Taketani a Ripoll: la vida sobre un núvol

Les vacances són una bona època per recórrer museus i exposicions. Els seus tempos relaxats propicien poder-ne fruir sense presses i descobrir a nous artistes.

Entre els boscos verds i les muntanyes de Ripoll, la comissària Emilia Colomer, ens torna a proposar l'obra de l'artista japonesa Chikako Taketani. Una íntegra mostra que, a nivell formal, combina orient i occident

Tot i la bucòlica localització de l'exposició, Taketani era una artista que no s'inspirava en els elements de la natura per evocar altres temes, com sol passar en la tradició japonesa (potser en fugia i tot). Podríem dir que Taketani se servia de la visió de la vida urbana moderna (mitjans de transport actuals) per iniciar el seu discurs plàstic cap a l'expressió i interpretació del què per a ella significava el què és la vida: un viatge eteri (figures indefinides i allargassades), que transcórrer ràpid (elements motoritzats), amb una amalgama de sensacions (l'antic i el modern), certes confusions pel camí (colors irreals, elements que es desdibuixen), la sensibilitat i la cruesa, les contradiccions i l'eclecticisme de l'espiritual i l'industrial... 

A l'entrar a la sala, vaig tenir la sensació d'enfilar-me dalt d'un suau i esponjós núvol. Des d'ell estant, vaig poder copsar la finor visual del treball de Taketani (veladures, referències a l'atmosfera i al firmament) però, alhora, l'agredolç significat que ens ofereix la realitat de la vida. Un aiguabarreig aspre que tots ens hem d'empassar, però que de la mà d'aquesta artista ens resulta molt més plàcid.

Mars negres, núvols grocs, cels blancs, fons irreals, mobles i perspectives impossibles formen part de l'obra de Taketani. Aquí va trobar el seu camí artístic i qui sap fins on l'hagués arribat a portar.

Us agradarà la seva obra si us agrada la il·lustració orientalitzant moderna, Miró o Tàpies.

En record

Pintura romànica a Vic: una exposició, de mida intensa.

Tot just acaba de fer un mes, que una interessant -i diferent- mostra sobre pintura romànica, ha obert les seves portes al Museu Episcopal de Vic.

L'exposició "Pintar fa mil anys. Els colors del romànic", no és la típica exposició que ens podríem imaginar, a priori, sobre pintura romànica.

No us imagineu, en absolut, sales i sales plenes de peces i més peces i llavors més sales i més passadissos on encara veure més obra i més peces de nou. "Pintar fa mil anys" és una gran exposició, amb una mida justa: ni massa llarga, ni massa carregada d'obra. 

El recorregut per la sala de temporals es realitza per uns amplis espais que, a mode de llarg passadís, et condueixen de principi a fi.

Al principi hi trobem algunes peces, que són les més representatives de l'època i del Museu però que no sobrecarreguen l'exposició. Més aviat, són l'excusa per presentar tota una recerca portada a terme durant més de tres anys que, com veurem, farà canviar la història de l'art en els llibres de referència.

L'espai s'ha dividit en mòduls de colors. Cada color és un tema i els colors són, com no podia ser de cap altra manera, els que ens ofereix el romànic. Els vinils s'han substituït aquí per teles, per contribuir a l'escenificació del tema. Així, sense aglomeracions, passegem per les tonalitats romàniques, pels seus pictors, per la seva formació, pels tractat de Teòfil, pels materials... és a dir, per tot l'intens making off que pot presentar una obra, que generalment no se sol explicar i que a mi tant m'agrada.

I si us agrada imaginar què pot amagar-se dins d'una pintura romànica, ho podreu descobrir veient l'audiovisual final, amb tot el treball col·laboratiu de microscopia, restauració i química que s'ha portat a terme durant tots els mesos de la investigació. Un vídeo magnífic que condensa, en pocs minuts, la feina realitzada.

Malgrat la mostra no és massa llarga, aneu-hi descansats, ja que fins a l'audiovisual no podreu seure. Tampoc és una exposició amigable pels nens ni massa accessible, tot i que és un punt que el Museu podria millorar en properes exposicions.

I pel que fa als vostres coneixements sobre tècniques artístiques, "lamento" dir-vos que haureu d'actualitzar-los ja que el Museu Episcopal de Vic presenta aquí una gran troballa, que canvia el què sabíem fins ara: els flamencs Van Eyck no van ser els primers en usar l'oli com aglutinant -com havíem après-, sinó que s'ha trobat pintura a l'oli, de dos segles abans, i a molts kilòmetres de distància (gràcies a la insistència i perseverança de la comissària Judit Verdaguer, en una mena d'estranya veladura), al Baldaquí de Ribes.

Li desitjo molts èxits a aquesta atrevida exposició i que, amb ella, el Museu pugui augmentar el seu número de visitants i, el que és més important, es pugui treure el sentiment de "petit" que pugui tenir, augmenti el seu impacte i pugui continuar fent projectes com aquest. A vegades els petits, poden fer coses molt grans i no sempre tot passa a Barcelona ciutat.

(Fotografia: Eva Jove)

Les pintures del Santuari dels Munts: el tercer bàndol.

