La casa de bombolles envoladores

Pierre Cardin és un dissenyador i home de negocis de la moda que als anys 70 va convertir en realitat una de les seves quimeres. Cardin creu que la forma quadrada és una forma que reprimeix el fet de voler continuar endavant, amb uns angles, que obstaculitzen el camí i, en canvi, el cercle és la forma amb la que no deixar mai de parar.

Per aquest motiu, va decidir construïr-se (a Théoule-sur-Mer, prop de Cannes, on també ha recuperat el castell i altres edificis) una casa, on totes les parets i mobiliari fossin cercles i la seva ment pogués continuar girant infinitament. L’arquitecte hongarès Antti Lovag, conegut com l’arquitecte de les bombolles i de les formes orgàniques, va materialitzar aquest projecte.

Grans cossos globulars que semblen olles de ceràmica, amb grans finestrals que semblen còrnies, el conjunt de l’edifici de Cardin, Maison Bulles, té un aspecte com d’una amalgama espumejant, que brolla de la muntanya. Amb parts mòbils, passadissos corbats i amb decoració minimalista ovalada, sembla com si l’estructura no tingués ni cinc anys. Una relectura contemporània del Modernisme, que procurarem visitar.

(feu click sobre la imatge per veure-la ampliada)

Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons

Roadsworth, el graffiter de l'ajuntament

Us agradaria travessar per passos de vianants que simulen ser espelmes, vies de tren, catifes vermelles, espardenyes, tubs de crema o flors? Potser els carrers serien més agradables i passejar per ells, molt més divertits!

Un graffiter de Montreal (Canadà), després d'anys d'activitat artística sobre elements de senyalització de la ciutat, va ser arrestat al 2004 i portat a judici acusat de cinquanta-tres càrrecs. Roadsworth s'esperava rebre una forta multa i un expedient penal. Per contra, en part per la pressió popular, va sortir airós del judici: a partir d'aquell moment estava obligat a pintar en els espais públics per ordre judicial. Des de llavors, Rodsworth no ha deixat de treballar.

És ser un artista venut, treballar sota les ordres de la ciutat, tal i com se li pregunta en el documental sobre els fets? On és la línia de llibertat creadora? I on es troba la línia del gamberrisme?

L'artista afirma al final del documental que qui no s'arrisca no aconsegueix mai res. Però és clar, pocs han tingut la seva sort.

12.000 visites al Cabrablog!

Cabrablog ha arribat a les 12.000 visites!

Contenta de que l'entrada dedicada a la fotògrafa Helen Levitt sigui una de les més visitades.

Com a dades curioses, dir-vos que la majoria de lectors de Cabrablog usen Windows (en un 85%), el navegador Firefox (46%), usant Google (9%) i que sembla que el visiten persones de països forans com els USA, Rússia, Alemanya, Dinamarca i Brasil, per citar només els primers.

Gràcies a tots per fer-ho possible, per entrar-hi, per llegir-lo i molt especialment, pels vostres comentaris.

Cabrablog

(Imatge de Jordi Farrés)

Cabrablog us desitja bones festes!

Els quatre grans de Cal Eril

No som a cap menjador particular de casa sinó en un teatre públic. Els quatre grans de Cal Eril, apareixen a primera línia de l'escenari. Els quatre, en filera, per igual, a la mateixa alçada. Comencen els primers acords i entens el perquè: res sobresurt, res és estrident. Sona un paquet compactat d'instruments (tots fan almenys dues coses!), perfilat amb unes perlades veus.

Transparents i nus. Com estirats a la platja, com estirats sobre la gespa. Són, el què es veu. Són un càlid mantell de poesia musicada. Sonen lletres de Pere Quart. Sonen lletres de tacte humà, intimíssimes, d'aquest món. De Vol i de Dol. De suggerents, amb referències al mar i també sobre la mort, sense pors.

L'energia brolla quan toquen i, per si fos poc, entre cançó i cançó, ens deleixen amb rajos desbordants d'imaginació, somriures i exposició de principis. De nou, sense pors.

Són bells, de l'aparent senzillesa amb la que semblen fer-ho tot. La valentia i les creences els faran volar i arribar lluny. Olor a rostolls per sempre més!

(Fotografia: Eva Jove) 

Tívoli, més que uns jardins de diversió (Copenhaguen VIII)

Tívoli es promociona a arreu com un parc d'atraccions. Va ser un d'aquells llocs, tant anunciat, que va anar a parar directament a la llista de llocs on anar, si ens sobrava temps.

Un dinar en un dels millors i cèntrics restaurants de noodles, va despertar el meu interès. Tenia dues portes d'entrada: una donava al cèntric carrer i l'altra al parc Tívoli.
Els crits continuats, a diari, de la gent que estava a l'atracció més moderna i demandada, em feien mirar-hi tots els dies que passava per allà. Aquesta és una de les seva primeres curiositats: ets al cor de la ciutat i tens un gran parc, que ocupa tota una manzana, situat al costat dels més grans museus de la capital: el modern Danish Design Center, la sumptuosa Glyptotek i el famós Museu Nacional de Dinamarca.

A l'estiu l'activitat és frenètica i un dia que hi havia concerts programats, vàrem decidir pagar per retrocedir en el passat i endinsar-nos en el parc d'estètica dels anys setanta.
Després de l'impacte visual inicial, de seguida ho vaig tenir clar: a banda d'un preciós passeig ple de vegetació, les atraccions més punteres, -però també les més tradicionals-, Tívoli resultava ser un lloc d'esbarjo familiar, acolorit, ple de festa i pomes amb caramel per llepar.
És tan gran que combina les crispetes i els cotons de sucre en un pal, amb els clàssics smorrebrods del Groften, les fonts d'aigua més horteres, l'artesania i el disseny del nord, les decoracions del món més kitschs, sucs i cafès de disseny, el teatre a l'aire lliure més avantguardista, els concerts més estripats, amb els restaurants amb estrelles Michelin, deixebles del mateix Ferran Adrià. Lavanda, terra mullada per la pluja i bombons de xocolata perfumen la nit en els jardins més vibrants del centre de la ciutat...

(Fotografia: Eva Jove)

Un Banksy català

Avui he fet tard. No m'agrada mai fer tard. Però avui m'ha dolgut perquè... recuperar una obra d'art, sempre és complicat.
Fa uns mesos vaig descobrir a Aryz, un artista graffiter. Volia fotografiar uns graffitis seus, de gran format, d'un espai i ja els han començat a tapar, pintant per sobre.
M'ha dolgut perquè sabia que això passaria. Havien netejat i tallat les herbes que envolten l'espai, darrerament ocupat, on hi havia foc i roba estesa. Imagino que recuperaran l'espai per a un nou ús. L'espai és una antiga fàbrica del sector tèxtil abandonada, de maons de color gris. Aryz -i d'altres graffiters- l'havia embellit amb els seus personatges gegants de color verd i rosat. L'única capa de pintura fresca deixa entreveure, encara, alguns dels dibuixos. Si fos pintura a l'aigua potser encara estaríem a temps de retirar-la.
Jo voldria tenir algun d'aquests dibuixos a casa però sembla que no són del gust del nou propietari de l'espai. Un art vist sovint com quasi clandestí i heretge que, tot i la seva evolució, segueix essent relegat a espais considerats marginals.
Aryz, volem veure més obra teva i, sobretot ara, més crítica social. Llàstima que no hi hagi acords de col·laboració per poder disposar d'espais on poder exposar aquesta disciplina i que només puguem explicar l'imminent desaparició d'obres. 

(Fotografia: Eva Jove) 

Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons