dimecres, 21 d’octubre del 2015

Modernisme dins de La Pedrera



La visita a una exposició sempre hauria de ser un temps plaent de lleure i una experiència agradable en la seva totalitat, des del moment d'entrar al lloc on s'ubica l'exposició.

L'emblemàtica Pedrera acull actualment una exposició temporal amb varis punts interessants. Llàstima que l'acollida de l'entrada sigui pèssima i s'observin i es tractin als seus visitants, com a  poc, com a presumptes delinqüents. Sorprèn que un espai com aquest i de gestió privada, dit d'una altra manera, que en part es finança amb els fons obtinguts de les entrades, els visitants rebin aquest tracte. Crec que s'hauria de revisar aquest punt amb urgència i aprendre d'altres llocs privats o semiprivats, on el tracte al visitant és impol·lut des del moment zero.

Si aquest punt no us incomoda, gaudireu d'una mostra amb un enfocament un pèl diferent.
Per començar, el contingut ha estat ideat, així com la majoria dels seus textos, per estudiants de doctorat, que estan realitzant les seves recerques sobre temes relacionats amb tècniques i mestres del Modernisme barceloní, el principal eix discursiu d'aquesta exposició.
Amb ella queda perfectament palès que el Modernisme va ser un "moviment total", és a dir, que no només va ser un moviment arquitectònic sinó que va contagiar a totes les arts aplicades i decoratives del moment.
Resulta especialment interessant poder-hi veure peces inèdites -mai abans exposades- o peces de fora de la ciutat de Barcelona que s'han portat a l'exposició, com a millor exemple d'una tècnica en concret (cosa que celebro!). Aquest per exemple és el cas d'una de les vidrieres del Museu d'Art de Cerdanyola, considerades el millor exponent del vidre modernista català.
Parlant de vidre, pareu atenció a una petita joia: varis dibuixos de projectes del mestre Rigalt, un gran taller d'aquest moviment que potser ha passat força desapercebut.

Als aficionats a les tècniques artesanes tradicionals i a les diferents arts plàstiques, us agradarà visitar l'exposició per veure diferents peces de mobiliari (Mobles Vidal), de marqueteria, trencadís, mosaic hidràulic (Casa Escofet), forja, joieria (Masriera) o teixits, ja que, a més, la mostra ha intentat exposar dibuixos preparatoris i maquetes prèvies als treballs definitius.

Tot i la manca de color, pròpia del modernisme, un altre punt captivador de la mostra és el fet que s'han volgut integrar els elements propis de l'edifici a l'exposició: columnes, sostres i els seus balcons de baranes forjades, de la primera planta, com un element més de l'exposició, formant part de la mateixa.

Malgrat ser una mostra molt cuidada, amb bons fonaments i amb molt de pressupost (una bona mostra n'és el seu complet catàleg, a tot color i de tapa dura), també sorprèn que l'exposició no contingui cap element accessible, especialment essent a La Pedrera, espai on s'ha realitzat alguna activitat accessible amb anterioritat. No està gens adaptada -per visitar de manera autònoma-  i és una pena que una part de potencials visitants -tampoc pels nens petits- no la puguin gaudir amb normalitat. 


Sense recerca constant, no hi ha coneixement.

(Fotografia: fermall Masriera de la col·lecció Bagués-Masriera, 1902. Fotografia de Salvador del Carril, del catàleg de l'exposició "Modernisme. Art, tallers, indústries")



dilluns, 17 d’agost del 2015

Taketani a Ripoll: la vida sobre un núvol



Les vacances són una bona època per recórrer museus i exposicions. Els seus tempos relaxats propicien poder-ne fruir sense presses i descobrir a nous artistes.

Entre els boscos verds i les muntanyes de Ripoll, la comissària Emilia Colomer, ens torna a proposar l'obra de l'artista japonesa Chikako Taketani. Una íntegra mostra que, a nivell formal, combina orient i occident

Tot i la bucòlica localització de l'exposició, Taketani era una artista que no s'inspirava en els elements de la natura per evocar altres temes, com sol passar en la tradició japonesa (potser en fugia i tot). Podríem dir que Taketani se servia de la visió de la vida urbana moderna (mitjans de transport actuals) per iniciar el seu discurs plàstic cap a l'expressió i interpretació del què per a ella significava el què és la vida: un viatge eteri (figures indefinides i allargassades), que transcórrer ràpid (elements motoritzats), amb una amalgama de sensacions (l'antic i el modern), certes confusions pel camí (colors irreals, elements que es desdibuixen), la sensibilitat i la cruesa, les contradiccions i l'eclecticisme de l'espiritual i l'industrial... 

