Innovació i creativitat

 

Uns anys enrere es finançaven projectes d'innovació i que fossin creatius, però no teníem massa clar què es valorava ni què significava això, a nivell teòric, aquests conceptes -ni els conceptes que hi van associats- i en què es traduïen baixat a terra, a nivell pràctic.

Fa uns dies llegia a Twitter que l'originalitat estava sobrevalorada i que si havia coses que no havia fet mai ningú, per alguna cosa devia ser. I, és clar, no puc estar més en desacord amb aquesta opinió perquè justament per a mi, fer el què no ha fet mai ningú abans és la clau de la innovació. I a continuació m'explicaré: aquesta originalitat que desenvolupen moltes persones és innovació i és la que es demana als treballs de fi de màster, especialment a les tesis doctorals, en ciència, a les diferents arts i, fins i tot, hi ha línies específiques de recerca amb aquesta finalitat. I la innovació arrenca amb creativitat, és a dir, amb un treball de pensar d'una manera que ningú ha fet abans o pensar les coses d'una manera diferent per cercar noves solucions i noves maneres de respondre als reptes socials que van sorgint.

Sense aquest pensament creatiu, diferent, original, innovador, revisant, analitzant i remirant totes les coses des d'una altra perspectiva, un altre prisma, un altre punt de vist allunyat a l'estàndard habitual, la ciència no avançaria, no formularíem mai nous pensaments, no tindríem capacitat de reflexió, no resoldríem els problemes de la nostra societat, no inventaríem res, no crearíem mai res nou i no trobaríem mai sortides a res. Ens quedaríem ancorats en el passat, amb el cervell pla i sense avançar en el coneixement que ens fa grans a tots. I en Art passa exactament el mateix: necessitem artistes arriscats, transgressors, subversius, que facin evolucionar l'Art, és a dir, el pensament de tots nosaltres per fer-nos avançar i millorar, que trenquin motlles, que revolucionin i incendiïn el panorama i sobretot, que ens sacsegin la ment, que ens pertorbin, que ens remoguin coses per dins i que ens guiïn cap al rupturisme més absolut. En aquest sentit, em van agradar molt unes paraules que va dir ahir el polifacètic Marc Timón que descriu l'originalitat i la llibertat que han de tenir els/les artistes: "no m'agrada deixar res per fer que m'apassioni i si vull escriure una novel·la o vull posar-me a cantar pop o vull fer una sardana o una banda sonora, no he de tenir res al cap que em digui -vols dir que que ho podràs fer? o vols dir que agradarà? o vols dir que el món vol això?-". I seria ben bé això.

Buscant imatges per il·lustrar aquesta entrada, per exemple, he pogut comprovar que en varis bancs d'imatges gratuïtes, quan cerques mots com "innovació" i les seves variants, les imatges de retorn són, la majoria d'elles, o neutres o imatges masculines. Això m'ha fet pensar que cal actualitzar aquestes webs amb moltes més imatges on apareguin mans, siluetes i figures femenines. Crec que toca repensar aquest contingut amb perspectiva de gènere i canviar aquests models majoritàriament masculins. Si com a societat no penséssim i no hi haguessin reivindicacions originals, les dones avui en dia encara no podríem votar.

Sempre hi ha un bon motiu per ser original, creatiu i innovador en qualsevol camp. Sempre s'aprèn, sempre s'avança, sempre ajudes a fer que un tema progressi i que avanci tot el coneixement. I aprendre, investigar, millorar i avançar sempre és una bona idea, encara que alguns sempre vulguin quedar-se vivint en el passat perquè "aquí sempre ho hem fet així"...

(Imatge gentilesa de: IStock by Getty Images)

Accessibilitat i la font Comic Sans

 

La font Comic Sans va ser desenvolupada l'any 1994 per un dissenyador -de 34 anys- de Microsoft (Vincent Connare). La seva idea original era crear una font inspirada en la font que apareixia en els comics de paper. Concretament, es va inspirar en un còmic que ell tenia de Batman i en un còmic de Watchment, per iniciar el disseny de la nova font.

No sé si molta gent coneix la inspiració d'aquesta font, del contrari, potser la Comic Sans no seria tant odiada, repudiada i objecte de mofa constant. La sorna amb aquesta font existeix, sense mirament, des de que tinc ús de raó. És una font que no agrada usar a d'altres dissenyadors (la troben "nyonya", diuen alguns) però la qüestió es resol de manera ben fàcil: no es fa servir i ja està, fi del problema. Mai he entès aquest odi cap aquesta font ni tot l'esnobisme que acompanya al fet de manifestar públicament que odies aquesta font (que és fruit del treball creatiu d'una persona), sense ser dissenyador ni cap professió similar. Al contrari, crec que quan veus com es crea un producte, com sorgeix i com es gesta tot el desenvolupament, aprens a valorar encara més aquell producte.

Fa un temps vaig saber que aquesta font era una de les millors per a les persones amb dislèxia ja que no fa efecte mirall i evita que algunes lletres es puguin confondre les unes per les altres. Un motiu de pes, doncs, per no odiar-la -o fer veure que l'odies arrossegat pel què diu l'altra gent- ni tampoc per fer-ne mofa i per prendre-la en consideració (sobretot un tema a reflexionar si treballeu en museus). Hi ha algunes altres fonts també adequades per les persones amb dislèxia i si necessiteu fer cartel·les, cartells o d'altres materials divulgatius podeu consultar webs especialitzades -a mode de guia- com la de la British Dyslexia Association. Recordeu també subtitular en color groc, ja que és el color que millor perceben les persones amb diferents percentatges de visió.

A banda de tot el reguitzell de memes i mofes imparables que pateix la font Comic Sans des de fa anys, genera algun debat que fa riure força (quasi com els debats dels antivacunes). Quan preguntes a algú per què no li agrada aquesta font, no saben què contestar. Quan preguntes a algú per què els hi ofèn aquesta font, no tenen arguments. Per tant, es té un menyspreu generalitzat per aquesta font, forjada durant anys, sense motius o amb motius que han escoltat i han anat replicant d'altri com que "és de mal gust". Un altre discurs repetitiu és barrejar-hi les generacions futures com dir "pot afectar al desenvolupament estètic dels infants". Per sort, la curiositat i l'esperit artístic dels infants es desenvolupa molt abans de la seva capacitat escriptolectora i les lletres, ni el tipus de font ni el text, no intervenen en aquest desenvolupament artisticoestètic iconogràfic. Per sort, també, és un sentit que es pot desenvolupar al llarg de la vida i després les persones ja podem decidir què ens agrada i què no, amb criteri propi. D'altra banda, potser és molt millor que els contes infantils estiguin escrits en Comic Sans, així, abans no arribi el tardà diagnòstic clínic, s'evita que es frustri la seva capacitat lectora i la seva conseqüent pèrdua d'interès per la lectura.

Personalment, no és una de les meves fonts predilectes però m'ho pensaré dues vegades abans si això ha d'ajudar a algú altre. Tampoc m'ofèn i menys des de que sé que és una lletra amigable per les persones amb dislèxia. Les dades de l'Idescat demostren que la població de Catalunya està envellint i que les persones amb discapacitat augmenten any rere any. De fet, tothom en algun moment de la seva vida patirà algun tipus de trastorn i/o discapacitat. Fa poc vaig escriure que sempre estaré a favor, com algunes ja sabeu, de tot gest que impliqui facilitar i millorar la vida de les altres persones. Sóc més partidària de sacrificar dos punts el disseny i l'estètica a favor del benestar del màxim de persones. Si algú té algun trastorn i se li pot facilitar la vida (especialment en un context públic), per què no hauríem de fer-ho? Considero aquest benestar un punt rellevant com per passar al davant d'una qüestió estètica i procurar pel bé de tota la societat. Ho percebo com un assumpte propi d'una societat madura, responsable i considerada vers tot l'aspectre dels seus ciutadans. I com algunes també sabeu, sóc partidària de generar productes culturals universals, és a dir, aptes realment per a totes les persones. I quan esmerces esforç en aconseguir això, no considero en cap cas, que estiguis infantilitzant a ningú, sinó que estàs fent que ningú se senti exclòs. Cap persona.

És una qüestió social i d'"ubuntu"...

El llenguatge artístic plàstic

 

        Quan som petits, comencem fent gargots de colors. Aquesta és la nostra primera expressió artística, que fem de manera innata, quan no tenim control sobre les nostres pròpies mans i sense ni tan sols saber si allò, un cop adults, ens agradarà continuar-ho fent.

Les primeres línies automàtiques donen pas a la figuració esquemàtica que, poc a poc, es va convertint en una còpia més fidel de la realitat. I, qui realment és virtuós i li agrada, comença molt aviat a destacar en el seu dibuix figuratiu: proves, esquemes, primers esbossos a edats primerenques per passar després a les pintures inicials. Els primers quadres coneguts de Dalí, per posar un exemple (paisatges que trobem recollits al seu catàleg raonat), són de quan el pintor tenia entre 6 i 10 anys.

Els/les artistes adults experimenten, proven, testegen, fan prototips fins a trobar aquell llenguatge on es troben més còmodes per expressar plàsticament, les seves idees, la seva filosofia, allò que volen dir, la seva veu. Transiten i recorren per diferents camins durant un temps fins que s'adonen que amb aquella manera de fer particular, en un moment determinat, els serveix per materialitzar la seva creativitat. No és estrany, però, que un mateix artista recorri per diferents disciplines (escultura, pintura, dibuix usant diferents tècniques...) depenent del què vulgui transmetre o del lloc on vulgui exposar.

El que sense dubte fa gran a un/a artista és que trobi el seu llenguatge d'expressió propi, allò que el fa únic/a i que fa que tothom el/la reconegui a l'instant al llarg del temps: aquelles formes, aquella tècnica, aquells colors, aquell tipus de traç, la iconografia dels simbolismes, les composicions, els espais, els buits, les accions...

Trobar la fórmula artística inherent és el que fa a cadascun/a dels artistes singular i únic, amb el que creen el seu propi univers personal i amb el què es reconeixen de manera inequívoca, com si es tractés d'una empremta dactilar.

I aquest fet de reconèixer aquest llenguatge és el que posteriorment ens aporta aprenentatge a la resta de la societat: aquella detecció la comencem a associar ràpidament amb altres obres del mateix artista, a connectar amb peces d'altres artistes (de la mateixa època o d'una de molt allunyada), en visualitzem els referents, hi unim el nostre propi bagatge i, amb tot, al final, arribem a comprendre aquella obra i el què l'artista ens suggereix.

Si us fixeu en el llenguatge artístic d'artistes que us agradin i l'arribeu a descodificar (proveu de jugar!), podreu comprendre una bona part del seu sentir artístic i connectar-ho amb el significat de la seva obra.