Carnaval de Rio

Diuen que potser el Brasil és el país d'on hi ha les dones més guapes del món. El que no es diu tant és que moltes d'elles s'operen ja d'adoslescents per poder ser després models, reines del carnaval o altres. Algunes famílies pobres estalvien tot el que poden durant anys perquè la seva filla, encara immadura, pugui portar silicona impantada a l'alçada de més amunt del pit, allargar-se les cames o retallar-se les caderes. Pobres i rics viuen la que segurament és la principal festa del país i m'atreviria a dir, de l'univers sencer: el carnaval! Un director de cinema català, a qui admiro, va fer una pel·lícula sobre el Carnaval de Río. Una brutalitat d'espectacle i de calentes contornejades sensacions. Des de fa temps tenim un trosset de Brasil a Cerdanyola: el bar-restaurant "Carnaval", al carrer més antic de la localitat. És un local de decoració senzilla, moderna i funcional. De nit, no us perdeu els seus còctels, entre ells mojitos i caipirinhas, i els deliciosos sucs naturals de fruita, amb algunes fruites tropicals. Per sopar, espectaculars amanides, originals i desconeguts plats de pasta, típics plats com la feijoada, fusions amb salses de fruites exòtiques i postres casolans igualment sabrosos. Feia temps que pensava que sopar en restaurants cada cop era més car, més dolent i, en definitiva, impossible. Hauré de començar a canviar de parer quan ens abandoni la crisi...

Policia local rústec

Estava aparcada davant d'un establiment, esperant, quan vaig sentir un terrabastall darrera meu. Vaig veure un cotxe parat, dues motos per terra i els respectius motoristes també per terra. Poc a poc, tots el cotxes van anar parant. De seguida vaig agafar el mòbil i vaig trucar al 088. Van tardar una mica en resprondre'm, un missatge em va dir que m'esperés un moment. La gent va sortir dels cotxes ràpid, van retirar les motos i ajudar als motoristes. Una persona de l'establiment, va sortir amb una escombra i retirava els bocins de moto escampats pel carrer. Jo seguia en espera. Els motoristes seien, parats i atordits, a la vorera. Alguns cotxes, en veure que no havia estat res greu, van començar a circular, altres, es van arrambar a la vorera, per baixar i donar un cop de mà. Tothom anava amb molt de compte però intentant fer alguna cosa d'utilitat. Em va alegrar presenciar i saber que la solidaritat ciutadana, una vegada més, és la primera en reaccionar i que encara sap ajudar. La mateixa persona de l'escombra, va començar a trucar pel mòbil. Em van atendre al telèfon. Explico tota la situació. Una tercera persona també estava trucant. Em vaig posar l'armilla reflectant i vaig sortir per avisar que no calia que ningú més truqués. Vaig mirar l'hora. Em vaig apropar per preguntar als motoristes si estàven bé i fer companyia. Estàven com enfadats i no volien saber res de ningú. Un anava més ben equipat i no es va treure ni el casc. El de màniga curta duia una ferida d'haver rodolat pel terra. Tenia els braços plens de marques i cicatrius de caigudes i cremades anteriors. La policia local va arribar en set minuts. L'ambulància en uns deu. La policia va aparèixer a l'escenari en moto. El feréstec policia 1065 tenia la missió d'esbrinar si hi havia hagut ferits. Lluny de la delicada psicologia que tenen les inferemeres d'hospital i d'alguns bons metges (una gran virtut que crec que no deuen tenir prou reconeguda!) i més lluny encara d'inspeccionar el què passava, va plantar la moto enmig de tot el "sideral" i abans d'arribar i parar la moto ens pregunta a tot els que estàvem allà: "¿Hay heridos o no?". Un senyor -voluntariós- va respondre: "graves no"; -policia 1065: "¿Pero hay heridos o no hay heridos?!?". Ja l'haviem sentit, no calia que ens ho repetís d'aquella manera, tots els que estàvem allà vàrem coincidir en pensar -i comentar després- el mateix: no sabiem què volia que li contestessim! Al final del carrer va aparèixer l'ambulància. La gent vàrem desaparèixer. Crec que la testosterona i la prepotència policials ens van foragitar. Se sentia algun improperi dedicat al policia.

