Feia temps que no veia cine de debò. Disposada a absorbir el màxim sobre la cultura finesa, vaig voler descobrir també el seu cinema. Gràcies Joan per la recomanació i gràcies Víctor pels teus comentaris.
Un dels pilars del cinema finés és Aki Kaurismäki. Un expaleta amb una sensibilitat desbordant que fa que el cinema encara existeixi i estigui viu. Si veieu les seves pel·lícules, entendreu el perquè. Resumint, us puc dir que les seves cintes són perfectes quadres costumbristes en moviment, petits retrats flamencs que cobren vida; en definitiva, un gran plaer!
Tot i la senzillesa dels diàlegs, de l'atrezzo, de les accions, no us deixeu enganyar: està tot perfectament calibrat: la fotografia, els decorats, les escenes d'exteriors,... Kaurismäki no descuida cap detall. Crec que, en aquest aspecte, de rigorositat, és l'Almodóvar finés (salvant les distàncies, és clar!), tot i que per la temàtica l'aproximariem al britànic Ken Loach.
Són uns treballs aparentment minimalistes, però que causen un gran impacte emcional directe sobre els sentits del qui els veu, segurament degut, d'altra banda, a que són situacions universals i atemporals.
Els fumadors l'adorareu, les referències explícites al tabac, són contínues.
Estèticament, els treballs són igual d'interessants. L'exemple més clar és "Luces al atardecer", del 2006, on la llum i el color tenen un discurs propi i actuen com si fóssin un protagonista més (en aquest cas en concret, fixeu-vos en com evolucionen els colors en els detalls d'atrezzo, al llarg del transcurs de la pel·lícula). Representa la manera autèntica de fer cine de sempre, amb una mirada -microscòpica- contemporània.
El films semblen d'execució simple; potser és per això que aconsegueixen traslladar-te completament, sense artificis innecessaris.
Si us captiva i en veieu vàries, podreu apreciar també l'evolució personal -real- de l'actriu "fetiche" de Kaurismäki: Kati Outinen, una actriu que treballa molt la seva expressió facial, ja que gairebé no l'articula però transmet perfectament cadascun dels missatges; reencarnant tot de personatges, noms dels quals tots comencen per "I": Iris, Irma, Ilona...
Pels que sigueu malaltissament observadors, no us perdeu les diferents vides de les que disfruten alguns objectes, com la màquina de discos, en les diferents pel·lícules.
Afortunadament, en algun lloc del món, sol aparèixer algun geni que ens deixarà, amb les seves obres mestres, tot un llegat per sempre.
Si us ha interessat aquesta entrada i en voleu saber més, podeu contactar amb mi. A banda, us deixo un parell d'enllaços de youtube: el primer d'ells, una fantàstica entrevista al director i en segon lloc, com a contrapunt, una boníssima paròdia de la colla de "La hora chanante".
Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons.
Un dels pilars del cinema finés és Aki Kaurismäki. Un expaleta amb una sensibilitat desbordant que fa que el cinema encara existeixi i estigui viu. Si veieu les seves pel·lícules, entendreu el perquè. Resumint, us puc dir que les seves cintes són perfectes quadres costumbristes en moviment, petits retrats flamencs que cobren vida; en definitiva, un gran plaer!
Tot i la senzillesa dels diàlegs, de l'atrezzo, de les accions, no us deixeu enganyar: està tot perfectament calibrat: la fotografia, els decorats, les escenes d'exteriors,... Kaurismäki no descuida cap detall. Crec que, en aquest aspecte, de rigorositat, és l'Almodóvar finés (salvant les distàncies, és clar!), tot i que per la temàtica l'aproximariem al britànic Ken Loach.
Són uns treballs aparentment minimalistes, però que causen un gran impacte emcional directe sobre els sentits del qui els veu, segurament degut, d'altra banda, a que són situacions universals i atemporals.
Els fumadors l'adorareu, les referències explícites al tabac, són contínues.
Estèticament, els treballs són igual d'interessants. L'exemple més clar és "Luces al atardecer", del 2006, on la llum i el color tenen un discurs propi i actuen com si fóssin un protagonista més (en aquest cas en concret, fixeu-vos en com evolucionen els colors en els detalls d'atrezzo, al llarg del transcurs de la pel·lícula). Representa la manera autèntica de fer cine de sempre, amb una mirada -microscòpica- contemporània.
El films semblen d'execució simple; potser és per això que aconsegueixen traslladar-te completament, sense artificis innecessaris.
Si us captiva i en veieu vàries, podreu apreciar també l'evolució personal -real- de l'actriu "fetiche" de Kaurismäki: Kati Outinen, una actriu que treballa molt la seva expressió facial, ja que gairebé no l'articula però transmet perfectament cadascun dels missatges; reencarnant tot de personatges, noms dels quals tots comencen per "I": Iris, Irma, Ilona...
Pels que sigueu malaltissament observadors, no us perdeu les diferents vides de les que disfruten alguns objectes, com la màquina de discos, en les diferents pel·lícules.
Afortunadament, en algun lloc del món, sol aparèixer algun geni que ens deixarà, amb les seves obres mestres, tot un llegat per sempre.
Si us ha interessat aquesta entrada i en voleu saber més, podeu contactar amb mi. A banda, us deixo un parell d'enllaços de youtube: el primer d'ells, una fantàstica entrevista al director i en segon lloc, com a contrapunt, una boníssima paròdia de la colla de "La hora chanante".
Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons.
