El llenguatge artístic plàstic

 

        Quan som petits, comencem fent gargots de colors. Aquesta és la nostra primera expressió artística, que fem de manera innata, quan no tenim control sobre les nostres pròpies mans i sense ni tan sols saber si allò, un cop adults, ens agradarà continuar-ho fent.

Les primeres línies automàtiques donen pas a la figuració esquemàtica que, poc a poc, es va convertint en una còpia més fidel de la realitat. I, qui realment és virtuós i li agrada, comença molt aviat a destacar en el seu dibuix figuratiu: proves, esquemes, primers esbossos a edats primerenques per passar després a les pintures inicials. Els primers quadres coneguts de Dalí, per posar un exemple (paisatges que trobem recollits al seu catàleg raonat), són de quan el pintor tenia entre 6 i 10 anys.

Els/les artistes adults experimenten, proven, testegen, fan prototips fins a trobar aquell llenguatge on es troben més còmodes per expressar plàsticament, les seves idees, la seva filosofia, allò que volen dir, la seva veu. Transiten i recorren per diferents camins durant un temps fins que s'adonen que amb aquella manera de fer particular, en un moment determinat, els serveix per materialitzar la seva creativitat. No és estrany, però, que un mateix artista recorri per diferents disciplines (escultura, pintura, dibuix usant diferents tècniques...) depenent del què vulgui transmetre o del lloc on vulgui exposar.

El que sense dubte fa gran a un/a artista és que trobi el seu llenguatge d'expressió propi, allò que el fa únic/a i que fa que tothom el/la reconegui a l'instant al llarg del temps: aquelles formes, aquella tècnica, aquells colors, aquell tipus de traç, la iconografia dels simbolismes, les composicions, els espais, els buits, les accions...

Trobar la fórmula artística inherent és el que fa a cadascun/a dels artistes singular i únic, amb el que creen el seu propi univers personal i amb el què es reconeixen de manera inequívoca, com si es tractés d'una empremta dactilar.

I aquest fet de reconèixer aquest llenguatge és el que posteriorment ens aporta aprenentatge a la resta de la societat: aquella detecció la comencem a associar ràpidament amb altres obres del mateix artista, a connectar amb peces d'altres artistes (de la mateixa època o d'una de molt allunyada), en visualitzem els referents, hi unim el nostre propi bagatge i, amb tot, al final, arribem a comprendre aquella obra i el què l'artista ens suggereix.

Si us fixeu en el llenguatge artístic d'artistes que us agradin i l'arribeu a descodificar (proveu de jugar!), podreu comprendre una bona part del seu sentir artístic i connectar-ho amb el significat de la seva obra.

Montserrat Riera: ceràmica combatent

Les Festes Majors de tots els pobles sempre són motiu de joïa, rauxa, disbauxa, explosió de colors i una gran barreja de sons. A Santa Perpètua de Mogoda, a més, són dies de cultura, d'art i de poesia plàstica.

Encara que la festa ja s'hagi acabat, fins el 22 d'octubre podeu gaudir d'aquesta exposició de Montserrat Riera & Co. titulada "Caixes, espais per viure... Utopia".

La Montse Riera és escultora, en majúscules. Treballa amb fang. Per si no ho heu provat mai, és un material que a priori sembla simple però que entranya grans complexitats. La Montse, a més de ser-ne una virtuosa, l'enriqueix amb diferents tècniques (engalbats, esmaltats) i amb diferents aplics. El seu fang no és només una peça ceràmica deixada assecar o cuita sinó que amb tot el seu treball individual i posades totes les peces en conjunt, en construeix un discurs.

Novament, celebro visitar exposicions com aquestes i que la Montse hagi decidit tornar a fer "fang combatiu", "fang compromès". Continuant amb un línia que va encetar a Mollet feia deu anys, va decidir recuperar la idea de la problemàtica de l'habitatge dels nostres dies, amb una volta de mitjó més: tractar, no només la problemàtica de l'accés a l'habitatge dels joves, sinó la problemàtica de les famílies, moltes amb nens petits, que són desnonades. Justament, quan veus les seves caixes ceràmiques i els seus habitants és això el què perceps: petites caixes asfixiants, tancades (sense cap obertura) que resulten ser presons pels seus habitants.

Uns habitants tristos, monocromàtics (colors terrossos) i sols que, en una de les caixes, aixeca els braços com demanant auxili. La fragilitat i la fredor de la ceràmica accentuen aquest sentiment de solitud. En aquesta caixa hi veiem claus: unes d'antigues i unes de més noves. Per mi, simbolitzant un greu problema que perdura al llarg del temps.

Significatiu em sembla que, en gran, hi hagi ben visible l'article 27 de la Constitució Espanyola. El coneixeu? Un altre dels molts articles que el Govern es salta reiteradament.
No és massa comú trobar artistes tant fortament compromesos i amb el valor d'abordar segons quins temes socials. Jo sempre dic que els artistes fan un acte de generositat ja que, amb cada obra, deixen part de la seva ànima.

L'artista, en aquesta ocasió, ha convidat a col·laborar a alguns exalumnes o coneguts seus (Pol Altayó, Joana Polo, Mireia Sariol, etc.). Indubtablement, la temàtica de l'exposició m'ha recordat la instal·lació "Hipotèca" d'Enric Llevat.

Com que l'exposició està ubicada en una planta baixa, hi podeu accedir fàcilment amb cotxets de nens. Si aneu amb nens més grans, després poden jugar a fora sense perill o anar a llegir a la biblioteca del pis de dalt. I a dins, cap problema: les peanes són baixes, i algunes peces estan col·locades a una alçada inferior.

Montserrat, Montse: espero poder gaudir de moltes exposicions teves més, que poguem tocar les peces i que, ben aviat, l'habitatge deixi de ser un greu problema.

(Fotografies: Eva Jove)

Taketani a Ripoll: la vida sobre un núvol

Les vacances són una bona època per recórrer museus i exposicions. Els seus tempos relaxats propicien poder-ne fruir sense presses i descobrir a nous artistes.

Entre els boscos verds i les muntanyes de Ripoll, la comissària Emilia Colomer, ens torna a proposar l'obra de l'artista japonesa Chikako Taketani. Una íntegra mostra que, a nivell formal, combina orient i occident

Tot i la bucòlica localització de l'exposició, Taketani era una artista que no s'inspirava en els elements de la natura per evocar altres temes, com sol passar en la tradició japonesa (potser en fugia i tot). Podríem dir que Taketani se servia de la visió de la vida urbana moderna (mitjans de transport actuals) per iniciar el seu discurs plàstic cap a l'expressió i interpretació del què per a ella significava el què és la vida: un viatge eteri (figures indefinides i allargassades), que transcórrer ràpid (elements motoritzats), amb una amalgama de sensacions (l'antic i el modern), certes confusions pel camí (colors irreals, elements que es desdibuixen), la sensibilitat i la cruesa, les contradiccions i l'eclecticisme de l'espiritual i l'industrial... 

A l'entrar a la sala, vaig tenir la sensació d'enfilar-me dalt d'un suau i esponjós núvol. Des d'ell estant, vaig poder copsar la finor visual del treball de Taketani (veladures, referències a l'atmosfera i al firmament) però, alhora, l'agredolç significat que ens ofereix la realitat de la vida. Un aiguabarreig aspre que tots ens hem d'empassar, però que de la mà d'aquesta artista ens resulta molt més plàcid.

Mars negres, núvols grocs, cels blancs, fons irreals, mobles i perspectives impossibles formen part de l'obra de Taketani. Aquí va trobar el seu camí artístic i qui sap fins on l'hagués arribat a portar.

Us agradarà la seva obra si us agrada la il·lustració orientalitzant moderna, Miró o Tàpies.

En record