Pesat, masculí i daurat.

Alguns ja sabreu que en l'edició anterior em vaig reconciliar amb els Òscar, després que no li donessin l'estatueta a la Pe (de "pèsima"). Enguany espero revalidar la confiança i afiançar la relació definitivament amb aquests premis, quan el nom a la reina de la nit no sigui el de la Portman.
És un cinema que no em sol agradar (prefereixo el dels César) però... contradictòriament, els Òscar fan que vulguis saber qui ha guanyat en totes i cadascuna de les categories el dilluns, més d'hora que ningú i que vulguis veure'n totes les pel·lícules nominades, encara que sigui a corre-cuita, en el darrer cap de setmana abans de la cerimònia d'entrega!

Lluentons i talons fan que es venguin més revistes a la setmana següent, però fan que el cinema millori? Veient algunes dels films nominats i alguns articles publicats aquests dies, com el de l'ADN, diria que no... sembla que preval la joventut al saber fer, el maquillatge i el nombre d'operacions d'estètica a la professionalitat, el número de marits i d'embolics a un bon guió , les escenes de sexe gratuït i provocador i així, un llarg etcètera. Seguim sent superficials i els Òscars segueixen fent-nos somniar amb què algun dia, a la vida diària, real, potser algú ens estendrà una esponjosa catifa vermella.

Les diferències de la igualtat

Un enorme escamot armat amb pantalons curts, samarretes sense mànigues, cintes al cap i altres abillaments, no para de córrer incessantment pel carrer. Es tracta d’una mitja marató. Un esdeveniment esportiu amb tantíssima participació i tants mitjans de comunicació que, sens dubte, fa pensar realment en una cita esportiva obligada per tots els corredors, acompanyada, a més, de grans dosis de companyerisme, esbarjo, aplaudiments i ànims del públic, esforç personal i un bon clímax general. La sorpresa arriba quan veus passar els primers de la cursa. El número u, el dos, el tres i el quatre seguits... Fins aquí, tot normal. De sobte, veig anunciada la primera dona de la marató. Enormement anunciada. Destacadament anunciada. I també la segona, la tercera i igualment la quarta. Quina vergonya m’ha fet! Unes bicicletes amb unes pancartes metàl·liques incorporades –indicant-ne la posició- seguien a les dones. Em pregunto si elles sabien que els hi farien això, si han signat alguna mena d’acord i si els hi agradava tenir un ciclista incordiant a dos centímetres d’elles! Em repeteixo però és que no puc dir una altra paraula: m’ha fet vergonya. He deixat de gaudir de l’espectacle, que, de cop, ha esdevingut masclista i mesquí. Si bé és cert que la majoria de participants eren homes, no crec que calgués destacar a les dones amb aquells humiliants i denigrants cartells metàl·lics propis d’un circ. O sí, si haguessin hagut més cartells, remarcant altres “diferències”: el primer negre, el primer marroquí, el primer, segon i tercer minusvàlid, el primer amb manguitos als braços, el primer amb disfressa, el primer amb un globus enganxat, el primer amb sobrepes o el primer en córrer amb mitjons llargs...

El renéixer cultural de Les Rambles.

Alienes a la polèmica de les parades d'aus i buides de les abundants escultures humanes que sol haver en temporada estival, trepitjo de nou Les Rambles de Barcelona. A banda de les cues en una coneguda administració de loteria, comprovo, feliç, el bon estat de salut de la cultura en aquest enclavament de la ciutat.
Recomano visitar, a La Virreina, l'exposició d'arxiu de Martha Rosler. Una universal i dramàtica veritat sobre l'habitatge, perfectament resolta en un espai trencat, compartint visualitat amb el mercat situat al darrera. Un elaborat treball, realitzat en progressió al llarg d'una vintena anys, presentat en diferents formats, assolint una reflexionada i coherent mostra.
Passat el Liceu i molts altres mítics edificis, arribo a Drassanes. De nou, una feliç visió: el punt d'informació turística d'Arts Santa Mònica s'està transformant. Esperem que sigui per a ocupar espai artístic. En el seu interior, molt de moviment -muntant nova exposició- i la diminuta sobre Mestres Quadrenx amb alguna gent.
Me'n vaig contenta del què he vist però, alhora, preguntant-me perquè no se li treu més rendiment cultural a una zona tant cèntrica, tant concorreguda, ben comunicada i amb alta densitat d'espais culturals.

Els ocells fugits. La darrera Hereutada.