Líquids per combatre el fred (Suomi, III)

Arriba l'estiu i les nostres neveres s'omplen de múltiples líquids i beuratges per combatre les altes temperatures. A l'hivern potser mengem més sopes i forts plats de "cullera", pel fred, però no es beu tant de líquid. Potser tots pensem en l'alcohol d'alta graduació, per combatre el fred. Als països nòrdics, en canvi, a banda del menjar sòlid i l'alcohol, tenen una gran infinitat de begudes que prenen tot l'any i que extreuen dels fruits que tenen en els seus frondosos boscos. Així, al matí, prenen uns cereals, quasi liquats, a mode de sopa calenta. En sopes, en tenen una de blanca -boníssima- de porro i trossets de peix blanc, que pot anar acompanyada de la fresca i boníssima aigua natural o bé d'una beguda sense alcohol anomenada: "kotikalja", una beguda dolça feta amb aigua, sucre, llevat i malta.
I si ens comencem a fixar en la varietat de begudes amb alcohol, deixant a part el "salmiakki" -d'extracte d'arrel de regalèsia-, aquestes passen pel licor de mora groga, licor d'aranyons blaus, licor d'aranyons vermells o el licor de grosella o sucs de gerds...
Ja teniu un altre motiu per visitar Finlàndia...

Mesclum de gran indústria i tradició (Suomi, II).

Hom coneix Finlàndia pels seus grans boscos. Uns boscos verds, frondosos, humits, plens de llacs, animals i de vegetació, que cada cop creixen més en extensió (és una dada certa i objectiva). Uns boscos nets i ben gestionats, en un paisatge idílic i ben cuidat, del que els seus habitants saben molt bé com disfrutar. Malgrat que tohtom identifiqui el país amb aquesta estampa i amb el paisatge perfecte per passar el nadal, el país se sustenta de vendre els cafès amb llet a 3,5 euros i de grans empreses de tamany descomunal. No sé si existirà la mitjana empresa però allà, el sector industrial, té unes jumbo hiper dimensions. Sabeu que els mòbils "Nokia" són d'allà? (per mi, són els millors mòbils del mercat, des de fa molts anys!). A banda de "Nokia" (tot i que la fàbrica està situada a 15 kms. de Helsinki, pren el nom d'una població situada a 230 kms. de la capital), el país és un dels principals exportadors de fusta i, alhora, elaboradors de productes derivats de la fusta (nomñes la Universitat de Helsinki té tota una Facultat dedicada a diferents estudis forestals), és el màxim fabricant d'enormes vaixells trenca gels, de bestiqals drassanes on s'armen creuers per passatgers (els més grans del món es fabriquen allà; poc ecològic, no creieu?), electrònica de precisió (com la fantàstica marca Suunto), etc. Les famoses saunes, la tradició nadalenca, la bisuteria de fusta, el disseny, les melmelades de fruits silvestres i els licors, poc tenen a veure en la macroeconomia del país. Curiosament, és un país que mira lluny, cap al futur, apunta alt, però que manté les folclòriques tradicions lapones del nord i la seva peculiar gastronomia. Connecten a la gent del present però, lamentablement, intenten oblidar la seva història i patrimoni del més remot passat.

