La gent que creu en algun déu, li resa, li prega avantatges terrenals, l’adora i aixeca la mirada cap amunt buscant-lo entre les esquerdes de les voltes d’un equipament urbanístic monotemàtic. Tot deu ser insuficient perquè déu s’entesta en fer-nos la vida impossible a tots. “Déu t’ha castigat” em deia ma mare de petita quan després d’alguna malifeta em feia algun cop. Que venjatiu el tio! A més, en el cas de que fés alguna malifeta, segur que no tenia res a veure amb ell! O déu és una mala persona (per dir-li d’alguna manera) o anem tots confosos i a dalt hi tenim el dimoni: ens observa tota l’estona i com un Kasparov terraqui es mofa de nosaltres tot enviant-nos un tornado per aquí, un atemptat terrorista per allà, nens llançats a un container i maltractats més amunt, ... Potser existeix un “monopoly” estratosfèric en el que, en comptes de comprar casetes (que ara no es pot, que hi ha crisi), guanya qui més gran la fa.
