Per què se segueix fent pintura?

Per què se segueix fent pintura? es preguntava ahir Teresa Camps, professora d'Art Contemporani, en una lúcida presentació d'una exposició, carregada de conceptes teòrics i de dubtes sense resoldre. És una qüestió que fa anys que es planteja i per la que encara no ha trobat una resposta.

Camps no acaba d'entendre com, després de tants segles fent pintura, encara hi ha pintors que pinten quadres. No acaba d'entendre com, després del Blanc sobre blanc de Malevich o algunes obres de Rothko, amb les que semblaria que la pintura hauria d'acabar, encara segueix havent pintura. No entén com, en una època tant fortament digitalitzada i tecnificada, se segueix fent ús d'una antiga tècnica que, a més, requereix sol·litud per realitzar-la. Glòria Picazo, en aquest sentit, també apunta que vivim en una era on l'espectador ha deixat de ser passiu i que interactua amb l'obra que té al davant, sentint-se part de l'obra, de la mateixa manera que ocórrer amb els hapennings.

Justament Camps, també es pregunta com pot haver pintura després de tota la revolució que es va viure, especialment, amb els hapenings dels anys setanta. Un fet artístic i agitador, que va capgirar el pols d'algunes petites ciutats, com la de Granollers, l'any 74, quan Dalí va fer un dels seus famosos hapenings (Alta Mongolia), a la Plaça de la Porxada, de la mà de Joan Illa.

Teresa: potser la pintura s'ha convertit en una manifestació tant arraigada que ja és tota una tradició.

I potser de la pintura contemporània no n'hauríem de dir així, donada la seva antiguitat i llarga trajectòria en el temps. Potser tenia raó aquell performer dels anys noranta: "És Art, perquè té marc".

(fotografia: Marta Minujín, artista conceptual, performer)