El llenguatge artístic plàstic

 

        Quan som petits, comencem fent gargots de colors. Aquesta és la nostra primera expressió artística, que fem de manera innata, quan no tenim control sobre les nostres pròpies mans i sense ni tan sols saber si allò, un cop adults, ens agradarà continuar-ho fent.

Les primeres línies automàtiques donen pas a la figuració esquemàtica que, poc a poc, es va convertint en una còpia més fidel de la realitat. I, qui realment és virtuós i li agrada, comença molt aviat a destacar en el seu dibuix figuratiu: proves, esquemes, primers esbossos a edats primerenques per passar després a les pintures inicials. Els primers quadres coneguts de Dalí, per posar un exemple (paisatges que trobem recollits al seu catàleg raonat), són de quan el pintor tenia entre 6 i 10 anys.

Els/les artistes adults experimenten, proven, testegen, fan prototips fins a trobar aquell llenguatge on es troben més còmodes per expressar plàsticament, les seves idees, la seva filosofia, allò que volen dir, la seva veu. Transiten i recorren per diferents camins durant un temps fins que s'adonen que amb aquella manera de fer particular, en un moment determinat, els serveix per materialitzar la seva creativitat. No és estrany, però, que un mateix artista recorri per diferents disciplines (escultura, pintura, dibuix usant diferents tècniques...) depenent del què vulgui transmetre o del lloc on vulgui exposar.

El que sense dubte fa gran a un/a artista és que trobi el seu llenguatge d'expressió propi, allò que el fa únic/a i que fa que tothom el/la reconegui a l'instant al llarg del temps: aquelles formes, aquella tècnica, aquells colors, aquell tipus de traç, la iconografia dels simbolismes, les composicions, els espais, els buits, les accions...

Trobar la fórmula artística inherent és el que fa a cadascun/a dels artistes singular i únic, amb el que creen el seu propi univers personal i amb el què es reconeixen de manera inequívoca, com si es tractés d'una empremta dactilar.

I aquest fet de reconèixer aquest llenguatge és el que posteriorment ens aporta aprenentatge a la resta de la societat: aquella detecció la comencem a associar ràpidament amb altres obres del mateix artista, a connectar amb peces d'altres artistes (de la mateixa època o d'una de molt allunyada), en visualitzem els referents, hi unim el nostre propi bagatge i, amb tot, al final, arribem a comprendre aquella obra i el què l'artista ens suggereix.

Si us fixeu en el llenguatge artístic d'artistes que us agradin i l'arribeu a descodificar (proveu de jugar!), podreu comprendre una bona part del seu sentir artístic i connectar-ho amb el significat de la seva obra.

Montserrat Riera: ceràmica combatent

Les Festes Majors de tots els pobles sempre són motiu de joïa, rauxa, disbauxa, explosió de colors i una gran barreja de sons. A Santa Perpètua de Mogoda, a més, són dies de cultura, d'art i de poesia plàstica.

Encara que la festa ja s'hagi acabat, fins el 22 d'octubre podeu gaudir d'aquesta exposició de Montserrat Riera & Co. titulada "Caixes, espais per viure... Utopia".

La Montse Riera és escultora, en majúscules. Treballa amb fang. Per si no ho heu provat mai, és un material que a priori sembla simple però que entranya grans complexitats. La Montse, a més de ser-ne una virtuosa, l'enriqueix amb diferents tècniques (engalbats, esmaltats) i amb diferents aplics. El seu fang no és només una peça ceràmica deixada assecar o cuita sinó que amb tot el seu treball individual i posades totes les peces en conjunt, en construeix un discurs.

Novament, celebro visitar exposicions com aquestes i que la Montse hagi decidit tornar a fer "fang combatiu", "fang compromès". Continuant amb un línia que va encetar a Mollet feia deu anys, va decidir recuperar la idea de la problemàtica de l'habitatge dels nostres dies, amb una volta de mitjó més: tractar, no només la problemàtica de l'accés a l'habitatge dels joves, sinó la problemàtica de les famílies, moltes amb nens petits, que són desnonades. Justament, quan veus les seves caixes ceràmiques i els seus habitants és això el què perceps: petites caixes asfixiants, tancades (sense cap obertura) que resulten ser presons pels seus habitants.

