El Escorial: un gran suspès de Patrimonio Nacional.

Amb els carrers nets, buits i endreçats, amb la façana neta, pulida i ben cuidada, el Real Sitio de San Lorenzo de El Escorial, amaga, de portes endins, una autèntica escola de com no s'han de mantenir els objectes patrimonials i unes joies fantàstiques de com no calen conservar les obres artístiques. El conjunt és molt gran i realment ha de ser molt costós mantenir tot el patrimoni, tant l'arquitectònic com tot el què s'hi alberga. Tot i així, hi ha uns mínims de criteri lògic i de sentit comú que coneixem, fins i tot, qualsevol persona encara que no ens dediquem pròpiament a la restauració.
Gran part de l'obra es troba en un estat tant lamentable que et venen ganes de tancar els espais un moment, deixar les motxilles, arromengar-te les mànigues i començar a fer alguna acció per posar-hi remei. Fixeu-vos en la pintura que us adjunto: la capa pictòrica es descrostona i cau com si fós una closca d'ou. És només un exemple de vàries pintures, de gran format, que pengen en un passadís on els hi toca directament el sol. En moltes parets pengen dibuixos originals, plànols i esquemes dels primers arquitectes, del segle XVI. Quasi us posaríeu a plorar si veiguessiu alguns d'ells, arrugats com si fossin un ventall, amb mosques a dins -entre el dibuix i el vidre-, restes d'herbes o humitat. El sol directe i les finestres obertes -sense cap mena de control de la temperatura- també és una constant al llarg de diferents estances. Tapissos en males condicions (alguns, d'El Bosco), pintures ennegrides que quasi ni es poden mirar, mobiliari brut i tronat, llibres i biblíes manuscrites de valor incalculable torrant-se al sol... un autèntic atemptat cultural!

No sé si existeix full oficial de reclamacions en aquesta mena de llocs però està clar que tots els visitants l'hauríem de demanar. Veient el què vaig veure no tinc massa clar si Patrimonio Nacional es pot fer càrrec, correctament, de la gestió de tot aquell patrimoni material, recordem-ho, de la Humanitat.