"Slow Cognition": un retorn a l'essència

Quan l'ésser humà té pocs mesos de vida, dels primers coneixements que adquireix són parlar, reconèixer lletres, llegir i escriure el seu nom.

Al fer-nos grans, amb les presses del dia a dia i el ritme atrafegat, sembla com si oblidéssim la importància d'aquests primers senderis que ens acompanyen la resta de les nostres vides.

Unes escultures, de ferro, en forma de lletres, situades en dues biblioteques d'humanitats diferents, ens recorden on som i el pes de tenir aquests coneixements bàsics que, desenvolupats adequadament, ens poden portar tant lluny com nosaltres vulguem.

Alhora, però, la contundència de les escultures ens evoquen la importància d'aferrar-nos al coneixement, a ancorar-nos a la lectura dels llibres i, perquè no, un retorn a l'essència dels enteniments essencials.

Si ens detenim un instant i ho pensem bé, potser ens caldria plantejar-nos un regrés a allò que simplement és fonamental per alimentar el cervell, aturar-ho tot i retrobar-nos amb l'indispensable més primigeni, és a dir, el que en podríem anomenar l' "Slow Cognition".

Des d'aquí, doncs, proposem un retorn a la lectura pausada, lletra a lletra, paraula a paraula, per poder-ne captar les diferents tonalitats i convertir-nos en rics per dins.

La nit màgica dels museus

Un any més, per fortuna, ha tornat La Nit dels Museus a l'àrea metropolitana de Barcelona i en alguns punts de Catalunya.

Si bé és cert que la majoria de museus són gratuïts el primer diumenge de cada mes i en d'altres ocasions anuals que cada museu decideix, el que fa únic i tant especial aquest dia és el factor nocturnitat. Tot i que els espais estan perfectament il·luminats i amb els serveis funcionant amb normalitat, com si fos un matí qualsevol, el petit canvi horari ofereix un atractiu plus a la visita que la converteix en un èxit rotund.

Enguany, La Nit dels Museus ha vingut acompanyada d'una encertada presència a les xarxes socials: d'una banda el concurs de fotografia a Twitter i a Instagram sota el hashtag #bcnesmuseu i, d'altra banda, la senzilla aplicació per a mòbils.

A més de fomentar la participació ciutadana i com sol ser habitual, la jornada (o "vesprada") ve carregada d'activitats a arreu i, en molts casos, l'ocasió s'allarga durant tot el cap de setmana, fent que l'elecció de museu a visitar sigui realment difícil però convidant veritablement a gaudir-ne a tota la població.

Particularment, em solc decantar per algun espai nou i que ofereixi quelcom més que obrir les seves portes gratuïtament. Per aquest motiu, doncs, enguany m'he inclinat pel Museu Europeu d'Art Modern. Han ofert un esplèndid concert a la sala millor conservada del Palau Gomis -l'acústica era genial- i un improvisat servei de bar dins de la sala del concert, que han fet passar una amena vetllada. El museu ha estat ple de gom a gom fins l'hora de tancar i era complicat veure amb comoditat les peces (Gargallo, Smith, Subirachs, Juli González, Apel·les Fenosa, Blay, Llimona,... ) o llegir -ne els seus plafons.

Malgrat ser avui la nit europea dels museus (i coincidint amb el Dia Internacional dels Museus), les diferents ciutats europees ofereixen, a part, la seva pròpia nit dels museus amb el què et pots trobar meravelloses i màgiques nits d'art i estels, qualsevol mes de l'any.

Els darrers anys, degut a la crisi, sempre penso que serà el darrer any que es podrà fer i que ho podrem gaudir. Però quan veig el ple que està (hi havia llargues cues a varis museus), les dades de visitants i les imatges de l'endemà, entenc el què ens fa forts com a comunitat i em sento orgullosa d'una societat civil que, des de baix i lliurement, aposta pel coneixement, l'amplitud de mires, l'educació i la cultura. 

Tots som museu, tots som cultura; Que no ens ho preguin.

(Mini manifest a favor de la cultura)

(Imatge de l'entrada: Homenatge a Chagall, Pau Gargallo,Museu Europeu d'Art Modern. Eva Jove. Clica-la per fer-la més gran)

Cartells contra actituds feixistes (0)

Veig un cartell recentment pintat en un universitat pública catalana que, de seguit, em recorda a un conegut cartell del P.O.U.M que té més de setanta anys. En ambdós casos, unes figures humanes, amb els braços enlairats, reclamant la terra que treballen per, tot just, poder-se alimentar.

Es dóna la curiosa coincidència que el cartell del P.O.U.M s'exhibeix aquests dies a Sabadell (en una entitat bancària...), recuperant així, una exposició -de fa uns anys- de l'Arxiu Nacional de Catalunya (ANC). Malgrat que la publicació de l'exposició està descatalogada, i per si no teniu temps d'anar a visitar l'exposició, podeu fer una ullada a l'exposició on-line clicant aquí.

Es tracta d'una exposició petita però amb una museologia quasi perfecta: textos breus, textos perfectament entenedors, amb títols claus a les parets i deixant que les obres parlin per sí mateixes.

A banda del cartell que insta als camperols a reclamar la terra que conreen, hi ha tota una sèrie de cartells, algun d'ells arxiconeguts, com la joia que ens rep només d'entrar: "Aixafem el feixisme".

Sortosament, hem pogut conservar tot aquest material gràfic dels anys de la Guerra Civil, tot i ser força menystingut i sovint infravalorat. El material és propi d'una època d'esplendor de la producció cartellista catalana (perfectament equiparable a la del París de la mateixa època), tant pel que fa a quantitat com a qualitat. Estèticament, aquest treball visual tant impactant i pertorbador, va fugir del delicat i utòpic estil noucentista per apropar-se al cubisme i, en menor mesura, al surrealisme soviètic. En ell es fan realment pal·lesos tres conceptes: el trencar amb l'art del moment, comptar amb un estil propi (irrepetible i expressiu, diria jo) i amb un missatge clar, carregat de simbolisme.

La mostra ens ensenya els missatges que havien de comunicar els cartells, dirigits a tot tipus de sectors de la societat (estudiants, milicianes, ferroviaris, camperols...): instar a la lluita, a la denúncia, la crida a la mobilització, a informar, a intercanviar... Realitzats usant imatges colpidores però també amb uns concisos lemes: "Menys... egoisme en aquell que atresora una moneda", "Avant" i l'actual "el pillatge deshonra el triomf".

Sembla mentida que faci quasi vuitanta anys d'aquests cartells d'època de guerra i estiguin tant vigents avui en dia: la terra en mans dels especuladors, camperols i ramaders infrapagats, farcits de corrupció, aniquilats com a societat i haver de lluitar per uns mínims dignes... Al final serà veritat que estem envoltats de feixistes.

La traça de BAUHAUS (Berlín II)

Quan trepitges per primera vegada la Bauhaus de Berlín, t'entra una mena de doble vertigen. Primer, per la càrrega històrica que comporta -i, com veureu, la seva connexió amb algunes polítiques d'avui en dia- i després perquè, només d'entrar i amb una sola volada, entens el significat real d' "art total" i tot el concepte educatiu que representa. És fascinant com tot resulta reconeixible, començant pel propi edifici projectat per Gropius -el seu primer director-, i com s'hi poden identificar les influències d'algunes marques fabricants actuals.

L'Escola Bauhaus va sorgir a principis del segle XX, amb les Avantguardes, després de la Primera Guerra Mundial i en un context polític de república, que, sens dubte, afavoria el pensament lliure i un context propici pel trencador projecte educatiu. L'Escola es va haver de traslladar en dues ocasions, per evitar ser clausurada i poder seguir fidel als seus principis, evitant les retallades i les ciutats "ocupades" (Weimar, Dessau...). Va ser una acadèmia pionera en deixar matricular-hi a dones (recordem que ho tenien prohibit fins abans de la guerra), tot i que no ho van tenir gens fàcil un cop a dins, fet que coneixem per alguna publicació, però que el museu no ens ensenya.

Finalment, el totalitari nazisme es va acabant imposant i clausurant l'Escola, l'any 1933. Tot i això, ens queda el consol, que el seu rastre continua completament vigent i segueix sent considerat plenament "modern".

Bauhaus, però, no és només un estil arquitectònic, malgrat la darrera etapa de l'escola tingués una marcada línia de pedagogia arquitectònica, pilotada per Mies Van Der Rohe. Al museu s'hi poden veure una sèrie de projectes arquitectònics, projectes utòpics i maquetes (no accessibles) pertanyents a aquesta darrera època.

Bauhaus, a més, significa pensament i treball sobre tots els objectes quotidians (etimològicament, la paraula també significa gremi de paletes i recol·lectar la collita, dos conceptes amb un sentit altament rellevant per a Gropius). A efectes pràctics, això vindria a equivaler a un bon treball de taller artesà unit a una "nova visió" (Moholy-Nagy), és a dir, a disseny (o la unió de l'"Art i la Tecnologia" del que parlava Gropius). L'Escola potenciava el coneixement dels diferents materials, d'explorar-ne les seves propietats, de la creativitat, del repensar el volum... que, en conjunt, desembocaven en el disseny racional de tot tipus d'artefactes, molts d'ells fabricant-se encara avui en dia. I aquests són, per mi, els grans valors del disseny: la unió de materials de qualitat per fabricar objectes d'ús quotidià que són bonics estèticament i que, a sobre, fas servir cada dia perquè funcionen a la perfecció. 

Els colors i les formes de Klee i de Kandisnky, el tub d'acer de Mies van der Rohe, el cos teòric i els collages fotogràfics de Moholy-Nagy... en aquest petit museu arxiu de les arrels del disseny modern, tot connecta i tot acaba entrellaçant-se. Visitant aquest espai es pot apreciar l'enorme esforç per construir objectes, de forma industrial i "moderna", aptes per tota la població i no objectes de luxe per una elit dominant.

Petits museus a grans capitals (Berlín I)

Berlín és una capital amb mil i un museus. N'hi ha de pràcticament de tot el què pugueu imaginar i, sobretot, col·leccions històriques de gran renom.

Per allunyar-se dels museus gegantins, de les turístiques aglomeracions i del Tercer Reich, us proposo acostar-vos a una barri benestant de la perifèria, Dahlem, de plàcids carrers, amb boniques cases i jardins verds.

En ell hi trobareu, en una torre particular, el Brücke Museum, un espai imprescindible a visitar per poder entendre d'on sorgeix l'expressionisme pictòric alemany. Tot i que el moviment Die Brücke va sorgir a cent noranta kilòmetres de Berlín (a la ciutat de Dresden), a principis del segle XX, aquest museu conté obra de primer ordre dels principals components d'aquest moviment (Schmidt-Rottluff, Heckel o Kirchner). Potser avui en dia parlaríem d' "iniciativa" col·lectiva, més que de "moviment", pel fet de tractar-se de pintura d'un conjunt d'artistes, sense afectar a d'altres camps artístics (encara que hi ha textos escrits al darrera de la seva filosofia sobre com havia de ser l'art i com havia d'actuar l'artista que en formés part). 
Malgrat sigui un museu de mides reduïdes (no exposa tot el seu fons), és d'aquelles "experiències compactes" que fan que et replantegis temes i passis una tarda perfecta. Obres mitjanes, de colors estridents, de figures lànguides, anguloses, remarcadament expressives i en escenaris, la majoria, sòrdids i incerts.

Per mi, el millor del museu va ser l'exposició de postals, dibuixades i escrites a mà. Aquell dia vaig aprendre vàries lliçons de museologia de cop, en tres parets. Amb tot, però, no és un museu massa pedagògic i denota que la seva principal línia d'actuació és la conservació.

Si, com jo, també sou amants de les causes quasi perdudes i dels centres que amb poc soroll diuen molt, aneu en busca de la llavor que va fer germinar un dels moviments més intrigants de les avantguardes modernes.

(Fotografia: Eva Jove. Obra de Karl Schmidt-Rottluff, 1906 -cliqueu-la per ampliar-la-)

Art Contemporani rodant en un autobús (Scotland IV)

Quan ja començava a preocupar-me per la salut de l'art contemporani del centre d'Edimburg, em topo de cara, al bell mig de la plaça Grassmarket, amb un cridaner autobús de colors, aparcat en un visible lloc de la plaça.

L'autobús en qüestió no era publicitari sinó que es tractava d'una galeria ambulant, The Travelling Gallery, una iniciativa de l'ajuntament d'Edimburg, Creative Scotland i una fundació privada. L'interior de l'autobús estava perfectament equipat -i emmoquetat- com si es tractés d'una sala estable d'art, igual que qualsevol altra.

La sala d'exposicions mòbil contenia peces d'art de diferents formats: escultura, collage, fotografia i vídeo. La lluminositat era més que correcta i el so dels vídeos perfectament vàlid. El lloc fins i tot tenia espais per l'emmagatzematge de petites eines, pròpies del muntatge d'exposicions. 

