Quasi sempre plou o està núvol quan vaig a l’Hospital de Sant Pau. Dins el recinte, la calma fa que no sembli que estiguis a Barcelona. Està tot tant ben conservat que per uns segons et trasllades en el temps. Una noia oriental (segurament japonesa) em fa tornar a la realitat. Em pregunta, en un anglès pobre, com arribar al Parc Güell. Havia anat vàries vegades a Sant Pau a passejar i a fotografiar-lo però mai fins ara per visitar a un malalt. Sant Salvador, Sant Agustí, ... tot de fantàstics pavellons. Que diferent que és caminar depressa per visitar un familiar que passejar-hi simplement per la bellesa de la seva arquitectura. Des de la sala d’espera veig a turistes equipats amb càmeres voltant amunt i avall. El sentiment canvia si estàs a dins esperant una bona notícia o a fora dels edificis captant la millor postal. Em fascina l’adaptació moderna i l’ús actual conservant tot l’encant modernista. Pocs edificis han conservat el seu ús originari pel quall van estar dissenyats. El nepotisme de l’alcalde del moment, en aquest cas, va ser encertat. Menys mal que és patrimoni de la humanitat i s’ha pogut conservar. Esperem que no guanyi mai cap alcalde “amarbellat”, amb “nebots” o “coneguts” als qui pagar algun favor i Sant Pau no acabi sent, pel sant ritual de la requalificació, pisos de novissíma construcció.
2 comentaris:
Potser havia d'haver llegit el teu blog abans d'escriure el meu relat, però estic totalment d'acord amb el que dius; en el cas de Montcada i Reixac hi havia torres espectaculars, residències d'estiu, enderrocades per fer pisos. Quina llàstima!....
La pela és la pela i això és el que normalment preval... per sort la crisi actual també ha frenat aquests assassinats urbanístics!
Publica un comentari a l'entrada