A l'entrar a la sala, vaig tenir la sensació d'enfilar-me dalt d'un suau i esponjós núvol. Des d'ell estant, vaig poder copsar la finor visual del treball de Taketani (veladures, referències a l'atmosfera i al firmament) però, alhora, l'agredolç significat que ens ofereix la realitat de la vida. Un aiguabarreig aspre que tots ens hem d'empassar, però que de la mà d'aquesta artista ens resulta molt més plàcid.

Mars negres, núvols grocs, cels blancs, fons irreals, mobles i perspectives impossibles formen part de l'obra de Taketani. Aquí va trobar el seu camí artístic i qui sap fins on l'hagués arribat a portar.

Us agradarà la seva obra si us agrada la il·lustració orientalitzant moderna, Miró o Tàpies.


En record

dimarts, 4 de novembre del 2014

Souls, una exposició integradora - exposició PRORROGADA!

El 28 de novembre, vàrem inaugurar  l'exposició accessible Souls, d'Enric Llevat.

El Museu d'Art Modern de Tarragona allotjarà una nova exposició temporal de l'artista tarragoní, on podrem apreciar la seva evolució des de les línies negres d'INFRA_lines, del 2012, fins a arribar a Souls, amb taques de tinta xinesa de color, passant pels onírics paisatges de Fotogrames líquids (2013).


L'espai expositiu estarà proveït de diferents elements que el faran accessible: obres audiodescrites, cartel·les i catàleg en braille, vídeo adaptat (que explica com és el taller de l'artista), peces tàctils, etc. Amb tot, podrem copsar com pinta l'artista i el què ens vol transmetre. La seva filosofia de fons és la societat líquida que ens descriu el sociòleg Bauman. L'obra de Llevat també ens entronca directament amb el primer Taoísme, tant en forma com en contingut, basat en el respecte per la natura.





- Tac12: http://tac12.xiptv.cat/municipi/tarragona/tac-tarragona/capitol/un-grup-de-l-x27-once-visita-una-exposicio-tactil-del-museu-d-x27-art-modern

- Revista Núvol: http://www.nuvol.com/noticies/les-animes-denric-llevat/

- Museus i Accessibilitat: http://museusiaccessibilitat.blogspot.com.es/2015/02/souls-una-exposicio-integradora.html

- Revista Bonart: http://www.bonart.cat/actual/el-mamt-presenta-souls-denric-llevat/

- Diari Digital Tarragona 21: http://www.tarragona21.com/enric-llevat-acosta-lart-als-invidents-al-museu-dart-modern-de-la-diputacio/

- Article: http://www.article.cat/enric-llevat/

- Institut Jaume I: http://institutjaume1er.omatech.com/ca/visita-al-museu-dart-modern-de-tarragona-i-al-caixaforum-de-tarragona

- L'Antena: http://antena.cat/activitats/exposicions/souls.html#.VK6sM8mfbIs

- Instagram: #souls_enricllevat

(Imatge del post: Souls VIII, d'Enric Llevat. Fotografia: Margarida Alberich)



diumenge, 12 d’octubre del 2014

Per què se segueix fent pintura?


Per què se segueix fent pintura? es preguntava ahir Teresa Camps, professora d'Art Contemporani, en una lúcida presentació d'una exposició, carregada de conceptes teòrics i de dubtes sense resoldre. És una qüestió que fa anys que es planteja i per la que encara no ha trobat una resposta.

Camps no acaba d'entendre com, després de tants segles fent pintura, encara hi ha pintors que pinten quadres. No acaba d'entendre com, després del Blanc sobre blanc de Malevich o algunes obres de Rothko, amb les que semblaria que la pintura hauria d'acabar, encara segueix havent pintura. No entén com, en una època tant fortament digitalitzada i tecnificada, se segueix fent ús d'una antiga tècnica que, a més, requereix sol·litud per realitzar-la. Glòria Picazo, en aquest sentit, també apunta que vivim en una era on l'espectador ha deixat de ser passiu i que interactua amb l'obra que té al davant, sentint-se part de l'obra, de la mateixa manera que ocórrer amb els hapennings.

