Les pintures del Santuari dels Munts: el tercer bàndol.

Pintura, política, religió, llegenda i mitologia. Tots aquests ingredients conflueixen en el petit Santuari dels Munts, situat al Lluçanès (actual comarca d'Osona).

Amagada a la part del darrera de l'altar del Santuari, hi ha un reguitzell de curioses pintures. Feia temps que no hi anava a veure-les. M'hi duien a veure'n una en concret, des de petita. Llavors la trobava estranya, no entenia res i no sabia què significava.

Fins que un dia vaig entendre'n el seu significat real: l'escenificació representava el "tercer bàndol" de la Guerra Civil espanyola, el què ara vindria a ser un vot nul intencionat.

El quadre, a mode d'exvot, està signat per P. Pons i porta la data de maig de 1939. La imatge mostra la verge dels Munts a l'esquerra, envoltada d'una llum efervescent, com si fos una aparició, sobre del profús bosc. Al costat, la muntanya dels Munts amb el seu Santuari al capdamunt i fileres d'homes pujant pels senders nus, segurament, camí de l'exili. A la part superior dreta uns ornamentats medallons, amb les fotografies i noms -en castellà- dels sis protagonistes del miracle de la verge: Jaume Pujol Casanovas, Francesc Pujol Casanovas, Camil Vilaseca Sala, Josep Casabella Ribas, Ramon Comellas Casadesús i Martí Portell Vilarodaga. 

A la part baixa hi ha una inscripció: "EXVOTO. A punto de ser descubiertos por los [esborrat] en su retirada, recurren a Nª. Sra. Dels Munts, salvándose milagrosamente. 5 de febrero de 1939. Año de la Victoria". Com veieu, sobretot per la darreres quatre paraules, el quadre tenia un significat polític (en un sentit) i religiós. La paraula que està esborrada, encara presenta alguna resta, inicialment era "rojos" i després s'hi va reescriure "nacionales", a mà, en bolígraf blau. Mai sabrem si ho faria un dels sis homes del quadre.

L'escena ens mostra la llegenda que durant temps es va estar explicant per les contrades, per narrar el "miraculós" fet de la supervivència dels sis homes, amagats, tants dies, en aquelles muntanyes.

A la família sempre hi ha hagut una devoció especial per la Verge dels Munts, el seu Santuari i la seva muntanya. L'avi, com els altres cinc homes, només volia no anar a la guerra i quedar-se amb la seva família. Encara ara, no se'n parla gaire...

No sempre tot és blanc o negre...

(fotografia: Eva Jove)

Provant les Google Glass

Fa anys que sentim a parlar de les Google Glass. I fa anys que penso que és un projecte que no acaba d'arrancar.

Ara que he tingut l'oportunitat de provar-les, reconfirmo la meva hipòtesi: no els hi veig massa utilitat real ni potencial, sobretot pensant en Patrimoni Cultural.

La Google Glass és una ullera fina i lleugera, que no molesta a la vista humana real, ja que la pantalleta de projecció, com es pot apreciar a la fotografia superior, queda per sobre dels ulls. L'inconvenient és que no es pot sobreposar a una ullera òptica convencional, que es pugui necessitar. Potser amb el temps aquest tema es solventarà.

Quan te la col·loques, has d'apuntar a una imatge fixa, a mode de codi QR i llavors s'activa la imatge que tu veus amb les Google Glass. Tot i ser una imatge que pot tenir color i moviment, és una imatge de reduïdes dimensions. Potser en un futur (molt més llunyà encara), la imatge es podrà ampliar. Veure-la, també resulta un pèl incòmode ja que has d'aixecar la vista cap amunt, forçant una mica la postura.

De totes maneres, pensant en Patrimoni Cultural, crec que representa una involució, per dos motius: d'una banda, tots anem amb aparells electrònics propis que fem servir per altres tasques: mòbils, tauletes, etc. i són la tendència que els museus estan adquirint. S'està deixant de banda, la utilització de lloguer d'audioguies i similars, -que seria el què es faria amb les ulleres, pel cost que representen en espai, temps i mà d'obra.

D'altra banda, normalment, visitar un espai patrimonial i cultural, se sol fer en temps d'oci i acompanyat de familiars o amics. És un moment lúdic i social que ens agrada compartir. La Google Glass no permet compartir la informació que es veu, alhora, amb altres persones, ja que és d'ús individual.

Si viviu als Estats Units, podeu sol·licitar de provar les Google Glass en aquesta web i formar part del seu programa d' "Exploradors".

Tarraco Viva: vint dies de retorn al passat

Si us fascina el món clàssic, si sou addictes a l'Imperium Civitas, Civcity Roma o al Caesar IV, si heu visitat tots els jaciments i museus romans... sens dubte heu de viure l'experiència de Tarraco Viva!

La ciutat de Tarragona ofereix cada any el festival Tarraco Viva: vint dies plens d'activitats, amb les quals submergir-se en el món romà, d'una manera amena però, alhora, amb un rigor científic i històric excel·lent.

Sigui quin sigui el vostre principal focus d'interès, amb Tarraco Viva podreu retrocedir en el passat i realitzar una autèntica immersió per la seva gastronomia, la seva manera de vestir, de construir, de governar, de divertir-se, de viure i de morir.

Dins de les restes romanes que es conserven a Tarragona, s'esdevenen molts dels actes del festival, que formen un desplegament històric colossal, on intervenen un gran número d'actors. Arribada a la XVI edició, crec que una de les claus del seu èxit és precisament això: la col·laboració conjunta i la implicació d'un gran número d'ens. La participació col·lectiva, juntament amb una política de feina ben feta de llarg recorregut, són els ingredients que fan que any rere any, el festival guanyi més adeptes i deixi amb la boca oberta als seus assistents.

Encara que sigueu pacifistes, us recomano la visita a l'Amfiteatre, per reviure les lluites de gladiadors. A banda d'aprendre sobre tècniques de lluita, armament i vestimenta de protecció, us sorprendrà veure l'espai ple a vessar, amb les vuit-centes persones d'aforament màxim que permet el recinte, embogint dalt les grades.

La mala notícia és que per anar-hi us haureu d'esperar fins l'any vinent. La bona, és que segurament ja s'hi ha començat a treballar i, mentrestant, podeu visitar, per exemple, la Barcino Oriens o l'Arde Lucus, en terres celtes.

Si voleu llegir com un grupet de bloggers vàrem viure el festival, llegiu-ne "el live" de Cafès de Patrimoni.

Cabrablog vol agraïr la seva participació a Tarraco Viva a Cafès de Patrimoni, a l'organització de Tarraco Viva, al brutal Martí Seritjol (fan absoluta!), a Manel R. Granell, a Tarragona Turisme i a Tarragona Cultura.

Salve, amants dels romans!

(Fotografies: Eva Jove)

Art al carrer

L'Art al carrer ha deixat de ser un signe de vandalisme per convertir-se, clarament, en un aparador d'art, perfectament útil i visible. Si en voleu saber una mica més sobre la seva evolució, llegiu-ne la següent entrada.

Podeu llegir l'article al número 6 de la Revista Vallesos.
(Clickeu sobre les imatges per poder-les llegir. Text i fotografies Eva Jove)

CIAM: un centre d'interpretació de l'aigua

A Andorra no només s'hi pot anar a comprar sinó també a gaudir de les seves aigües termals.

A banda d'això, podem completar el viatge amb una interessant visita al Centre d'Interpretació de l'Aigua i del Madriu.

És un espai ubicat al centre de la població d'Escaldes d'Engordany, en un edifici modern de vidre, ple de significat i amb un simbolisme completament integrat al paisatge on s'emplaça.

El conjunt de l'exterior, realment connectat amb el seu entorn, ofereix una sèrie de terrasses, a diferents nivells, amb els que gaudir del riu que passa pel costat, la neu o la font d'aigua termal que raja a setanta graus. A la seva façana s'emmiralla la muntanya que rodeja el Centre.