Uns habitants tristos, monocromàtics (colors terrossos) i sols que, en una de les caixes, aixeca els braços com demanant auxili. La fragilitat i la fredor de la ceràmica accentuen aquest sentiment de solitud. En aquesta caixa hi veiem claus: unes d'antigues i unes de més noves. Per mi, simbolitzant un greu problema que perdura al llarg del temps.

Significatiu em sembla que, en gran, hi hagi ben visible l'article 27 de la Constitució Espanyola. El coneixeu? Un altre dels molts articles que el Govern es salta reiteradament.
No és massa comú trobar artistes tant fortament compromesos i amb el valor d'abordar segons quins temes socials. Jo sempre dic que els artistes fan un acte de generositat ja que, amb cada obra, deixen part de la seva ànima.

L'artista, en aquesta ocasió, ha convidat a col·laborar a alguns exalumnes o coneguts seus (Pol Altayó, Joana Polo, Mireia Sariol, etc.). Indubtablement, la temàtica de l'exposició m'ha recordat la instal·lació "Hipotèca" d'Enric Llevat.

Com que l'exposició està ubicada en una planta baixa, hi podeu accedir fàcilment amb cotxets de nens. Si aneu amb nens més grans, després poden jugar a fora sense perill o anar a llegir a la biblioteca del pis de dalt. I a dins, cap problema: les peanes són baixes, i algunes peces estan col·locades a una alçada inferior.

Montserrat, Montse: espero poder gaudir de moltes exposicions teves més, que poguem tocar les peces i que, ben aviat, l'habitatge deixi de ser un greu problema.

(Fotografies: Eva Jove)

Per què se segueix fent pintura?

Per què se segueix fent pintura? es preguntava ahir Teresa Camps, professora d'Art Contemporani, en una lúcida presentació d'una exposició, carregada de conceptes teòrics i de dubtes sense resoldre. És una qüestió que fa anys que es planteja i per la que encara no ha trobat una resposta.

Camps no acaba d'entendre com, després de tants segles fent pintura, encara hi ha pintors que pinten quadres. No acaba d'entendre com, després del Blanc sobre blanc de Malevich o algunes obres de Rothko, amb les que semblaria que la pintura hauria d'acabar, encara segueix havent pintura. No entén com, en una època tant fortament digitalitzada i tecnificada, se segueix fent ús d'una antiga tècnica que, a més, requereix sol·litud per realitzar-la. Glòria Picazo, en aquest sentit, també apunta que vivim en una era on l'espectador ha deixat de ser passiu i que interactua amb l'obra que té al davant, sentint-se part de l'obra, de la mateixa manera que ocórrer amb els hapennings.

Justament Camps, també es pregunta com pot haver pintura després de tota la revolució que es va viure, especialment, amb els hapenings dels anys setanta. Un fet artístic i agitador, que va capgirar el pols d'algunes petites ciutats, com la de Granollers, l'any 74, quan Dalí va fer un dels seus famosos hapenings (Alta Mongolia), a la Plaça de la Porxada, de la mà de Joan Illa.

Teresa: potser la pintura s'ha convertit en una manifestació tant arraigada que ja és tota una tradició.

I potser de la pintura contemporània no n'hauríem de dir així, donada la seva antiguitat i llarga trajectòria en el temps. Potser tenia raó aquell performer dels anys noranta: "És Art, perquè té marc".

(fotografia: Marta Minujín, artista conceptual, performer)

Art Contemporani rodant en un autobús (Scotland IV)

Quan ja començava a preocupar-me per la salut de l'art contemporani del centre d'Edimburg, em topo de cara, al bell mig de la plaça Grassmarket, amb un cridaner autobús de colors, aparcat en un visible lloc de la plaça.

