I seguint sense creure en el nostre govern!

Suposo que a hores d'ara a ningú li queda cap dubte de que vivim en un país de pandereta i que els consellers del govern són uns joglars i uns titelles de primera!

Arreu del país, usuaris sitiats durant més de 6 hores, 8 i 10 hores però a la televisió, a mode de NO-DO, uns ionquis de la informació ens diuen que tothom ha estat evacuat, que les carreteres estan transitables, que els transports funcionen amb normalitat, que és culpa dels metereòlegs... il·lusos... la realitat és una altra, però no ho volen veure. Per fortuna, els mòbils d'última generació ens narren i ens mostren fotos i vídeos del panorama real.

Els Serveis d'emergència no s'escapen de tant lluïda celebració: telèfons que pengen, contestadors automàtics que salten, mossos que no apareixen, policies locals jugant a tirar-se boles de neu... un òscar per a tots ells!

A veure quants dies passen fins que avaluin danys i demanin ajuts al papa de l'Estat. Senyors, així, respon el govern que es vol fer càrrec de renfe, a base de declaracions amb "tratjo" i mentides servides en safata de plata.
Quan deixi de bufar el vent fred i les planes tornin a la temperada calma, les titelles tornaran a fer la seva obra de teatre: a parlar de temes que desviïn l'atenció, com el de retallar els sous dels més rasos funcionaris en comptes de dimitir per incompetència declarada.

Recreure en els Òscars!

Torno a creure en els Òscars! M'he reconciliat amb ells, sí senyor! Ni avatars, ni la pe (no de "Pénelope", sinó de "pèsima", us ho recordo). Estic molt contenta per una gran actriu, que ja feia anys que es mereixia aquest i molts d'altres òscars que no li han donat: Sandra Bullock. I a la pe i al cameron, que els hi donin moltes òscar!!! les salsitxes, és clar...

67 anys de dret de cuixa.

Els bancs i les caixes, no n'han tingut prou amb els ajuts
provinents dels diners públics que els hi està proporcionant
i regalant l'Estat que ara, a sobre, volen que els pobres de
classe mitja-baixa treballem fins al 67 anys per poder, així,
pagar les jubilacions anticipades als 50 anys de tots els
treballadors de caixes i banca. Imagino que també servirà per
cobrir els sous vitalicis de presidents i alts càrrecs polítics
que, encara que només hagin estat quatre anys al poder,
segueixen cobrant els seus sous fins que es moren.
I no sé si les vídues, si és el cas, també deuen percebre
aquest sou, un cop mort l'individu en qüestió.
Queda clar, doncs, que encara no vivim en democràcia, sinó
en un clar sistema feudal que ens exprimeix i ens colla fins
que arribem a tenir  greus problemes econòmics. Tot torna,
diuen, no? I la moda d'ara, és aquesta.
Quina sort, oi, jubilar-se als 50 anys amb el 100% del sou i,
a més, un bon incentiu per acceptar la prejubilació. I quina
sort poder continuar cobrant de per vida un sou, amb tan sols
haver treballat només quatre anys. Ni el concurs del sou per
tota la vida del Nescafè, resulta tant fàcil!!

5 anys sense Armand Quintana.

22 de gener del 2010. Ja fa cinc anys que els capricis de la vida van fer que l’Armand, deixés de viure-la.

Per molt temps que passi, de les persones que apreciem, per sort, sempre ens queda la memòria i els bons records.

L’Armand Quintana forma part d’un petit bocí de la meva vida, és un dels meus grans tresors de record.

Havia guanyat un premi literari i, a part d’un premi econòmic tant per l’escola com per mi, l’Armand va llegir el meu conte per la televisió comarcal.

Tot i que recordo l’alegria del premi, tinc gravada a la retina l’Armand amb el meu conte entre les seves mans, la veu greu de l’Armand llegint-lo, pausadament, fent totes i cadascuna de les comes que jo havia escrit. Des de llavors, l'Armand em va fascinar.


Armand, allà on siguis, et tindré en la meva memòria, fins que la vida també se m’endugui a mi. Espero que allà puguem continuar escrivint i llegint, com hem fet sempre; que, després dels records, és el què ens queda...

L'estrany menú del dia...

Heu menjat mai uns macaro? I uns macarnis? O potser uns macarmis?
Segur que mai us heu deleïtat amb el fantàstic piscado del día... I què dir de la divertidíssima sepyaalablancha -tot junt-. Menys mal que las croquetas devien ser bones!
(fés click sobre la imatge per veure-la ampliada)

Estació de joc?

Només cal que pareu atenció a l'anunci...

2009: l'any en què guanyaren les adoberies de Vic!

S'ha acabat ja el 2009. L'any en el que, una vegada més, el moviment ciutadà ha fet que canviessin les coses.

Desafortunadament, com ja fa uns mesos que es comença a saber de forma més generalitzada, alguns polítics només accedeixen al poder per enriquir les seves pròpies arques personals i destruïr el patrimoni que és de tots.

Un d'aquests casos, com tants d'altres pobles, és el de l'Ajuntament de Vic. Volien destruïr una zona històrica i quasi única a Catalunya per construïr-hi uns pisos de luxe (malauradament, no és el primer cas a Vic). Estem parlant de les adoberies (feu click sobre la foto, per veure-la ampliada). Feia anys que existia el projecte, perillant la seva destrucció per sempre. El conjunt arquitectònic de les adoberies és d'època medieval (aquí rau la principal importància del lloc) però es pensa que l'enclavament podria haver estat ja escollit i emprat pels romans. Aquesta teoria, però, no s'ha pogut confirmar del tot, encara.

Des del 2007 que existia una plataforma ciutadana que defensava la seva recuperació i no destrucció. La seva incansable lluita ha fet que, dos anys després, les adoberies de Vic s'haguin convertit en BCIN, és a dir, en Be Cultural d'Interès Nacional. Podeu llegir-ne l'anunci i l'acord de la Generalitat, clickant aquí.

De cara al 2010, demano un desig: que les adoberies puguin tenir un nou projecte a sobre, però, en aquest cas, que sigui per la seva restauració, consolidació, remodelació i museització perquè, a partir d'aquest any, tots en poguem gaudir.

Per les adoberies de Vic i per tots vosaltres: feliç 2010!