Desmuntant Nova York... (primera part)

Per si teniu pensat viatjar a fer el turista per Nova York, aquí teniu quatre consells útils per exprimir al màxim la ciutat i alguns que desmunten els tòpics sobre la mateixa:

1. Si Barcelona és la ciutat de les motos, Nova York ho és dels taxis. Vuit de cada deu vehicles ho són! Us recomano arribar-hi al vespre-nit, agafar-ne un i poder gaudir de la vista a l'entrar a Manhattan.

2. No és del tot cert que és la ciutat que mai dorm. Si hi aneu a fer turisme, lleveu-vos d'hora. Amb d'hora vull dir sortir al carrer entre set i vuit del matí. Pels dormilegues: amb una mica de sort, el jet-lag us deixarà llevar-vos a aquesta hora els quatre primers dies! Val la pena: hi ha poca gent pels carrers, no hi ha massa trànsit i us estalviareu les cues allà on aneu!

3. Si sou dels que us agrada esmorçar dolç, no deixeu de tastar els pancakes amb caramel (que sempre veiem a les pel·lícules), les magdalenes ni els donuts!

4. Visitar el Museu d'Història Natural: obren a les 10 del matí. Podeu arribar deu minuts abans i entrar a les 10 en punt, sense fer cua, si aneu per l'entrada del planetari. No us perdeu les visites guiades dels voluntaris que, a més, són gratuïtes. Ah! I encara que a les finestretes hi hagi unes tarifes marcades, l'entrada pot ser la voluntat.

5. Visitar el MOMA: el divendres, a partir de les 16 hores, és gratuït. Per tant, hi ha com unes 1600 persones fent cua al carrer. Si no voleu fer la kilomètrica cua, eviteu aquest dia de visita. També us estalviareu l'aglomeració de públic dins l'edifici.

6. Visitar el Metropolitan Museum of Art. No us el perdeu, és, sens dubte, el millor museu de tota la ciutat. I visiteu el Temple Egipci -complet- que ocupa una de les grans i majestuoses sales.

To be contuined...

Ara i aquí: Aki Kaurismäki (Suomi V)

Feia temps que no veia cine de debò. Disposada a absorbir el màxim sobre la cultura finesa, vaig voler descobrir també el seu cinema. Gràcies Joan per la recomanació i gràcies Víctor pels teus comentaris.
Un dels pilars del cinema finés és Aki Kaurismäki. Un expaleta amb una sensibilitat desbordant que fa que el cinema encara existeixi i estigui viu. Si veieu les seves pel·lícules, entendreu el perquè. Resumint, us puc dir que les seves cintes són perfectes quadres costumbristes en moviment, petits retrats flamencs que cobren vida; en definitiva, un gran plaer!
Tot i la senzillesa dels diàlegs, de l'atrezzo, de les accions, no us deixeu enganyar: està tot perfectament calibrat: la fotografia, els decorats, les escenes d'exteriors,... Kaurismäki no descuida cap detall. Crec que, en aquest aspecte, de rigorositat, és l'Almodóvar finés (salvant les distàncies, és clar!), tot i que per la temàtica l'aproximariem al britànic Ken Loach.
Són uns treballs aparentment minimalistes, però que causen un gran impacte emcional directe sobre els sentits del qui els veu, segurament degut, d'altra banda, a que són situacions universals i atemporals.
Els fumadors l'adorareu, les referències explícites al tabac, són contínues.
Estèticament, els treballs són igual d'interessants. L'exemple més clar és "Luces al atardecer", del 2006, on la llum i el color tenen un discurs propi i actuen com si fóssin un protagonista més (en aquest cas en concret, fixeu-vos en com evolucionen els colors en els detalls d'atrezzo, al llarg del transcurs de la pel·lícula). Representa la manera autèntica de fer cine de sempre, amb una mirada -microscòpica- contemporània.

El films semblen d'execució simple; potser és per això que aconsegueixen traslladar-te completament, sense artificis innecessaris.
Si us captiva i en veieu vàries, podreu apreciar també l'evolució personal -real- de l'actriu "fetiche" de Kaurismäki: Kati Outinen, una actriu que treballa molt la seva expressió facial, ja que gairebé no l'articula però transmet perfectament cadascun dels missatges; reencarnant tot de personatges, noms dels quals tots comencen per "I": Iris, Irma, Ilona...
Pels que sigueu malaltissament observadors, no us perdeu les diferents vides de les que disfruten alguns objectes, com la màquina de discos, en les diferents pel·lícules.
Afortunadament, en algun lloc del món, sol aparèixer algun geni que ens deixarà, amb les seves obres mestres, tot un llegat per sempre.

Si us ha interessat aquesta entrada i en voleu saber més, podeu contactar amb mi. A banda, us deixo un parell d'enllaços de youtube: el primer d'ells, una fantàstica entrevista al director i en segon lloc, com a contrapunt, una boníssima paròdia de la colla de "La hora chanante".


Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons.

Experiment: Ajuntaments a prova! (tercera part)

Tenim un ajuntament que és una joïa! No ens el mereixem! Ens dóna una canya, unes emocions, una aventura, una intriga, un de tot... que no té preu! Ni en els millors del parcs temàtics!!
La construcció de pisos de protecció oficial a la Plana del Castell, les seves escombraries encara actives són tot un espectacle. I les reunions informatives als vilatans no ho són menys!
Consol Pérez, del Consorci, es va comprometre públicament a enviar informació sobre les restes arqueològiques que s'estaven trobant (i arrassant!) a tot el qui ho sol·licités. Com a habitant interessada en el patrimoni, he fet vàries sol·licituds però, il·lusa de mi, encara estic esperant. Qui espera desespera, oi?

També encara estic esperant el retorn de la meva documentació personal, després de més d'un any d'haver-la sol·licitat amb el procés administratiu habitual, oficial i correcte, en més d'una ocasió. A data d'avui no en tinc cap mena de dubte: l'Ajuntament de Cerdanyola ha adoptat, per la documentació en paper que poseeix i que no és de la seva propietat, el procediment de l'Arxiu de Salamanca...

Aquest Ajuntament només fa que acumular sol·licituds sense contestar ni solucionar dels veïns, no resoldre res, ficar-se en embolics, generar conflictes i descontents... Si us plau, en les pròximes eleccions locals, prometeu-me tots i totes que us pensareu bé el vostre vot.

Ajuntament: 3, Eva: 0.

Contractat: tens el nostre perfil! (VII): el gerent.

Anem a tocar la sagrada vaca intocable: el gerent de l'empresa privada.
Sol ser home, de mitjana edat, mesquí, faldiller i sense escrúpuls. Casat però embolicant-se amb les seves treballadores per aconseguir un doble efecte: per una banda, la desitjada caneta a l'aire i, per altra, el que més li interessa: extreure informació de manera poc ètica, immoral i deslleial a la jove sense estudis que s'ha enamorat d'ell. Ell li promet que deixarà la serva dona i abandonarà família i fills per ella, li montarà un pis i li comprarà un cotxe. Tot té un preu, pensa. Ella, mentre, es posa les seves joïes, parla, ascendeix i se li obre de cames. El gerent, ho vol controlar tot; d'aquesta manera, no deixa que els seus caps de departament dirigeixin, els manega com a simples titelles.
Sopars, cotxes, roba, amants i viatges d'empresa, tot és possible mentre diguem a la plantilla que és del tot necessari que sigui solidària i per salvar llocs de treball estiguin uns mesos sense cobrar i a partir d'ara el seu salari sigui encara més baix.
De reunió en reunió, viu vint hores al dia dins l'empresa, set dies a la setmana, no dina, no fa mai vacances, no es posa mai malalt i quan es mor el seu propi pare, li demana a una de les seves secretàries que hi enviï unes flors. No us enganyeu, no és que sigui treballador, tan sols és que va empastillat i vol quedar bé amb l'amo de la multinacional, que està a més de tres mil kilòmetres de distància (pura imatge).
No suporta les crítiques, ni tan sols les constructives. Es pensa que ell -la seva pròpia persona- és el millor, que no cal canviar ni pensar, ni millorar. És com el rei sol. Sovint se'l veu donant voltes per la fàbrica, com un llop ferit, intentant evitar que en els passadissos es conspiri contra la seva aferrissada i dictorial política del terror i de l'amenaça constant.
Malauradament, encara no es troba en la llista d'espècies en extinció.





Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons.

Polítiques que maten a la pagesia

En una entrada del 2008, en aquest mateix blog, ja us explicava l'alarmant cas d'expropiació a unes famílies de pagès, de Torelló. Avui us n'explicaré un altre capítol, per què s'aturi la barbàrie, en pro de la vida i del camp.

El meu cosí tenia 29 anys. Era pagès de vocació. Davant l'imminent expropiació de la casa, les terres i les granges, va decidir buscar-se la vida en una altre indret. Treballant a la granja, recentment, va patir un accident i en sis dies va ser mort.

Tot i que les obres estan aturades a causa de la crisi, Incàsol (el braç immobiliari de la Generalitat de Catalunya) segueix publicitant el polígon industrial (suposo que el centre comercial i les cases unifamiliars projectades, les deixarà per més endavant) a la seva web. No us perdeu la reconstrucció en 3D que fan: el sòl industrial aplastant els camps, masies i granges. Brutal. També és un bon acudit el llibre d'estil que han insertat en la web creada especificament per a la qüestió. No tenen desperdici els apartats (on, curiosament, només hi han esrit que palla) 05. "Ambiental.Sostenibilitat" i el 06. "Qualitat paisatgistica".

El més bo de tot, és que Ajuntament i Generalitat, venen el projecte com a una eina contra la crisi en una altra web. Qui ajudarà a totes les famílies expropiades en la seva particular crisi? Rebran les ajudes com han rebut els bancs? Aquest país em fa vergonya.

Policia local inepta

Novament, hem de parlar de la policia local, donant a conèixer la seva enorme ineptitud.

