Arribo per aire a Luxemburg. Un país petit que fa com cinc vegades Andorra.
És tot verd. Molt verd i parcel·lat, amb tot de línies que fragmenten els camps i el paisatge de manera força endreçada i regular.
El terreny és arrugat, amb desnivells i turons suaument arrodonits.
L'ampli riu Mosela és el que ha marcat l'establiment del poblament humà en aquest país: la majoria de poblets es situen a les seves vores, esquivant pronunciades muntanyes i vivint de cara al riu. Les aigües són abundantment transitades i usades en ambdós sentits per nombroses embarcacions.
La impressió aèria que hem tingut del país, continua un cop arribats a terra: tot és verd, molt frondós, boscós i un altre cop verd. Cases baixes vora carreteres serpentejants. Desnivells pronunciats. Ni rastre de l'aigua a la gran capital. Tampoc de vida natural. Algun parc buit substitueix el
verd aeri que havíem vist pocs minuts abans. Les diferents muralles defensives de la ciutat -de diferents èpoques- són les que han marcat l'empremta humana, un xic freda i deshumanitzada. Tot és força buit.
(Fotografia: Eva Jove. Feu clic sobre les imatges per veure-les més grans)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada