Villa Vauban espaiosa i calmada (Luxemburg III)

Al bell mig de la ciutat de Luxemburg, el palauet del Museu d’Art Villa Vauban ens obre les seves reixes per deixar-nos pas als seus fantàstics jardins i al seu preciocista edifici.

Com en el cas del Museu d’Art Contemporani Villa Vauban és un bonic lloc, calmat, amb petites exposicions i pràcticament buit. El museu és un edifici reformat fa dos anys, amb una remodelació moderna i elegant que, malauradament, ha esborrat qualsevol rastre de l’antic palau en els seus interiors.

Només d’entrar es copsen tres coses: molts diners invertits (sobretot amb el gran desplegament de recursos TIC), espais buits desaprofitats i una col·lecció eclèctica (dels Pescatore) que encara no té massa clara la seva direcció, almenys en la seva línia d’exhibició. Un cop ens endinsem en cadascuna de les exposicions, apreciem que els textos que acompanyen els objectes són realment entenedors, directes i clars.

Les parts modernes annexionades a l’antic palau són gran finestrals que ens permeten la connexió amb el paisatge exterior: bosc, pèrgoles amb flors, arbres centenaris i una font envoltada d’una frondosa gespa.

Ara mateix la visita es salva amb l’acurada i desconeguda exposició (provinent de Rumania) dedicada a la figura i a la col·lecció privada de Samuel von Brukenthal, governador de Luxemburg a Transilvània, d’on ell era originari. La col·lecció compta amb peces excepcionals del Quattrocento i del Cinquecento de Pieter Brueghel (en una d’elles hi apareix el Duque de Alba), Jan Van Eyck, Tiziano, J. Jordaens, Cranach o Memling.

Tant de bo puguem veure ben aviat aquesta exposició ampliada a Barcelona!

(Fotografia: Eva Jove) 

El Museu d'Art Modern de Luxemburg o el temple de la reflexió (Luxemburg II)

Sempre que puc, visito els museus i exposicions d'allà on vaig. Sempre em deixo sorprendre per alguna idea nova, aprenc quelcom nou o senzillament, em deixo endur per l'experiència sensitiva que es proposa.

Un cop travessada la plaça d'Europa, projectada per Ricardo Bofill, el MUDAM de Luxemburg emergeix del fossat de les muralles defensives, amb un cimbori de cristalls, talment com una catedral.

Com passa a l'aeroport o al centre de la ciutat, el Museu és un espai reposat, sense aglomeracions, de color trencat, ampli, que funciona a mode de petites galeries, amb artistes de certa trajectòria. De trencador disseny i ben ideat, és com una càpsula on aïllar-se i capbussar-se en els pensaments de tots i cadascun dels artistes. Certes obres, així com els finestrals al paisatge exterior, ens conviden a flexionar i a aturar-nos per uns minuts.

Han passat uns dies de la meva visita i encara tinc gravada la sensació al veure els dibuixos a llapis de Steven C. Harvey (amb els que fa una crua crítica a la societat), l'emoció de veure el treball amb paper de Simon Evans, la reivindicació de Sanja Ivekovic o certes hipnòtiques instal·lacions.

Un espai de luxe, per un art de luxe.

(Fotografia: Eva Jove)

Luxemburg des de l'aire (Luxemburg I)

Arribo per aire a Luxemburg. Un país petit que fa com cinc vegades Andorra.

És tot verd. Molt verd i parcel·lat, amb tot de línies que fragmenten els camps i el paisatge de manera força endreçada i regular.

El terreny és arrugat, amb desnivells i turons suaument arrodonits.

L'ampli riu Mosela és el que ha marcat l'establiment del poblament humà en aquest país: la majoria de poblets es situen a les seves vores, esquivant pronunciades muntanyes i vivint de cara al riu. Les aigües són abundantment transitades i usades en ambdós sentits per nombroses embarcacions.

La impressió aèria que hem tingut del país, continua un cop arribats a terra: tot és verd, molt frondós, boscós i un altre cop verd. Cases baixes vora carreteres serpentejants. Desnivells pronunciats. Ni rastre de l'aigua a la gran capital. Tampoc de vida natural. Algun parc buit substitueix el verd aeri que havíem vist pocs minuts abans. Les diferents muralles defensives de la ciutat -de diferents èpoques- són les que han marcat l'empremta humana, un xic freda i deshumanitzada. Tot és força buit.