Les obres en qüestió exhibides eren de diferents artistes i la temàtica era variada. L'element que tenien tots ells en comú era que tots usaven materials que recordaven a l'infantesa: còmics, caixes de cereals, dibuixos infantils o joguines. Per contra, una de les obres que vaig trobar més impactants, era una que usava un material de màrqueting d'un establiment comercial: "Climate-Change", d'Ellie Harrison: una petita obra-objecte que t'obliga a reflexionar sobre els efectes del consumisme i el capitalisme sobre les conseqüències del canvi climàtic.

El bus de l'art es desplaça per ciutats, zones rurals i per diferents escoles. Una idea aparentment senzilla però molt eficaç per arribar al gran públic i, a més, d'una forma planera i directa. 

Novament, un altre cas d'exposició artística, amb un format divertit i mostrat amb enginy.

Museus de l'aprenentage que enganxen (Scotland III)

A aquestes alçades suposo que ningú posarà en dubte el valor pedagògic i la funció curricular que poden tenir els museus, centres d'interpretació o altres variants d'espais culturals.

Fa un temps que investigo els museus universitaris i, aquests, són el paradigma de museus per a l'aprenentatge. La gran majoria van començar en facultats de Medicina o d'estudis de Zoologia (o equivalents) i els seus objectes es van començar a acumular, en un inici, per la necessitat dels professors de poder ensenyar i traslladar els seus coneixements amb mostres reals. Poc a poc, aquestes mostres van anar creixent, així com la varietat de les disciplines que van iniciar el mateix sistema: col·lecció i ordenació d'objectes -sovint rars, curiositats o excepcions a la norma habitual- per, d'aquesta manera, anar engruixint involuntàriament, un magatzem/mostrari de relíquies i espècimens de l'horror.

El Museu de la Cirurgia d'Edimburg (Surgeon's Hall), situat a la mateixa facultat de Medicina (Royal College of Surgeons),  és un d'aquests casos de museu, nascut a partir de la col·lecció de mostres per a ús exclusiu, inicialment, dels professors pels seus alumnes.

Quan accedeixes al museu, per unes escales estretes, fosques i antigues, sembla ben bé que a qui vagin a operar sigui a tu. Passat aquest primer tràngol i la recepció inicial,  el museu esdevé una petita joia museològica dins de la ciutat, tot i que no apta per aprensius. 
Situem-nos a principis del segle XIX. Les entrades al museu, amb el dibuix del primer edifici de la facultat, encara conserven aquell to romàntic i misteriós que envolta a Edimburg.
Un ambient tranquil i agradable, amb uns tons suaus, ens conviden a llegir els textos i a endinsar-se a una part de les obscures i misterioses llegendes que ofereix aquesta enigmàtica ciutat i en les que el College hi va tenir bastant a veure.

De seguida, llibres de l'època com Frankenstein de Marie Shelley, el Doctor Jekyll i Mr. Hyde, el mític Sherlock Holmes (de Conan Doyle) i la història dels crims de Burke i Hare et venen a la ment i un calfred et recórrer per tota l'espinada.

Sir Arthur Conan Doyle va ser un dels alumnes de Medicina d'aquest College, com ens recorda un visible apartat del museu, dedicat a ell. Els seus estudis i l'estret contacte amb els seus professors (algun dels quals va ser pioner en alguna de les tècniques quirúrgiques que es mostren) li van servir per nodrir-se d'informació verídica i real per resoldre tots els enigmes del literari Holmes.

Si retornem a la realitat del museu i a les seves vitrines (algunes d'elles molt antigues però dotades de codis QR), veurem que hi ha diferents línies temàtiques que podríem seguir: per malalties, per professors il·lustres, per alumnes, cronològicament, etc. Malgrat hi hagi alguna llacuna d'informació en alguns dels instruments que s'exhibeixen (com en el cas del joc d'estris quirúrgics d'època romana, entre d'altres), impressiona la manera com prens consciència de la importància de la medicina -i la cirurgia- i del seu avenç, en moments de guerres cruentes en les que, la disciplina, es veia obligada a fer passos de gegant davant els efectes de les cada vegada més millorades armes.

Sense entrar en detalls escabrosos, cal dir que és un museu ben ordenat, ben explicat, deliciosament endreçat i que, tot i contenir una gran part històrica (molt atractiva i interessant per entendre el procés de gestació del museu), no ha perdut la seva funció pedagògica. És impossible sortir d'aquest museu sense haver après alguna cosa i sense voler saber-ne encara més.

Tot els indicis apunten, estimats, que això és el què passa amb aquesta ciutat i aquest país: la seva cultura i la seva literatura enganxen...