Pintura, política, religió, llegenda i mitologia. Tots aquests ingredients conflueixen en el petit Santuari dels Munts, situat al Lluçanès (actual comarca d'Osona).

Amagada a la part del darrera de l'altar del Santuari, hi ha un reguitzell de curioses pintures. Feia temps que no hi anava a veure-les. M'hi duien a veure'n una en concret, des de petita. Llavors la trobava estranya, no entenia res i no sabia què significava.

Fins que un dia vaig entendre'n el seu significat real: l'escenificació representava el "tercer bàndol" de la Guerra Civil espanyola, el què ara vindria a ser un vot nul intencionat.

El quadre, a mode d'exvot, està signat per P. Pons i porta la data de maig de 1939. La imatge mostra la verge dels Munts a l'esquerra, envoltada d'una llum efervescent, com si fos una aparició, sobre del profús bosc. Al costat, la muntanya dels Munts amb el seu Santuari al capdamunt i fileres d'homes pujant pels senders nus, segurament, camí de l'exili. A la part superior dreta uns ornamentats medallons, amb les fotografies i noms -en castellà- dels sis protagonistes del miracle de la verge: Jaume Pujol Casanovas, Francesc Pujol Casanovas, Camil Vilaseca Sala, Josep Casabella Ribas, Ramon Comellas Casadesús i Martí Portell Vilarodaga. 

A la part baixa hi ha una inscripció: "EXVOTO. A punto de ser descubiertos por los [esborrat] en su retirada, recurren a Nª. Sra. Dels Munts, salvándose milagrosamente. 5 de febrero de 1939. Año de la Victoria". Com veieu, sobretot per la darreres quatre paraules, el quadre tenia un significat polític (en un sentit) i religiós. La paraula que està esborrada, encara presenta alguna resta, inicialment era "rojos" i després s'hi va reescriure "nacionales", a mà, en bolígraf blau. Mai sabrem si ho faria un dels sis homes del quadre.

L'escena ens mostra la llegenda que durant temps es va estar explicant per les contrades, per narrar el "miraculós" fet de la supervivència dels sis homes, amagats, tants dies, en aquelles muntanyes.

A la família sempre hi ha hagut una devoció especial per la Verge dels Munts, el seu Santuari i la seva muntanya. L'avi, com els altres cinc homes, només volia no anar a la guerra i quedar-se amb la seva família. Encara ara, no se'n parla gaire...

No sempre tot és blanc o negre...

(fotografia: Eva Jove)

Microcosmos altxerri (Donosti II)

Desconec si la Galeria Altxerri de Donosti pren el seu nom de la cova paleolítica (amb pintures rupestres) situada a escassos divuit kilòmetres de la ciutat.
El que sí és cert és que quan hi entres, tens la sensació d'aïllar-te de la resta de la ciutat (sobretot amb els seus grans pilars de fusta), endinsar-te en un lloc molt especial i on pots viure una experiència estètica d'alt voltatge.

La pròpia galeria defineix el seu projecte centrat en joves promeses, una tasca summament difícil avui en dia i que requereix d'un enorme compromís i dedicació.

Tot i això, galería altxerri (tal i com la seva tipografia presenta), també es caracteritza per comptar amb obra pictòrica d'artistes de gran renom com Chillida, Guinovart, Rafols Casamada, Plensa, Pijuan, Miró o Tàpies.

Si aquests dies esteu per la ciutat basca, encara podeu gaudir de la lluminosa obra de José Maria Yturralde , que presenta unes obres de diferents mides, de vius colors, tant llampants, que semblen que estiguin il·luminades, amb alguna mena de bombeta col·locada pel darrera, explosionant sobre les parets blanques de la galeria.

No sé si els hi haurà afectat la crisi però celebro que encara hi hagi espais com aquests, d'entrada lliure, i amb un treball al darrera seriós i rigorós.

(Imatge entrada: Postludio, 2007, Yturralde, Galeria Altxerri. Fotografia: Eva Jove)

Togores versus Abelló. In memoriam.

Sempre és trist saber de la desaparició d’un artista. I més, si aquesta figura no té cap substitut a la vista. També em sorprenen les curioses coincidències vitals entre artistes, com que Joan Miró i Joan Abelló hagin mort el dia de Nadal. Tot i que van néixer en èpoques diferents, no puc deixar de veure moltes semblances entre Togores i Abelló. Us convido a endinsar-vos en la seva obra. Els dos van néixer en petites localitats: Cerdanyola i Mollet. Agafaren els primers pinzells de la mà dels seus respectius mestres. Impressionista el primer, neoimpressionista el segon. Coneixien la sordesa d’aprop. Viatges, ambdós, per Europa fan que s’enriqueixin amb noves cultures i amb la coneixença d’importants artistes. Festeig amb l’abstracció, en evolució i experimentació constant. Plenament consolidats als anys 50 en la seva pròpia tècnica. Certament, Togores em recorda a Cézanne (a Picasso o fins i tot a l'escultor Botero) i Abelló a Van Gogh, pintors als qui admiro. Gràcies als dos. Si existís el més enllà m’agradaria conèixer-vos a tots.


Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons.