Futbol públic o privat?

No sé si Matthew Tree, quan es va establir a Catalunya, devia entendre com un club amb jugadors i presidents que han declarat ser independentistes, juguen a una selecció que rebutgen i per una copa antagònica a la seva manera de pensar. No sé si ara Tree, després d’uns vint anys després, ho ha entès i ho explica en el seu nou llibre. L’haurem de llegir. De totes maneres, quan cobres 600.000 euros al mes i el “jefe” et dóna alguna ordre que va contra els teus principis morals, suposo que no es deu tenir la pell tant fina. No sé si deu passar el mateix amb les 50 mil persones que cobren més de 120 mil euros l’any a Catalunya.

Curiosament, Magda Oranich, tampoc va fer cap menció sobre el tema aquesta setmana, en la seva intervenció al programa matinal de tv3, la teva, on, parlant sobre les retallades a la sanitat pública, va fer un solidari comentari que, crec, ha passat del tot desapercebut: per nadal, ella, va anar a un hospital públic amb el sèquit pantomímic de jugadors del Barça i ha explicat que es va dedicar a comptar quants nens “no eren d’aquí”: el 60% de les mares anaven amb burka.

Crec que trucaré a Tree per veure si em pot explicar com és que un club privat rep diners públics o indirectament genera despesa de diner públic, havent de pagar zones de fans quan hi ha partits importants, trobant carrers tallats quan es guanya, emetent partits per les diferents televisions públiques i mossos, molts de mossos. Uns mossos que, atenció, avui estrenaran armament. Algú em pot dir quina empresa ha fabricat aquestes noves armes i quant ens han valgut a cada ciutadà? Posats a retallar, no serien millor unes espasses de fusta o uns fones fetes amb pinces d’estendre la roba, un clau i una goma elàstica?

Baixaré a treure les escombraries i, de pas, posaré tres urnes al carrer per començar a fer una consulta popular: nou armament pels mossos sí o no, futbol a les televisions públiques sí o no i subvencions públiques als clubs de futbol privats sí o no.

Tot plegat, una cocktelera molt remenada, amb una gran dosi d’opiàcies que farà que avui s’aturin de nou els carrers i que la despesa generada per l'assistència al wedding de l'any, passi desapercebuda. Només planyo els venedors de diaris i els cambrers d’arreu, que per 900-1.000 euros al mes, demà, hauran de treballar de psicoanalistes, aguantant a tots els pseudoàrbitres, entrenadors, borratxos habituals i pesats/fanàtics de torn, experts en futbol.

Fins ara, Pepe!

Curiositats del destí han fet que el Pepe hagi mort avui, coincidint amb les eleccions gallegues (també basques), lloc on va néixer el Pepe i on governa el PP.
Poc després de veure el seu últim espectacle "La sonrisa etíope", va desaparèixer, de sobte, dels escenaris. Encara tinc gravada la seva intervenció, d'aquella tarda, amb l'Albert Om. No li vull dir adéu, el voldria tornar a veure i voldria que el seu esperit hipercrític i la seva veu ferma de la veritat no morís mai. No sé com devia ser en la seva vida privada però me l'imagino cridant: "Quina meeerda, el càncer! no?". El meu més sentit condol per tots els seus amics i familiars.

Vegeu links relacionats:
3/24, tv3, elpais.com, lavanguardia.es, elpeiodico.com, youtube, facebook i no us perdeu el bon tracte rebut pert part d'abc.es.

Empar: retorna els honoraris.

Impresentable. Seient posant el peu sobre el tamboret des del primer segon, després posant una cama sobre la cadira, com si mastegués xiclet (no crec, però ho semblava, potser se li movia la dentadura postissa), bevent tota l’estona, fins i tot de copes d’altri, no deixant parlar a l’expert sommelier del programa, interrompent-li, inclús, la seva secció, traient de la butxaca un paper ronyós de casa seva amb una llista de vins que li agradaven, no deixant respondre ni parlar a un convidat especial del dia, etc. Espantós. Contràriament a l’efecte que l’equip del programa va voler transmetre. El pitjor convidat que he vist mai en un programa extraordinari que m’encanta: “En clau de vi”, on, encara que no beguis vi i ni tan sols en sàpigues res, sempre aprens coses noves, sobretot de Josep Roca, persona que qualificaria d’una educació exquisida i d’una saviesa enorme sobre cada varietat de raïm, de la terra, del seu clima, sobre especificitats d’alguns productes... Ahir, però, vaig aprendre com en pot arribar de ser d’impertinent i mala educada la persona humana. En un moment va dir que no li agradava sortir a la tele, tot i haver treballat ni més ni menys que a “Crónicas Marcianas” i a mi em va ben semblar que ja no sabia que més fer per acaparar tota l’atenció. Vegeu tota la terrorífica sèrie d’actituds a: http://www.tv3.cat/videos/829259/Els-coctels-Empar-Moline. No sé si serà ella mateixa la persona que s’ha introduït la seva pròpia entrada a la “frikipèdia”: http://www.frikipedia.es/friki/Empar_Moliner. Sergi Pàmies ens recorda el seu passat okupa i hippie. Al programa va dir que bevia sempre els coktails en talons. Quin canvi,oi? Una mica Carrie Bradshaw... I encara que no us ho cregueu a la seva filla li ha posat “Ginebra”!!!!! Increíble. Ja m’imagino la cara que devien posar les àvies al saber-ho...
Aprofiteu la setmana vinent a veure aquest programa del 33 perquè ja és l’ últim! Esperem que amb un convidat més interessant i menys “apassionat de forma desbordada” (com va definir el presentador) per la beguda o el tema del que versi i que eclipsi la pedagogia del programa.

Transport públic només pels treballadors

Ja fa temps que cada matí, anxovada al metro, penso que s’haurien de prohibir els avions privats en pro de l’ utilització del transport públic, però per a tots. Són indecents i no pot ser que fins i tot la cantant més “petarda” de turno tingui el seu capritx privat. Però és la cançó de sempre: el transport públic sembla que només sigui pels pobres treballadors, les seves respectives campanyes publicitàries, a l’igual que les de respecte pel medi ambient. Sembla que només nosaltres haguem de salvar el planeta mentre els rics no escatimen, tampoc, en passar-se l’ecologia i el civisme pel forro. Penso que pocs polítics i pocs empresaris -entre ells, publicistes- deuen agafar el metro... Vegeu sinó l’increïble reportatge de l’ “Entre Línies”.