Justament Camps, també es pregunta com pot haver pintura després de tota la revolució que es va viure, especialment, amb els hapenings dels anys setanta. Un fet artístic i agitador, que va capgirar el pols d'algunes petites ciutats, com la de Granollers, l'any 74, quan Dalí va fer un dels seus famosos hapenings (Alta Mongolia), a la Plaça de la Porxada, de la mà de Joan Illa.

Teresa: potser la pintura s'ha convertit en una manifestació tant arraigada que ja és tota una tradició.
I potser de la pintura contemporània no n'hauríem de dir així, donada la seva antiguitat i llarga trajectòria en el temps. Potser tenia raó aquell performer dels anys noranta: "És Art, perquè té marc".

(fotografia: Marta Minujín, artista conceptual, performer)

dimarts, 1 de juliol del 2014

Pintura romànica a Vic: una exposició, de mida intensa.


Tot just acaba de fer un mes, que una interessant -i diferent- mostra sobre pintura romànica, ha obert les seves portes al Museu Episcopal de Vic.

L'exposició "Pintar fa mil anys. Els colors del romànic", no és la típica exposició que ens podríem imaginar, a priori, sobre pintura romànica.

No us imagineu, en absolut, sales i sales plenes de peces i més peces i llavors més sales i més passadissos on encara veure més obra i més peces de nou. "Pintar fa mil anys" és una gran exposició, amb una mida justa: ni massa llarga, ni massa carregada d'obra. 
El recorregut per la sala de temporals es realitza per uns amplis espais que, a mode de llarg passadís, et condueixen de principi a fi.
Al principi hi trobem algunes peces, que són les més representatives de l'època i del Museu però que no sobrecarreguen l'exposició. Més aviat, són l'excusa per presentar tota una recerca portada a terme durant més de tres anys que, com veurem, farà canviar la història de l'art en els llibres de referència.
L'espai s'ha dividit en mòduls de colors. Cada color és un tema i els colors són, com no podia ser de cap altra manera, els que ens ofereix el romànic. Els vinils s'han substituït aquí per teles, per contribuir a l'escenificació del tema. Així, sense aglomeracions, passegem per les tonalitats romàniques, pels seus pictors, per la seva formació, pels tractat de Teòfil, pels materials... és a dir, per tot l'intens making off que pot presentar una obra, que generalment no se sol explicar i que a mi tant m'agrada.

I si us agrada imaginar què pot amagar-se dins d'una pintura romànica, ho podreu descobrir veient l'audiovisual final, amb tot el treball col·laboratiu de microscopia, restauració i química que s'ha portat a terme durant tots els mesos de la investigació. Un vídeo magnífic que condensa, en pocs minuts, la feina realitzada.

Malgrat la mostra no és massa llarga, aneu-hi descansats, ja que fins a l'audiovisual no podreu seure. Tampoc és una exposició amigable pels nens ni massa accessible, tot i que és un punt que el Museu podria millorar en properes exposicions.

I pel que fa als vostres coneixements sobre tècniques artístiques, "lamento" dir-vos que haureu d'actualitzar-los ja que el Museu Episcopal de Vic presenta aquí una gran troballa, que canvia el què sabíem fins ara: els flamencs Van Eyck no van ser els primers en usar l'oli com aglutinant -com havíem après-, sinó que s'ha trobat pintura a l'oli, de dos segles abans, i a molts kilòmetres de distància (gràcies a la insistència i perseverança de la comissària Judit Verdaguer, en una mena d'estranya veladura), al Baldaquí de Ribes.

Li desitjo molts èxits a aquesta atrevida exposició i que, amb ella, el Museu pugui augmentar el seu número de visitants i, el que és més important, es pugui treure el sentiment de "petit" que pugui tenir, augmenti el seu impacte i pugui continuar fent projectes com aquest. A vegades els petits, poden fer coses molt grans i no sempre tot passa a Barcelona ciutat.


(Fotografia: Eva Jove)

dimecres, 4 de juny del 2014

Les pintures del Santuari dels Munts: el tercer bàndol.



Pintura, política, religió, llegenda i mitologia. Tots aquests ingredients conflueixen en el petit Santuari dels Munts, situat al Lluçanès (actual comarca d'Osona).