Publicitat (VI): Les grans empreses de tendència masclista

Em pensava que viviem en una societat tant moderníssima i desenvolupada, on, per fi, en els anuncis de joguines ja hi apareixen nens i nenes, independentment de la joguina que es publiciti. Creia que ja haviem superat les barrres sexistes en els spots i no em creia que pogués veure una publicitat retrògada pitjor de productes de neteja on les dones netegen i els homes revisen amb un cotó si el que ha fregat la dona està net o, pijor encara, l'home entra en escena i entrega a la dona un producte de neteja en una safata. La dona, en aquest cas, feliç de posar-se a netejar, fantaseja amb el traje de majordorm i es posa a netejar tota contenta. La última perla publicitària la vaig veure ahir a Telecinco. El títol de l'spot: "les grans empreses de tendència de la llar" (Es van oblidar, però, de posar l'afegitó de: som uns masclistes rematats!). En les imatges apareix una noia maquillada i la veu en off diu que la neteja de la llar no li deixa temps per fer altres coses... Com sempre, s'han oblidat de que els homes també viuen en cases que no es netegen soles, que també embruten, que compren i que netegen. Vull veure més anuncis de productes de neteja amb homes fregant (fregant de debò, no només ficant una moneda en un pot) i alertar als fabricants que les parelles gays que conviuen en cases que s'embruten i que ells mateixos han de netejar, no compraran els seu productes si tampoc s'hi senten identificats, amb el que, estant perdent ventes d'un sector de la població.

"Quan neva a Madrid..."

A la comarca d'Osona hi ha una coneguda dita, que no sol fallar, que diu "Quan neva a Madrid, neva a la Plana de Vic". I crec que és amb la única cosa en la que ens podem arribar a assimilar. Les comparacions són odioses i no es pot comparar la capital d'un país, amb una urbs de segona fila. Malgrat això, la lògica ens diu que la gran capital hauria d'oferir un major ventall de serveis i, segurament, aquests, haurien de ser més cars. En el cas del servei de metro, en l'oferta de línies, trobem que a Madrid n'hi ha el doble que a Barcelona i, en el cas de l'aeroport, ens trobem amb el triple de parades (més que res perquè a Barcelona n'hi ha 0...). Fins aquí, tot fantàstic. En canvi, si ens fixem amb els preus, a la gran capital no són el doble sinó que el bitllet senzill a Madrid val 1 euro i a Barcelona 1,35 euros. Què ho fa que a Barcelona haguem de pagar un 35% més car el bitllet de metro si, en comparació, tenim el 50% de línies i, per tant, la meitat de servei? La construcció de l'AVE també ens va deixar, directament, durant molts mesos sense la única estació de Renfe que arribava a l'aeroport. Em sap greu però... tot plegat em fa dubtar sobremanera de que Catalunya pugui arribar a fer-se càrrec correctament de la gestió dels transports metropolitans. Com pot ser que paguem més per uns serveis inexistents? Potser hem de pagar tots els sous dels Presidents que, com sabreu, són més alts que els dels Presidents del Govern. Que "Spain is different" en moltes coses, no en tenia cap dubte (sobretot si ens comparem amb el paí veí, on fa més de 30 anys que tenen tren d'alta velocitat!). I del que cada vegada estic més convençuda és de que realment "Catalonia is also different"...

Eleccions europees

Fa uns anys tenia ganes de fer els 18 per dos motius: per poder tenir carnet de conduir i per poder començar a votar. Des de llavors, he votat a totes les eleccions que hi ha hagut. Crec que és un dret que tenim tots els ciutadans (les dones, des de fa menys) i que per això hem de fer ús del nostre vot per tal de fer sentir la nostra veu. Enguany, però, les coses seran diferents. Tot i que encara queden uns dies, em sembla que no aniré a votar. Malgrat em senti ciutadana europea, no comparteixo algunes de les polítiques portades a terme, com tampoc em sento identificada amb cap partit ni crec que cap vetlli realment pels nostres interessos. No estem davant d'una crisi econòmica ni no només cal refundar el capitalisme. Ens trobem davant d'una seriosa crisi política en la que caldria replantejar-se tot el sistema de partits i el funcionament polític: mandats més curts, exigència obligatòria de cumpliment d'objectius, transparència en les gestions i, sobretot, recalcular els desorbitats sous dels eurodiputats. Tal com penso sobre els sous dels futbolistes, aniré a votar quan els eurodiputats cobrin mil euros al mes.