Contemporaneitats sobreexposades (Luxemburg IV)

A la cèntrica Rue de Notre Dame de Luxemburg, novament em trobo en un espai dedicat a l'Art Contemporani: el Casino Luxemburg, Forum d'art contemporani. I, de nou, els seus espais són ocupats per exposicions temporals.

Un edifici d'aire clàssic, amb unes solemnes escales interiors que pugen i que donen pas, a mà dreta, a un dels racons més tranquils i bells de la ciutat, d'accés lliure, l'Infolab: una petita biblioteca dedicada a l'art contemporani (vegeu l'imatge que acompanya aquesta entrada), amb sillons de disseny, ordinadors i taula de treball. Algunes estanteries tenen el país etiquetat. En una d'elles hi llegeixo "Espagne" i m'aturo a observar-ne el seu contingut: elements curiosos, alguns d'ells, però m'alegro de veure-hi Tàpies i Fundació La Caixa.

M'acosto al què sembla el taulell d'informació. Tot és buit i resulta molt estrany: "tranquil·la, formem part de l'exposició, ideada per l'artista". El personal del taulell m'atén molt bé però han de fer un gran esforç per explicar de què va tot això que em trobaré: l'artista Wesley Meuris ha posseït tot l'edifici i l'ha convertit en una obra a mig fer (comissariada per Kevin Muhlen). Tot i que l''idea de fons sembla bona (una exposició en curs), em sembla una exposició "sobreactuada" (agafant el terme interpretatiu). L'edifici sencer és l'obra, però els espais, molt grans, estan quasi buits i les peces gegants, no acaben de transmetre allò que l'artista buscava. Algunes tan sols són exercicis de disseny, on em sembla que l'artista vol ensenyar la seva virtuositat dissenyant elements expositius. L'única sala amb la que de debò m'ho passo bé i que em fa riure, és una on l'artista agafa plantes d'edificis de temples coneguts i els replanifica com si aquests fossin museus.

Tant d'espai desaprofitat em té una mica desconcertada, com també tants d'edificis dedicats a l'art contemporani actual, amb els que encara no acabo de veure clares les línies de programació d'aquesta ciutat. Persistiré i potser algun dia ho entendré.

(Fotografia: Eva Jove)

Villa Vauban espaiosa i calmada (Luxemburg III)

Al bell mig de la ciutat de Luxemburg, el palauet del Museu d’Art Villa Vauban ens obre les seves reixes per deixar-nos pas als seus fantàstics jardins i al seu preciocista edifici.

Com en el cas del Museu d’Art Contemporani Villa Vauban és un bonic lloc, calmat, amb petites exposicions i pràcticament buit. El museu és un edifici reformat fa dos anys, amb una remodelació moderna i elegant que, malauradament, ha esborrat qualsevol rastre de l’antic palau en els seus interiors.

Només d’entrar es copsen tres coses: molts diners invertits (sobretot amb el gran desplegament de recursos TIC), espais buits desaprofitats i una col·lecció eclèctica (dels Pescatore) que encara no té massa clara la seva direcció, almenys en la seva línia d’exhibició. Un cop ens endinsem en cadascuna de les exposicions, apreciem que els textos que acompanyen els objectes són realment entenedors, directes i clars.

Les parts modernes annexionades a l’antic palau són gran finestrals que ens permeten la connexió amb el paisatge exterior: bosc, pèrgoles amb flors, arbres centenaris i una font envoltada d’una frondosa gespa.

Ara mateix la visita es salva amb l’acurada i desconeguda exposició (provinent de Rumania) dedicada a la figura i a la col·lecció privada de Samuel von Brukenthal, governador de Luxemburg a Transilvània, d’on ell era originari. La col·lecció compta amb peces excepcionals del Quattrocento i del Cinquecento de Pieter Brueghel (en una d’elles hi apareix el Duque de Alba), Jan Van Eyck, Tiziano, J. Jordaens, Cranach o Memling.

Tant de bo puguem veure ben aviat aquesta exposició ampliada a Barcelona!

(Fotografia: Eva Jove) 

El Museu d'Art Modern de Luxemburg o el temple de la reflexió (Luxemburg II)

Sempre que puc, visito els museus i exposicions d'allà on vaig. Sempre em deixo sorprendre per alguna idea nova, aprenc quelcom nou o senzillament, em deixo endur per l'experiència sensitiva que es proposa.

Un cop travessada la plaça d'Europa, projectada per Ricardo Bofill, el MUDAM de Luxemburg emergeix del fossat de les muralles defensives, amb un cimbori de cristalls, talment com una catedral.

Com passa a l'aeroport o al centre de la ciutat, el Museu és un espai reposat, sense aglomeracions, de color trencat, ampli, que funciona a mode de petites galeries, amb artistes de certa trajectòria. De trencador disseny i ben ideat, és com una càpsula on aïllar-se i capbussar-se en els pensaments de tots i cadascun dels artistes. Certes obres, així com els finestrals al paisatge exterior, ens conviden a flexionar i a aturar-nos per uns minuts.

Han passat uns dies de la meva visita i encara tinc gravada la sensació al veure els dibuixos a llapis de Steven C. Harvey (amb els que fa una crua crítica a la societat), l'emoció de veure el treball amb paper de Simon Evans, la reivindicació de Sanja Ivekovic o certes hipnòtiques instal·lacions.

Un espai de luxe, per un art de luxe.

(Fotografia: Eva Jove)

Luxemburg des de l'aire (Luxemburg I)

Arribo per aire a Luxemburg. Un país petit que fa com cinc vegades Andorra.

És tot verd. Molt verd i parcel·lat, amb tot de línies que fragmenten els camps i el paisatge de manera força endreçada i regular.

El terreny és arrugat, amb desnivells i turons suaument arrodonits.

L'ampli riu Mosela és el que ha marcat l'establiment del poblament humà en aquest país: la majoria de poblets es situen a les seves vores, esquivant pronunciades muntanyes i vivint de cara al riu. Les aigües són abundantment transitades i usades en ambdós sentits per nombroses embarcacions.

La impressió aèria que hem tingut del país, continua un cop arribats a terra: tot és verd, molt frondós, boscós i un altre cop verd. Cases baixes vora carreteres serpentejants. Desnivells pronunciats. Ni rastre de l'aigua a la gran capital. Tampoc de vida natural. Algun parc buit substitueix el verd aeri que havíem vist pocs minuts abans. Les diferents muralles defensives de la ciutat -de diferents èpoques- són les que han marcat l'empremta humana, un xic freda i deshumanitzada. Tot és força buit.

(Fotografia: Eva Jove. Feu clic sobre les imatges per veure-les més grans)