Desconstrucció de l'atur

Sembla ser que l’atur augmenta a causa de la crisi econòmica. La majoria dels aturats provenen del sector del “totxo” que, al petar la bombolla immobiliària (per fi!), s’han vist avocats, sobtadament, a la realitat que feia temps que sabíem: massa construcció d’habitatge nou en comptes de rehabilitar i ocupar espais abandonats sobrers. Hi ha, però, una fórmula per aturar aquest atur i, fins i tot, reduïr-lo dràsticament: es tracta d’emplear tots aquests obrers de la construcció en una nova obra: en comptes de construïr, de DESCONSTRUIR. És simple, el govern pot fer un megacontracte per “Desobra i servei”: dividir el territori per zones i montar brigades que comencin a desconstruir tots els habitatges (només ocupats uns escassos 15 dies l’any) de la costa de tot el Merditerrani (sí, amb "r") i també que comencin a “desobrar” les mal anomenades “urbanitzacions” que es troben al bell mig del no res, sobretot de la zona de Múrcia. Jo calculo que, amb l’abast de la zona costanera Merditerrània i totes les urbanitzacions fantasmes existents, es pot donar feina a tots els aturats del país durant ben bé, dos anys. Això sí, el material, tot ben recollidet i separadet per a reciclar després.

Oposicions per a la frustració

La setmana vinent 8854 persones de tot Catalunya realitzaran unes proves per poder entrar a treballar a la Generalitat de Catalunya. Només hi ha unes 560 places disponibles. Per tant, estar clar que, si no em falla la calculadora, 8294 persones es quedaran sense plaça. M’agradaria saber quants opositants reben els psicòlegs a les seves consultes anualment per tractar casos de frustració “laboral pública”. Si no existeix aquesta especialitat, hauria de crear-se: “Psicòleg especialista en frustració de l’opositaire”. I segur que es forra.

Déu seria el dimoni

La gent que creu en algun déu, li resa, li prega avantatges terrenals, l’adora i aixeca la mirada cap amunt buscant-lo entre les esquerdes de les voltes d’un equipament urbanístic monotemàtic. Tot deu ser insuficient perquè déu s’entesta en fer-nos la vida impossible a tots. “Déu t’ha castigat” em deia ma mare de petita quan després d’alguna malifeta em feia algun cop. Que venjatiu el tio! A més, en el cas de que fés alguna malifeta, segur que no tenia res a veure amb ell! O déu és una mala persona (per dir-li d’alguna manera) o anem tots confosos i a dalt hi tenim el dimoni: ens observa tota l’estona i com un Kasparov terraqui es mofa de nosaltres tot enviant-nos un tornado per aquí, un atemptat terrorista per allà, nens llançats a un container i maltractats més amunt, ... Potser existeix un “monopoly” estratosfèric en el que, en comptes de comprar casetes (que ara no es pot, que hi ha crisi), guanya qui més gran la fa.