L'autobús en qüestió no era publicitari sinó que es tractava d'una galeria ambulant, The Travelling Gallery, una iniciativa de l'ajuntament d'Edimburg, Creative Scotland i una fundació privada. L'interior de l'autobús estava perfectament equipat -i emmoquetat- com si es tractés d'una sala estable d'art, igual que qualsevol altra.

La sala d'exposicions mòbil contenia peces d'art de diferents formats: escultura, collage, fotografia i vídeo. La lluminositat era més que correcta i el so dels vídeos perfectament vàlid. El lloc fins i tot tenia espais per l'emmagatzematge de petites eines, pròpies del muntatge d'exposicions. 

Les obres en qüestió exhibides eren de diferents artistes i la temàtica era variada. L'element que tenien tots ells en comú era que tots usaven materials que recordaven a l'infantesa: còmics, caixes de cereals, dibuixos infantils o joguines. Per contra, una de les obres que vaig trobar més impactants, era una que usava un material de màrqueting d'un establiment comercial: "Climate-Change", d'Ellie Harrison: una petita obra-objecte que t'obliga a reflexionar sobre els efectes del consumisme i el capitalisme sobre les conseqüències del canvi climàtic.

El bus de l'art es desplaça per ciutats, zones rurals i per diferents escoles. Una idea aparentment senzilla però molt eficaç per arribar al gran públic i, a més, d'una forma planera i directa. 

Novament, un altre cas d'exposició artística, amb un format divertit i mostrat amb enginy.

El telescopi precoç de l'artista

Ja no podem viure sense el format televisiu de moda: el debat. Debats a totes hores, a tots els canals, sobre els temes d'actualitat. Periodistes i, darrerament, molts economistes, són els que emeten opinió, generen polèmica, debat, discussió, ens informen. El debat té actualment aquest to dinàmic, guerriller i plural, en el sentit que, en una mateixa taula i d'un sol cop, et pots formar una lleugera opinió. Els tertulians han esdevingut els gurús de la nostra societat.

En tot aquest maremàgnum polític i social, sempre trobo a faltar en aquestes taules a una gran figura que, personalment, crec que és un pilar dins la nostra societat: a l'artista.

Segurament cap artista voldria formar part d'aquesta exposició mediàtica però a banda d'això, crec que se'la hauria de trucar. Ells, com ningú en aquesta vida, estan especialment entrenats per observar, per reveure, per connectar idees, per contraformular, per transplantejar-se les situacions que vivim.

Ells, com ningú altre, albiren abans que ningú el què succeirà o més concretament, el què ens succeirà a tots, conjuntament, com a societat. Crec, molt sincerament, que algú hauria de contactar i tenir més en compte als artistes.

L'artista ha desenvolupat una pell hipersensible als esdeveniments i una mirada futurista que estem desaprofitant. Els artistes haurien de formar part del col·lectiu de gurús de la societat. Anys de treballs i multitud d'exposicions a les esquenes demostren que que no són uns vidents de rituals estranys. Són uns exploradors incansables amb la gran responsabilitat de cridar "Terra!" quan ningú no els hi ho demana. I sempre que poden, ens regalen el seu do, la seva avançada, crítica, incisiva i mordaç mirada. A vegades, però, no els hi fem massa cas. Potser pensem que amb una sola opinió i una sola mirada ja en tenim prou.

A banda de la seva prematura detecció i la responsabilitat amb la que l'exerceixen, el motiu definitiu pel qual es mereixen estar més considerats és per la generositat amb la que ens fan partícips de les seves troballes. Un artista mai es quedarà un coneixement per a sí mateix, sempre el voldrà expressar i compartir amb els demés.

Penso que ara, més que mai, els artistes haurien d'ocupar un lloc privilegiat i ser els gurús dels propers anys. I, com diu l'escultora Cristina Iglesias, els museus haurien d'estar més plens que mai.

ÉS DE NIT QUAN HI SENTIM MÉS CLAR

Ja s'ha fet de nit quan ens trobem, com el títol de la seva actual exposició: "Nit".

Sempre m'és molt grat conèixer personalment a artistes però aquesta vegada em feia especial emoció.

Ell no ho sap, però admiro molts dels punts de la seva personal filosofia vital que, alhora, formen part del seu treball. És un cas en el que artista, persona, vida, treball i societat, viuen, conviuen, treballen, es mostren i respiren al mateix temps.

Àlvar Calvet ens presenta la seva darrera obra, "Nit/Noche/Night", en un lluminós espai ubicat en un estret carrer de Barcelona, amb unes característiques socials, on Calvet bé hi podria realitzar un dels seus treballs.

L'obra exposada són una sèrie de peces i un petit vídeo que completa l'exposició que, tot i les línies de les peces que es mostren, resulten ser un conjunt conceptual rodó. Una exposició de petit format però amb un enorme joc de matisos i una potència de contingut molt intensa, amb un gran número de línies filosòfiques per poder seguir. En ella, l'artista tracta la foscor, la manca de llum, de color, de visió, el negre i el què representa l'art -o com pot ser aquest-, sense, justament tot això: sense visió, sense llum, sense pràcticament colors.

El què em resulta realment interessant de l'exposició és la seva temàtica i el treball previ d'entrevistes* realitzat amb un grup de persones amb pràcticament gens de visió; i d'Àlvar Calvet, en concret, com absorbeix i sintetitza conceptes i inquietuds de col·lectius socials, com els fa participar en el seu projecte, com treballa ell després de conviure amb els seus col·laboradors i acompanyants, en la seva primera fase de record i de creació d'un nou treball, elaborat a partir del treball col·lectiu del grup (veure la imatge que acompanya aquesta entrada).

Tot i que l'exposició no té cap ordre preestablert, recomano veure primer el vídeo, només d'entrar; Després, l'obra col·laborativa annexa, per acabar amb les obres de Calvet que es presenten al davant.

Parlant amb ell em fa una recomanació -que sempre agraeixo i que valoro especialment-: el treball de Sophie Calle. M'agradaria que ells dos arribessin a fer alguna acció conjuntament, per la similitud de conceptes i procediments que tenen en comú.

*Les entrevistes íntegres es poden llegir en un llibre que ofereix l'exposició, també en versió braille.

Podeu visitar l'exposició d'art conceptual "Nit", d'Àlvar Calvet, a l'espai de l'editorial Tinta Invisible, del carrer Lleó, número sis, de Barcelona.

La por a l'Art Contemporani

Som una societat que connectem de seguida amb la música, però no així amb l'art que es produeix en els nostres dies.

Escoltem i sentim música vàries vegades al dia, molt variada i, quasi sempre, sense tenir-ne massa coneixement. Aquest desconeixement que tenim, el resolem ràpidament buscant-ne informació, quan una música és del nostre grat: si ens agrada una cançó (encara que no sapiguem res de música), en busquem la lletra, busquem qui és el grup que la canta, busquem els concerts que farà aquell grup o cantant i no ens importa dedicar temps a la cerca d'aquesta informació. Fins i tot, som capaços d'assistir a un concert d'un grup desconegut, si algú ens convida a anar-hi, tan sols pel fet de viure una experiència cultural plaent, sense témer a la descoberta d'un nou grup o nous sons, amb l'ànim de passar una estona agradable. Amb aquesta bona predisposició prèvia, segur que sortim del concert amb sensacions plaents i culturalment enriquits. Sempre hi ha un "click" en un espectacle, que ens dóna un nova mirada vers la vida. 

En el cas d'assistir, posem el cas, a una òpera alemanya, sense saber paraula d'alemany, de ben segur que el compositor, director i intèrprets, ho executen de tal manera que, sense entendre quines paraules exactes diuen, ens transmeten les sensacions i els sentiments que ens narren i arribem a entendre i a connectar el què allà se'ns explica.

En l'art, segurament, ens sentim més propers a manifestacions d'èpoques més antigues (ens delim per les obres clàssiques, medievals o renaixentistes). I, probablement, això ens passa perquè tenim por a gaudir de l'Art més Contemporani.

Jo us proposo aquest repte: convideu-vos a connectar amb l'Art Contemporani. Enfronteu-vos a ell. Cadascú des del seu propi coneixement (segur que tothom hi sabrà trobar el seu propi "click"). Intenteu descobrir-hi les sensacions que l'artista o el comissari vol transmetre. Sense presses, sense pressió, però amb la ment oberta i predisposats a mirar. Si després de l'experiència, creieu que n'heu extret alguna cosa i que tampoc ha estat tant malament, podeu passar al pas següent: al de devorar informació: rellegiu els textos que us oferia l'exposició, busqueu dades sobre l'artista, sobre els seus treballs anteriors, sobre les seves influències, la seva filosofia de capçalera. Rellegiu, busqueu, pregunteu, compartiu, reflexioneu-hi intensament, sentiu. En poc temps, usant aquesta senzilla recepta, haureu trobat el vostre "click" amb l'Art Contemporani. Aquell dia entendreu perquè és important, no sols l'art actual, sinó tot l'Art i tota manifestació cultural; per què hi connectem i per què l'hem de preservar.

I ja no tindreu por. I en desitjareu més. 

INFRA_lines per dins.

Si voleu conèixer tota la recerca que s'ha portat a terme, durant més d'un any, fins a arribar a poder mostrar l'exposició accessible d'art INFRA_lines, podeu venir a la sessió gratuïta que farem el proper dimarts 27 de novembre, a les 16 hores, a la UAB. 

L'iniciativa s'emmarca dins del projecte de recerca en Patrimoni Cultural anomenat "LivingHeritage!", de l'Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural i per venir només cal apuntar-se prèviament en el següent enllaç: https://docs.google.com/spreadsheet/viewform?fromEmail=true&formkey=dDZvM3JlWWhKb1VFNTJESC1CSnc2OWc6MQ

Us hi espero!!

Inaugurem INFRA_lines el 13 de novembre

L'exposició accessible INFRA_lines s'inaugura el 13 de novembre, a les 15 hores, a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Es tracta d'una exposició individual d'art contemporani de l'artista Enric Llevat.

En ella, diferents Centres de Recerca, investigadors i professionals han col·laborat amb els seus coneixements.

Podeu veure el vídeo de la inauguració (realitzada en streaming) aquí: http://www.uab.cat/web/videos/reproduccio-1192707516892.html?param1=10divulgacio&param2=20ciencieshumanes&param4=artHumanes&url_video=1345647617190

- Entrevista revista cultural digital "Núvol": http://www.nuvol.com/entrevistes/infra_lines-o-com-eliminar-barreres-amb-molt-dart/

- Spot promocional INFRA_lines: http://www.youtube.com/watch?v=dOEeqQh0BPQ

- Hashtag twitter: #INFRA_lines. 

- Blog "El Dado del Arte", de la ARCOblogger Pilar DM: http://eldadodelarte.blogspot.com.es/2012/11/infralines-la-modernidad-liquida-de.html

- Web UAB: http://uab.cat/servlet/Satellite/noticies/detall-d-una-noticia/s-inaugura-infra-lines-una-exposicio-inclusiva-i-multidisciplinaria-1090226434100.html?noticiaid=1345647118018

Exposició comissariada per Eva Jove Casabella.
INFRA_lines s'adhereix a les activitats de #LivingHeritage!
Agraïments: Cultura en Viu, Enric Vilageliu, CER CAIAC, CVC, FAS, Moritz.

Enric Llevat prepara l'exposició Infra_lines

L'artista tarragoní Enric Llevat està preparant l'exposició Infra_lines que s'obrirà al públic el proper 12 de novembre, a la Universitat Autònoma de Barcelona (cliqueu sobre el nom de l'exposició per veure'n el vídeo promocional).

Una sèrie d'obres realitzades a base de línies de tinta xinesa negra (que configuren el particular llenguatge expressiu de l'artista) ompliran la blanca sala d'exposicions.

Amb aquestes peces, Llevat ens vol transportar a un món de meditació i de reflexió social, on la filosofia del polonès Zygmunt Bauman, hi té un pes significatiu.

Properament, tindreu més notícies sobre l'exposició.

Contemporaneitats sobreexposades (Luxemburg IV)

A la cèntrica Rue de Notre Dame de Luxemburg, novament em trobo en un espai dedicat a l'Art Contemporani: el Casino Luxemburg, Forum d'art contemporani. I, de nou, els seus espais són ocupats per exposicions temporals.

Un edifici d'aire clàssic, amb unes solemnes escales interiors que pugen i que donen pas, a mà dreta, a un dels racons més tranquils i bells de la ciutat, d'accés lliure, l'Infolab: una petita biblioteca dedicada a l'art contemporani (vegeu l'imatge que acompanya aquesta entrada), amb sillons de disseny, ordinadors i taula de treball. Algunes estanteries tenen el país etiquetat. En una d'elles hi llegeixo "Espagne" i m'aturo a observar-ne el seu contingut: elements curiosos, alguns d'ells, però m'alegro de veure-hi Tàpies i Fundació La Caixa.

M'acosto al què sembla el taulell d'informació. Tot és buit i resulta molt estrany: "tranquil·la, formem part de l'exposició, ideada per l'artista". El personal del taulell m'atén molt bé però han de fer un gran esforç per explicar de què va tot això que em trobaré: l'artista Wesley Meuris ha posseït tot l'edifici i l'ha convertit en una obra a mig fer (comissariada per Kevin Muhlen). Tot i que l''idea de fons sembla bona (una exposició en curs), em sembla una exposició "sobreactuada" (agafant el terme interpretatiu). L'edifici sencer és l'obra, però els espais, molt grans, estan quasi buits i les peces gegants, no acaben de transmetre allò que l'artista buscava. Algunes tan sols són exercicis de disseny, on em sembla que l'artista vol ensenyar la seva virtuositat dissenyant elements expositius. L'única sala amb la que de debò m'ho passo bé i que em fa riure, és una on l'artista agafa plantes d'edificis de temples coneguts i els replanifica com si aquests fossin museus.

Tant d'espai desaprofitat em té una mica desconcertada, com també tants d'edificis dedicats a l'art contemporani actual, amb els que encara no acabo de veure clares les línies de programació d'aquesta ciutat. Persistiré i potser algun dia ho entendré.

(Fotografia: Eva Jove)

Enric Llevat a la Galeria Antoni Pinyol

Enric Llevat, el mestre inconfusible de la línia, ens sorprèn amb l'obra Homo faber suae quisque fortunae?* que presenta a la Galeria Antoni Pinyol, de Reus.

Fins el 19 de març es pot visitar aquí i al mític Centre de Lectura de Reus, l'exposició col·lectiva "Present continu", on, una sèrie d'artistes joves de la zona, versionen un peça dels anys 80-90 d'un altre artista tarragoní. L'interessant de l'exposició, a banda dels treballs, és el confrontament -físic i real- d'ambdues peces.

En el cas del treball presentat per Enric Llevat, les dues peces no s'enfronten sinó que gairebé podríem dir que es complementen i que, juntes, una al costat de l'altra, sumen i revaloritzen el seu significat. En la seva obra s'entreveu el treball col·laboratiu conjunt que hi ha hagut prèviament entre els dos artistes, que dóna com a resultat, un muntatge que quasi sembla la taula d'un científic.

Pot l'home actual definir, analitzar, explicar, calcular i preveure tot el què li passa?


* "Homo faber suae quisque fortunae?": Cada home és l’artífex del seu destí? Aforisme de l'obra “Sententiæ” d’Appius Claudius Caecus “el Cec” (340– 273 aC).

(Fotografia: Eva Jove) 

Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons