La portada d'un llibre d'un grup musical exhibeix un acolorit escànner, que em crida l'atenció. La ressonància mostra la disposició de les fibres internes d'un òrgan, gràcies a que capta les molècules d'aigua presents dins l'òrgan en qüestió.
De seguida, aquest escànner, em recorda als dolços fideus de kataifi, una deliciosa pasta que he menjat vàries vegades però amb la que mai havia fet cap connexió visual.
He col·locat dues imatges juntes i sembla que els humans no només orquestrem que l'arquitectura imiti a la natura sinó que, potser inconscientment, fem que tot ens recordi a ella i que totes les imatges connectin entre elles, en totes les disciplines que creem.
El què encara no he entès és perquè els humans tenim aquesta relació amor-destrucció amb la naturalesa: la venerem repetint-la fins a la sacietat a tot arreu allà on podem però, alhora, practiquem conductes autodestructives.
