"Al·lèrgies" del segle XXI...

Em fa feredat veure un pòster d'aquest hivern de recomanacions per combatre la grip, de la Generalitat... Els consells resen una cosa però la imatge que l'il·lustra en diu una altra. La vinyeta m'explica que vivim en una societat encara masclista i de marcats estereotips. O potser sóc jo que tinc la mentalitat masclista, estereotipada i plena de prejudicis! El dibuix en qüestió és el que acompanya aquesta entrada. No sé si heu vist el cartell al qual faig referència però jo ja no vaig poder llegir-ne els consells. Em vaig quedar atrapada en la silueta "rexonxa" de la mare, d'uns 50 llargs anys, cuidant al seu fill adult malaltó. Sens dubte, em provocar una al·lèrgia quan el vaig veure; no puc dormir des de llavors. No es veuen, però segur que la mare porta unes pantufles d'estar per casa. I el fill -amb les seves patilles-, en el seu DNI, posa que va néixer l'any 1965. Els dissenyadors que treballen per la Gene encara no s'han posat al dia. Per ells, les mares encara no treballen ni porten texans o botes. Els metges són homes i les dones, sempre infermeres. Els pares, mascles, no cuiden els seus fills, ho fan només les seves mares, que sempre es troben bé i no es posen mai malaltes. No sóc hipocondríaca, però aquest tema m'està fent agafar febre...

Contractat: tens el nostre perfil! (I) Avui: el comercial senior.

Crec que ningú pot dir que no ha tingut de company a la seva empresa un comercial o n'ha conegut algun d'aprop. Actualment hi ha dos tipus de comercials: els de l'antiga escola i els joves comercials (parlarem d'ells en una altra entrega).
Els comercials senior solen anar amb traje per fora però no el saben portar per dins. N'hi ha de curiosos que porten "peluquín", que els hi fa pudor l'alè, que porten un escuradents penjant, als qui li cauen els pantalons, porten les sabates brutes, es graten "allà", amb la camisa plena de "rodanxes" o que abans de visitar-te han menjat fideuà amb una muntanya d'all-i-oli més gran que de fideus. La principal característica, però, és que parlen pels descosits. Parlen, parlen, parlen ja que és l'eïna que utilitzen per portar a terme el seu objectiu: no marxar de casa el client sense una comanda sota el braç. I si convé parlar de "xatis", en parlen i si convé fer-se temporalment del Madrid, s'hi fan i, sense escrúpols, es vendrien a la seva pròpia mare, el què l'empresa no té en stock o allò que encara no està inventat. Xerren tant que quasi perforen els timpans i ratllen el mal gust. Parlen alt i riuen més alt encara. Quan parlen per telèfon, criden el doble, perquè arribi bé "l'onda": "Demà te'n porto jo mateix 50" i resulta que només n'hi ha 20... Promeses i bones paraules. Promeses, promeses, mentides i més bones paraules encara. No tenen mesura. Són uns addictes a l'engany. Fum, terminis que no es poden cumplir, irrealitat. Paraules. Deuen ser tots hiperactius! No venen el que haurien de vendre ni el què sí hi ha al magatzem. "Vingui un moment" Paraules, paraules. "Adeusiau". "Bon dia". Paraules, paraules. "Contractat. Vostè té el nostre perfil!".

Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons.

Persones inhumanes

Recordeu el programa televisiu "Persones Humanes"? La tele té tal poder d'influència que crec que l'haurien de tornar a fer només pel títol! Tots som persones, sí. Sempre hi ha algun "animalot", però ara no ve al cas. Tots els humans, com d'altres éssers vius tenim líquids a dins el cos i tots n'hem d'expulsar; però... voleu dir que fa falta que certs individus vagin escopint pel carrer o fotent l'escopinada per les escales per on hem de passar tots? A menys que siguin accidents involuntaris, la meva rotunda resposta és NO! A banda de que podem relliscar, no em ve de gust portar adn de ningú a les meves sabates. Si ja tenia raó ja aquell qui va dir "homo homini lupus"! No entenc perquè alguns s'entesten en viure en una urbs sense respectar als altres, no sé perquè ens dediquem a fer-nos la vida impossible els altres als uns... Potser vivint a mil set-cents metres d'alçada al Pirineu tindrien més llibertat. Realment les persones som males persones, fins i tot, amb els del nostre propi gènere.
(no deixeu de fixar-vos en la foto del "delicte": una escopinada en unes escales d'un transport públic)

Súper Garzón!

Mentre el Rajoy troba "occeno" (amb dues "c") que el Garzón vagi a caçar i el Fraga opina que va ser una "circumstància sospitosa" cada vegada tinc més clar que, personalment, el Garzón és un súper heroi dels nostres temps i, a més, de carn i ossos. Deixant de banda que ja fa molts anys que treballa -i no sempre ha estat mediàtic- i que no comparteixo el tema de les caceres, trobo perfectament normal que es trobi -per casualitat- o quedi -sense casualitat- amb un ministre. No tenen amistats els ministres? No tenen amistats els jutges? Potser són veïns. No de replà perquè no deuen viure en pisos i molt menys de 35 metres quadrats però potser sí de carrer. Potser els seus nens van junts a escola... Potser volen muntar un altre negoci o, senzillament, compartir una afició. Per què molesta tant el Garzón al "clan" del PP - "El Mundo"? El "Pere J" va acabar el seu emmetzinat discurs dient que Garzón només volia desenterrar a Lorca. Quina llàstima d'homenet... Només espero que sí, que totes les famílies que encara busquen un familiar, amb l'ajuda dels arqueòlegs, el puguin recuperar i que ningú enterri a Garzón (ni el seu cos ni la seva veu). Ell fa el que tots voldriem fer. A mi em fa tornar a creure en la justícia.

Diccionari Plana de Vic - català central (VI): "Esparracar"

Si per exemple, arrenquem un full de paper d'una llibreta i aquest no surt bé, se'n parteix un tros o s'arrenca malament, diem que el paper s'ha "esparracat". No estic segura que sigui un mot propiament característic de la Plana de Vic però el que sí és cert és que allà es diu i en altres contrades no entenen aquesta paraula.
Si se t'enganxa la faldilla en una porta o en un clau, pot ser que també "s'esparrequi".
I... no heu menjat mai butifarra "esparrecada"? La gent de Lleida segur que no ja que ells diuen "butifarra" al que per nosaltres és el fuet. La nomenclatura de les "butis" entre les dues Planes és totalment oposat!
En canvi, però, no "s'esparreca" mai un gerro de vidre o un càntir de ceràmica.
Fins al proper "vic-mot", us emplaço a veure el següent grup a facebook: http://www.facebook.com/profile.php?id=533237699&ref=profile#/group.php?gid=38227304002

Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons.

Contractat: tens el nostre perfil!

La majoria de la gent d'aquest món, treballa. I qui no ho faci ara mateix, en algun moment o altre de la seva vida, haurà treballat. N'hi ha que ho fan sols, amb una sola persona o bé acompanyats d'un grup molt gran de gent... Sigui quina sigui l'estructura organitzativa, cadascú de nosaltres sempre s'ha trobat amb el company pilota, el passota, el xulo, el pijo, el raret,el piranya, el "buitre", el lloro... (ara que ho penso, pobres animals...). Si no fós per això, de què es parlaria als sopars de feina?
A partir d'ara us emplaço a seguir la sèrie d'entrades "Contractat: tens el nostre perfil!", on de ben segur que hi reconeixereu algun dels vostres surrealistes, grotescos, versemblants i corporatius "companys" de feina...

Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons.

Màgia per fer sevir el "feisbuk"

Poques són les persones que avui en dia no naveguen per internet, que no saben fer anar el ratolí o que no saben què és una web... El que jo encara no sabia que calia per navegar en segons quines pàgines era fer servir les mans davant la pantalla com un prestigitador o com un hipnotitzador, com podeu veure a la foto, en la versió en castellà i en català. Fins que no n'aprengui, sempre em queda el recurs de restaurar la pàgina si "aconsegueixo enganxar a l'intentar enviar"...