Pesat, masculí i daurat.

Alguns ja sabreu que en l'edició anterior em vaig reconciliar amb els Òscar, després que no li donessin l'estatueta a la Pe (de "pèsima"). Enguany espero revalidar la confiança i afiançar la relació definitivament amb aquests premis, quan el nom a la reina de la nit no sigui el de la Portman.
És un cinema que no em sol agradar (prefereixo el dels César) però... contradictòriament, els Òscar fan que vulguis saber qui ha guanyat en totes i cadascuna de les categories el dilluns, més d'hora que ningú i que vulguis veure'n totes les pel·lícules nominades, encara que sigui a corre-cuita, en el darrer cap de setmana abans de la cerimònia d'entrega!

Lluentons i talons fan que es venguin més revistes a la setmana següent, però fan que el cinema millori? Veient algunes dels films nominats i alguns articles publicats aquests dies, com el de l'ADN, diria que no... sembla que preval la joventut al saber fer, el maquillatge i el nombre d'operacions d'estètica a la professionalitat, el número de marits i d'embolics a un bon guió , les escenes de sexe gratuït i provocador i així, un llarg etcètera. Seguim sent superficials i els Òscars segueixen fent-nos somniar amb què algun dia, a la vida diària, real, potser algú ens estendrà una esponjosa catifa vermella.