El mateix dia que llegeixo unes sorprenents declaracions de l'Hereu sobre les parades d'ocells de Les Rambles, passejo per elles al tombar de la nit.
Atònita, comprovo les contradiccions d'aquest ajuntament: il·luminació a tots i cadascun dels arbres de l'avinguda i, el millor de tot, les noves parades d'alimentació on, al matí llegia que es retirarien per guanyar "espai públic, mobilitat i qualitat".
L'ajuntament ha pagat a un arquitecte per dissenyar les noves parades que, bàsicament, es diferencien de les antigues amb què, aquestes, tenen molta més llum. De fet, les parades són com una armilla reflectant, que atrau al turista passejant. I ocupar, el què és ocupar, ocupen el mateix espai que les anteriors. Per tant, "el públic", no hem guanyat en espai. O depèn: el turista ha guanyat més espai on poder consumir i deixar els seus diners, ja que els ocells -sembla ser- presentaven alguns problemes als aeroports.
Aquesta setmana els diaris van plens de la discussió sobre l'eliminació de les parades, deixant de banda les manifestacions de bombers i treballadors de l'ajuntament de Barcelona, en contra de l'incompliment d'uns pagaments acordats, per part de l'ajuntament; Però no n'hi ha per menys: han fet tancar el negoci als paradistes (negoci i punt de trobada social) i, després de les corresponents mentides típiques d'alguns ajuntaments, ho han transformat en un circ per turistes, amagat sota una inadequada etiqueta de mobilitat i sota una errònia etiqueta de qualitat. Quina qualitat poden tenir unes galetes, de tipus americà, exposades a l'intempèrie de la humitat del mar? Quina qualitat poden tenir uns gelats que no es venen amb el fred que fa, emmagatzemats en unes cubetes descobertes? Fins quan estaran exposats aquests gelats?
Després dels galets lluminosos gegants de l'any passat i del referèndum de la reforma de la Diagonal, l'expropiació de les parades d'ocells és la darrera -que no l'última- "Hereutada".

Enriqueix els teus iogurts.

Avui en dia podem trobar iogurts de quasi tots els gustos i amb mil i una propietats. També ells han evolucionat i hem passat dels iogurts de sabors als iogurts amb trossos de fruites. Però què fer quan obres la nevera i només tens iogurts naturals? Doncs molt senzill!: guarnir la blancor immaculada amb allò que tinguem a casa: cacau, cafè, melmelades, canyella, cereals, fruits secs o virutes de xocolata. Aquest darrer, proveu-lo posant-lo mig minut al microones. Oi que no havíeu provat mai iogurt calent amb xocolata fossa? Que no tot ha de ser iogurt amb fruites! Apa, bon profit!

Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons.

Barceló: la creativitat interior.

Ens rep una coneguda escultura impossible a l'entrada de l'edifici de l'exposició. Una divertida proposta que el primer cop fa somriure però que després et fa constantment pensar.
El també conegudíssim espai, Caixaforum Barcelona, continua tenint aquell encant de fàbrica elegantment rehabilitada per a un ús cultural. Tot i així, està permanentment impregnat d'aquella fredor i tristor d'un dia plujós, emboirat i humit d'hivern. Un autèntic oasi, entre setmana, que convida a la reflexió.
Malgrat no esmentar-se la paraula retrospectiva, l'exposició és un bon recull de la trajectòria artística de Miquel Barceló. Hi trobo a faltar les rugoses obres de diferents ocres, de terres africanes, amb les que l'artista em va captivar fa uns anys. La macança, però, es veu compensada per l'inesperat ús d'inusuals colors estridents (com el verd festuc), pel gràcil virtuosisme en algunes aquarel·les o per obres de gran format com el quadre dels tomàquets, La travesia del desert o Arrajatabla.
Més que la solitud "organisative", jo l'hagués titulat la necessitat de solitud per a la creació artística o resultats de la cerca comparada entre la primigènia de la naturalesa i l'essència interior humana. Barceló usa diversos materials i diferents sorprenents tècniques per observar i comunicar-se amb el mar, amb la terra, la sorra, els fruits, fins acabar emmirallant-se ell mateix i dialogant amb el seu sentir interior.
Una visita obligada -o vàries- que teniu temps de fer fins al gener.

Evolució de la percepció del graffiti.

Anys enrere els graffiters eren considerats uns vàndals i uns antisistema. Havien de pintar dins la negra nit, per evitar ser sancionats, i la seva obra es veia sotmesa a un irremeiable anonimat. Des de la simple signatura graffitera monocolor, en una cantonada, fins als més complexos dels dissenys, tots estaven ideats per ser vistos -en gran format -, cridant inexorablement l'atenció.

La perseverança dels seus artistes va fer que, poc a poc, alguns comerciants i ajuntaments, deixessin de repintar en colors neutres els seus espais, en un intent de voler anul·lar el clam i l'expressió artística del carrer. Poc a poc, el paisatge de grans persianes, parets nues i espais inerts varis es van anar transformant en una gran pissarra de combinacions de colors que van tenir la seva pròpia evolució cap a una major complexitat, un augment del color així com dels missatges socials en ells atresorats.

Des de fa un temps, els concursos de graffitis formen part del programa oficial d'algunes festes majors, existeixen botigues especialitzades, trobades professionals com la que es farà en breu i, fins i tot, algun nom propi destacat, com Bansky. Per una vegada, no us recomanaré que acudiu a cap espai concret sinó que, senzillament, aixequeu la vista quan camineu pel carrer o conduïu entre trànsit i semàfors. Mireu les parets que us envoltin, cerqueu en cantonades, tallers i fàbriques abandonades, persianes, espais cívicament ocupats i vorals de rius. Trobeu-hi aquest art, intenteu fer-ne connexions i aviat acabareu amb un graffiti al menjador de casa.

Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons.