Sempre que puc, visito els museus i exposicions d'allà on vaig. Sempre em deixo sorprendre per alguna idea nova, aprenc quelcom nou o senzillament, em deixo endur per l'experiència sensitiva que es proposa.
Un cop travessada la plaça d'Europa, projectada per Ricardo Bofill, el MUDAM de Luxemburg emergeix del fossat de les muralles defensives, amb un cimbori de cristalls, talment com una catedral.
Com passa a l'aeroport o al centre de la ciutat, el Museu és un espai reposat, sense aglomeracions, de color trencat, ampli, que funciona a mode de petites galeries, amb artistes de certa trajectòria. De trencador disseny i ben ideat, és com una càpsula on aïllar-se i capbussar-se en els pensaments de tots i cadascun dels artistes. Certes obres, així com els finestrals al paisatge exterior, ens conviden a flexionar i a aturar-nos per uns minuts.
Han passat uns dies de la meva visita i encara tinc gravada la sensació al veure els dibuixos a llapis de Steven C. Harvey (amb els que fa una crua crítica a la societat), l'emoció de veure el treball amb paper de Simon Evans, la reivindicació de Sanja Ivekovic o certes hipnòtiques instal·lacions.
Un espai de luxe, per un art de luxe.
(Fotografia: Eva Jove)
(Fotografia: Eva Jove)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada