un era un bebé de pocs mesos, potser 8 o 9 i l’altre potser ja tenia 5 o 6 anys. En breu va arribar l’ àvia, amb uns regals. Un sec “hola” va ser la salutació entre elles. Jo tenia el bolso i la jaqueta sobre una tauleta al meu costat. Es va voler asseure sobre la tauleta. Ai, sí que està nerviosa, vaig pensar jo, que no ha vist que això és una tauleta i no una cadira. Havia estat el sant del nen gran però com que no s’havien vist li portava els regals allà. Quan el nen va obrir el regal gran, la jove, amb la cara de pomes agres no se li acut res més que dir “Venga, más xx (marca comercial)”. L’àvia s’esforçava en explicar-li tot el què feia el regal (reproduïnt, segurament, les paraules de la botiguera) i la mare no li feia ni cas. I aquí ja sí que vaig dir: uiiii, no es poden veure... l’àvia es mirava els néts com si fés temps que no els veigués. La mare va sortir i l’àvia es va quedar amb els néts. Aquí no vaig entendre què passava però potser la raó podria ser que l’ àvia fés coses com dona-li patates de bossa al bebè de mesos com d’amagat i aigua amb una ampolla. Les patates eren un altre regal pel gran però ella les va voler obrir i se les menjava. El nen gran, que com ja he dit, ja estava gambadet, no sabia fer números, potser perquè ni la mare ni l’àvia s’havien preocupat d’ensenyar-li. L’àvia va vessar, normal, tota l’aigua per sobre la roba del bebè i va sortir corrents cap al lavabo, de ben segur, a assecar-li. Us imagineu què diria la mare si veu el nen petit ben moll? I què devia fer l’àvia, posar el nen sota l’eixugador de mans? Amb aquestes, va apàreixer un tercera iaia que no era família de ningú en escena: “Nene, esa es tu yaya? Y dónde está tu madre? Trabajando, verdad?”. Ella sola s’ho va muntar tot. I què redimonis li importava a ella qui eren o què feien! Jo que em pensava que això només passava als pobles. Aquesta no venia amb cap jove. La mala llet dels humans no necessita partenaire, no sé si és cosa de l’edat, però cadascú la porta a dins i la “llueix” de seguida que pot, fins i tot en llocs públics, sense pudor, davant de desconeguts.