El dijous al vespre, estava en una bonica població quan el meu cotxe va tenir una averia. Per no fer nossa, em vaig ficar en un carreró, d'un sol sentit, aparcant el cotxe just a l'inici del carrer. En tota l'estona que vaig estar allà (una hora amb la grua, aproximadamnet, i una hora més esperant el taxi -que, per qui no ho sàpiga, l'assegurança cobreix-), potser van passar per aquell carrer, dos cotxes. Menys en el moment en el que la grua va iniciar la càrrega del cotxe, que va arribar una dona amb el seu automòvil. Mentre avisàvem a la senyora que la grua potser tardaria, per si volia fer marxa enrera, just va arribar un segon cotxe i, al darrera, un cotxe de la policia local. Quan vaig anar a avisar a la "parella", eren un noi i una noia malcarada conduint, la dona-policia, passant per sobre la falda del seu company, em va cridar el següent des del volant, literalment: "JA PODIEU HAVER AVISAT, PER TALLAR EL CARRER!". Però si l'estava avisant en aquell moment!!! Bruixa! Gràcies senyora policia per preguntar si ens passava alguna cosa, si haviem tingut algun accident, si estàvem bé o si necessitàvem res. El noi no va dir res. I quan ells van poder passar, van agafar el cotxe i arrencaren a tota velocitat. Suposo que tots heu vist una grua recollir un cotxe en algun moment i... home... es tarda una estona, però tampoc tant... Certament, no sé quines tasques tenen encomanades els anomenats policies locals però cridar als ciutadans imagino que no serà una d'elles!

Com que pago els meus impostos i el servei que veig que dóna la policia local és insuficient, vull que em retornin la part corresponent. La meva part que la treguin del sou d'alguns policies i que el destinin a pagar un professor per fer classes als policies de ioga o tai-chi.

Power permorfance Madonna

És cert tot el que diu tothom sobre els concerts de Madonna. En el seu concert hi havia dos tipus de públic: els fans i els mers seguidors. Els fans pensen que és meravellosa i que l'espectacle va ser insuperable, són capaços de desplaçar-se a París per veure-la i no li veuen cap defecte. Uns fans, d'altra banda, que portaven hores fent cua davant la porta d'entrada i que van deixar sembrada la zona de plàstics, envasos i d'altres embolcalls.

Els seguidors de Madonna escoltem la seva música de fa anys però també tenim criteri objectiu i discernim sobre les coses. En aquest concert va haver-hi coses bones però també de dolentes (o millorables). Bones: va durar dues hores de rellotge. Això es considera un concert llarg, bé. I, atenció, sembla que ha après a tocar una mica la guitarra. De cara a la galeria, segur que fa córrer que li fa classes un professor particular "massisso" com ell sol. A la realitat, però, segur que aprofita les classes de la seva filla Lourdites. Sens dubte, el millor del concert és la performance iconoclasta que interpreta sobre ella mateixa, amb la cançó "She's not me".
Coses dolentes: si no mencionem que tot el concert sembla una classe de "power fitness acqua spinning cardio funky step combat gym", crec que quan anem a un concert, esperem rebre una mica de feed-back de l'artista fins el punt que, aquest, pot ser durament criticat si no saluda al començar el concert o no s'acomiada com cal. En el cas de Madonna és així: entra a sac, segona cançó, tercera... i no saluda; fins que arriba a l'última, "game over" i tampoc s'acomiada, desapareixent de l'escenari en sec. Molt bonic però ningú li critica. Una altra de les coses que esperen els espectadors és disfrutar del concert. A Barcelona, va ser la primera vegada que vaig veure gent marxar d'un concert, avorrint-se, o xiulant perquè s'acabés una de les parts en concret. Espero que els hi tornin els diners. És com un espectacle que llança al camp, com els jugadors de futbol: si us agrada bé i si no també (s'ha de dir que la Ciccone potser està més fibrada que molts futbolistes...). Hom també espera escoltar bon so i música i veu en directe quan assisteix a un concert. Ja se sap que Madonna usa playback (una mica com l'exposició de rèpliques de Tutankamon que hi ha ara mateix a Drassanes) i, a més, a Barcelona va fallar molt el so. Com que crec que Madonna alterna un disc de qualitat (i compromís social) amb un disc per pagar el cole als nens, esperem que la pròxima gira tingui un nivell de qualitat més alt.

A Sant Petersburg li van demanar que vestís una mica més recatada. I aquí haig de dir vàries coses: a Rússia no són uns sants però sí que és veritat que Madonna, pel meu gust, hauria d'anar una mica més tapada. Si bé és cert que té les cames ultra musculades, aquestes fan una mica d'angúnia, siguem sincers. No sé si al final va acatar les indicacions de les autoritats competents (si algú ho sap, si us plau, que deixi un comentari al final de l'entrada) ni si això li suposaria un daltabaix en el seu mil·limetrat espectacle. Està clar que també ha retallat en vestuari en els últims tours ja que allunyada dels originals dissenys de Jean Paul Gaultier de fa uns anys, el vestuari eren quatre modelets decathloneros que la majoria de públic no ha portat mai a la vida.
Malgrat no cantar ni ballar bé, però, segueix sent la reina del pop! (seguirem parlant de Madonna...)