Un cop a dins, tots els elements expositius fan referència a l'aigua: pluja que cau del sostre, gotes d'aigua que ens envolten, etc.  La museografia es completa amb audiovisuals en diferents formats i amb una sèrie d'aparells interactius.

Es tracta, doncs, d'un espai petit, però amb un discurs entenedor, pedagògic i ben travat. Un relaxant lloc per evadir-se i un exemple clar de connexió entre continent i contingut.

Una vegada més, constatem que no cal ser un gran museu per oferir una bona experiència cultural. 

Microcosmos altxerri (Donosti II)

Desconec si la Galeria Altxerri de Donosti pren el seu nom de la cova paleolítica (amb pintures rupestres) situada a escassos divuit kilòmetres de la ciutat.
El que sí és cert és que quan hi entres, tens la sensació d'aïllar-te de la resta de la ciutat (sobretot amb els seus grans pilars de fusta), endinsar-te en un lloc molt especial i on pots viure una experiència estètica d'alt voltatge.

La pròpia galeria defineix el seu projecte centrat en joves promeses, una tasca summament difícil avui en dia i que requereix d'un enorme compromís i dedicació.

Tot i això, galería altxerri (tal i com la seva tipografia presenta), també es caracteritza per comptar amb obra pictòrica d'artistes de gran renom com Chillida, Guinovart, Rafols Casamada, Plensa, Pijuan, Miró o Tàpies.

Si aquests dies esteu per la ciutat basca, encara podeu gaudir de la lluminosa obra de José Maria Yturralde , que presenta unes obres de diferents mides, de vius colors, tant llampants, que semblen que estiguin il·luminades, amb alguna mena de bombeta col·locada pel darrera, explosionant sobre les parets blanques de la galeria.

No sé si els hi haurà afectat la crisi però celebro que encara hi hagi espais com aquests, d'entrada lliure, i amb un treball al darrera seriós i rigorós.

(Imatge entrada: Postludio, 2007, Yturralde, Galeria Altxerri. Fotografia: Eva Jove)

Què és un Museu de Societat? (Donosti I)

Sabem que és un museu d'arqueologia, de la ciència, d'art contemporani, d'història natural... Aquests tipus de museus els tenim clars, però sabem què és un Museu de Societat?

A la ciutat de San Sebastián podem visitar el Museu San Telmo, un museu que s'autodefineix "de la societat vasca i ciutadania". Si el museu va de persones, doncs, hi trobem persones exposades en ell, o què conté?

Amb cert escepticisme, m'endinso en l'edifici: un convent del segle XVI, ampliat i reformat, que ofereix espais gratuïts com la biblioteca o la cafeteria Bokado, on es poden degustar uns magnífics pintxos molt propis de la zona. No és massa gran i permet veure'n diferents aspectes culturals i socials (canvis, transformacions, evolucions...).

Pel que fa a contingut, el museu presenta una eclèctica mescla d'arqueologia antiga, col·lecció d'etnografia, pinacoteca i objectes propis de museu d'història. A priori semblaria una combinació que no pot funcionar, però el discurs tan ben travat i l'adequació dels espais (un fantàstic passeig per les sales del monestir, sense estar massa carregades) fan que el pas pel museu sigui una autèntica immersió en la cultura i respirar del barri.

El Museu entranya sorpreses com les pintures de Sert de la capella (no us podeu perdre el seu audiovisual!), la pantalla del hall i les obres pictòriques de gran renom. Tot i que la seva accessibilitat és una assignatura pendent, passejar-hi és un plaer.

El millor de tot del Museu, però, (com la platja de la ciutat) és que és un museu realment viscut, usat i integrat en la comunitat del barri: de dia es discuteix sobre el problema de les escombraries, de nit s'hi pot veure el futbol; perquè com diu Hugues de Varine: "el patrimoni d'un territori és dels seus habitants".

Fotografia: Museo de San Telmo (Donosti) Eva Jove