Pintura romànica a Vic: una exposició, de mida intensa.

Tot just acaba de fer un mes, que una interessant -i diferent- mostra sobre pintura romànica, ha obert les seves portes al Museu Episcopal de Vic.

L'exposició "Pintar fa mil anys. Els colors del romànic", no és la típica exposició que ens podríem imaginar, a priori, sobre pintura romànica.

No us imagineu, en absolut, sales i sales plenes de peces i més peces i llavors més sales i més passadissos on encara veure més obra i més peces de nou. "Pintar fa mil anys" és una gran exposició, amb una mida justa: ni massa llarga, ni massa carregada d'obra. 

El recorregut per la sala de temporals es realitza per uns amplis espais que, a mode de llarg passadís, et condueixen de principi a fi.

Al principi hi trobem algunes peces, que són les més representatives de l'època i del Museu però que no sobrecarreguen l'exposició. Més aviat, són l'excusa per presentar tota una recerca portada a terme durant més de tres anys que, com veurem, farà canviar la història de l'art en els llibres de referència.

L'espai s'ha dividit en mòduls de colors. Cada color és un tema i els colors són, com no podia ser de cap altra manera, els que ens ofereix el romànic. Els vinils s'han substituït aquí per teles, per contribuir a l'escenificació del tema. Així, sense aglomeracions, passegem per les tonalitats romàniques, pels seus pictors, per la seva formació, pels tractat de Teòfil, pels materials... és a dir, per tot l'intens making off que pot presentar una obra, que generalment no se sol explicar i que a mi tant m'agrada.

I si us agrada imaginar què pot amagar-se dins d'una pintura romànica, ho podreu descobrir veient l'audiovisual final, amb tot el treball col·laboratiu de microscopia, restauració i química que s'ha portat a terme durant tots els mesos de la investigació. Un vídeo magnífic que condensa, en pocs minuts, la feina realitzada.

Malgrat la mostra no és massa llarga, aneu-hi descansats, ja que fins a l'audiovisual no podreu seure. Tampoc és una exposició amigable pels nens ni massa accessible, tot i que és un punt que el Museu podria millorar en properes exposicions.

I pel que fa als vostres coneixements sobre tècniques artístiques, "lamento" dir-vos que haureu d'actualitzar-los ja que el Museu Episcopal de Vic presenta aquí una gran troballa, que canvia el què sabíem fins ara: els flamencs Van Eyck no van ser els primers en usar l'oli com aglutinant -com havíem après-, sinó que s'ha trobat pintura a l'oli, de dos segles abans, i a molts kilòmetres de distància (gràcies a la insistència i perseverança de la comissària Judit Verdaguer, en una mena d'estranya veladura), al Baldaquí de Ribes.

Li desitjo molts èxits a aquesta atrevida exposició i que, amb ella, el Museu pugui augmentar el seu número de visitants i, el que és més important, es pugui treure el sentiment de "petit" que pugui tenir, augmenti el seu impacte i pugui continuar fent projectes com aquest. A vegades els petits, poden fer coses molt grans i no sempre tot passa a Barcelona ciutat.

(Fotografia: Eva Jove)

Cartells contra actituds feixistes (0)

Veig un cartell recentment pintat en un universitat pública catalana que, de seguit, em recorda a un conegut cartell del P.O.U.M que té més de setanta anys. En ambdós casos, unes figures humanes, amb els braços enlairats, reclamant la terra que treballen per, tot just, poder-se alimentar.

Es dóna la curiosa coincidència que el cartell del P.O.U.M s'exhibeix aquests dies a Sabadell (en una entitat bancària...), recuperant així, una exposició -de fa uns anys- de l'Arxiu Nacional de Catalunya (ANC). Malgrat que la publicació de l'exposició està descatalogada, i per si no teniu temps d'anar a visitar l'exposició, podeu fer una ullada a l'exposició on-line clicant aquí.

Es tracta d'una exposició petita però amb una museologia quasi perfecta: textos breus, textos perfectament entenedors, amb títols claus a les parets i deixant que les obres parlin per sí mateixes.

A banda del cartell que insta als camperols a reclamar la terra que conreen, hi ha tota una sèrie de cartells, algun d'ells arxiconeguts, com la joia que ens rep només d'entrar: "Aixafem el feixisme".

Sortosament, hem pogut conservar tot aquest material gràfic dels anys de la Guerra Civil, tot i ser força menystingut i sovint infravalorat. El material és propi d'una època d'esplendor de la producció cartellista catalana (perfectament equiparable a la del París de la mateixa època), tant pel que fa a quantitat com a qualitat. Estèticament, aquest treball visual tant impactant i pertorbador, va fugir del delicat i utòpic estil noucentista per apropar-se al cubisme i, en menor mesura, al surrealisme soviètic. En ell es fan realment pal·lesos tres conceptes: el trencar amb l'art del moment, comptar amb un estil propi (irrepetible i expressiu, diria jo) i amb un missatge clar, carregat de simbolisme.

La mostra ens ensenya els missatges que havien de comunicar els cartells, dirigits a tot tipus de sectors de la societat (estudiants, milicianes, ferroviaris, camperols...): instar a la lluita, a la denúncia, la crida a la mobilització, a informar, a intercanviar... Realitzats usant imatges colpidores però també amb uns concisos lemes: "Menys... egoisme en aquell que atresora una moneda", "Avant" i l'actual "el pillatge deshonra el triomf".

Sembla mentida que faci quasi vuitanta anys d'aquests cartells d'època de guerra i estiguin tant vigents avui en dia: la terra en mans dels especuladors, camperols i ramaders infrapagats, farcits de corrupció, aniquilats com a societat i haver de lluitar per uns mínims dignes... Al final serà veritat que estem envoltats de feixistes.