Amagada a la part del darrera de l'altar del Santuari, hi ha un reguitzell de curioses pintures. Feia temps que no hi anava a veure-les. M'hi duien a veure'n una en concret, des de petita. Llavors la trobava estranya, no entenia res i no sabia què significava.
Fins que un dia vaig entendre'n el seu significat real: l'escenificació representava el "tercer bàndol" de la Guerra Civil espanyola, el què ara vindria a ser un vot nul intencionat.

El quadre, a mode d'exvot, està signat per P. Pons i porta la data de maig de 1939. La imatge mostra la verge dels Munts a l'esquerra, envoltada d'una llum efervescent, com si fos una aparició, sobre del profús bosc. Al costat, la muntanya dels Munts amb el seu Santuari al capdamunt i fileres d'homes pujant pels senders nus, segurament, camí de l'exili. A la part superior dreta uns ornamentats medallons, amb les fotografies i noms -en castellà- dels sis protagonistes del miracle de la verge: Jaume Pujol Casanovas, Francesc Pujol Casanovas, Camil Vilaseca Sala, Josep Casabella Ribas, Ramon Comellas Casadesús i Martí Portell Vilarodaga. 

A la part baixa hi ha una inscripció: "EXVOTO. A punto de ser descubiertos por los [esborrat] en su retirada, recurren a Nª. Sra. Dels Munts, salvándose milagrosamente. 5 de febrero de 1939. Año de la Victoria". Com veieu, sobretot per la darreres quatre paraules, el quadre tenia un significat polític (en un sentit) i religiós. La paraula que està esborrada, encara presenta alguna resta, inicialment era "rojos" i després s'hi va reescriure "nacionales", a mà, en bolígraf blau. Mai sabrem si ho faria un dels sis homes del quadre.

L'escena ens mostra la llegenda que durant temps es va estar explicant per les contrades, per narrar el "miraculós" fet de la supervivència dels sis homes, amagats, tants dies, en aquelles muntanyes.

A la família sempre hi ha hagut una devoció especial per la Verge dels Munts, el seu Santuari i la seva muntanya. L'avi, com els altres cinc homes, només volia no anar a la guerra i quedar-se amb la seva família. Encara ara, no se'n parla gaire...

No sempre tot és blanc o negre...

(fotografia: Eva Jove)

dilluns, 2 de juny del 2014

Provant les Google Glass



Fa anys que sentim a parlar de les Google Glass. I fa anys que penso que és un projecte que no acaba d'arrancar.

Ara que he tingut l'oportunitat de provar-les, reconfirmo la meva hipòtesi: no els hi veig massa utilitat real ni potencial, sobretot pensant en Patrimoni Cultural.

La Google Glass és una ullera fina i lleugera, que no molesta a la vista humana real, ja que la pantalleta de projecció, com es pot apreciar a la fotografia superior, queda per sobre dels ulls. L'inconvenient és que no es pot sobreposar a una ullera òptica convencional, que es pugui necessitar. Potser amb el temps aquest tema es solventarà.

Quan te la col·loques, has d'apuntar a una imatge fixa, a mode de codi QR i llavors s'activa la imatge que tu veus amb les Google Glass. Tot i ser una imatge que pot tenir color i moviment, és una imatge de reduïdes dimensions. Potser en un futur (molt més llunyà encara), la imatge es podrà ampliar. Veure-la, també resulta un pèl incòmode ja que has d'aixecar la vista cap amunt, forçant una mica la postura.

De totes maneres, pensant en Patrimoni Cultural, crec que representa una involució, per dos motius: d'una banda, tots anem amb aparells electrònics propis que fem servir per altres tasques: mòbils, tauletes, etc. i són la tendència que els museus estan adquirint. S'està deixant de banda, la utilització de lloguer d'audioguies i similars, -que seria el què es faria amb les ulleres, pel cost que representen en espai, temps i mà d'obra.
D'altra banda, normalment, visitar un espai patrimonial i cultural, se sol fer en temps d'oci i acompanyat de familiars o amics. És un moment lúdic i social que ens agrada compartir. La Google Glass no permet compartir la informació que es veu, alhora, amb altres persones, ja que és d'ús individual.

Si viviu als Estats Units, podeu sol·licitar de provar les Google Glass en aquesta web i formar part del seu programa d' "Exploradors".