(Fotografia: Eva Jove. Feu clic sobre les imatges per veure-les més grans)

Enric Llevat a la Galeria Antoni Pinyol

Enric Llevat, el mestre inconfusible de la línia, ens sorprèn amb l'obra Homo faber suae quisque fortunae?* que presenta a la Galeria Antoni Pinyol, de Reus.

Fins el 19 de març es pot visitar aquí i al mític Centre de Lectura de Reus, l'exposició col·lectiva "Present continu", on, una sèrie d'artistes joves de la zona, versionen un peça dels anys 80-90 d'un altre artista tarragoní. L'interessant de l'exposició, a banda dels treballs, és el confrontament -físic i real- d'ambdues peces.

En el cas del treball presentat per Enric Llevat, les dues peces no s'enfronten sinó que gairebé podríem dir que es complementen i que, juntes, una al costat de l'altra, sumen i revaloritzen el seu significat. En la seva obra s'entreveu el treball col·laboratiu conjunt que hi ha hagut prèviament entre els dos artistes, que dóna com a resultat, un muntatge que quasi sembla la taula d'un científic.

Pot l'home actual definir, analitzar, explicar, calcular i preveure tot el què li passa?


* "Homo faber suae quisque fortunae?": Cada home és l’artífex del seu destí? Aforisme de l'obra “Sententiæ” d’Appius Claudius Caecus “el Cec” (340– 273 aC).

(Fotografia: Eva Jove) 

Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons

La casa de bombolles envoladores

Pierre Cardin és un dissenyador i home de negocis de la moda que als anys 70 va convertir en realitat una de les seves quimeres. Cardin creu que la forma quadrada és una forma que reprimeix el fet de voler continuar endavant, amb uns angles, que obstaculitzen el camí i, en canvi, el cercle és la forma amb la que no deixar mai de parar.

Per aquest motiu, va decidir construïr-se (a Théoule-sur-Mer, prop de Cannes, on també ha recuperat el castell i altres edificis) una casa, on totes les parets i mobiliari fossin cercles i la seva ment pogués continuar girant infinitament. L’arquitecte hongarès Antti Lovag, conegut com l’arquitecte de les bombolles i de les formes orgàniques, va materialitzar aquest projecte.

Grans cossos globulars que semblen olles de ceràmica, amb grans finestrals que semblen còrnies, el conjunt de l’edifici de Cardin, Maison Bulles, té un aspecte com d’una amalgama espumejant, que brolla de la muntanya. Amb parts mòbils, passadissos corbats i amb decoració minimalista ovalada, sembla com si l’estructura no tingués ni cinc anys. Una relectura contemporània del Modernisme, que procurarem visitar.

(feu click sobre la imatge per veure-la ampliada)

Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons

Roadsworth, el graffiter de l'ajuntament

Us agradaria travessar per passos de vianants que simulen ser espelmes, vies de tren, catifes vermelles, espardenyes, tubs de crema o flors? Potser els carrers serien més agradables i passejar per ells, molt més divertits!

Un graffiter de Montreal (Canadà), després d'anys d'activitat artística sobre elements de senyalització de la ciutat, va ser arrestat al 2004 i portat a judici acusat de cinquanta-tres càrrecs. Roadsworth s'esperava rebre una forta multa i un expedient penal. Per contra, en part per la pressió popular, va sortir airós del judici: a partir d'aquell moment estava obligat a pintar en els espais públics per ordre judicial. Des de llavors, Rodsworth no ha deixat de treballar.

És ser un artista venut, treballar sota les ordres de la ciutat, tal i com se li pregunta en el documental sobre els fets? On és la línia de llibertat creadora? I on es troba la línia del gamberrisme?

L'artista afirma al final del documental que qui no s'arrisca no aconsegueix mai res. Però és clar, pocs han tingut la seva sort.

12.000 visites al Cabrablog!

Cabrablog ha arribat a les 12.000 visites!

Contenta de que l'entrada dedicada a la fotògrafa Helen Levitt sigui una de les més visitades.

Com a dades curioses, dir-vos que la majoria de lectors de Cabrablog usen Windows (en un 85%), el navegador Firefox (46%), usant Google (9%) i que sembla que el visiten persones de països forans com els USA, Rússia, Alemanya, Dinamarca i Brasil, per citar només els primers.

Gràcies a tots per fer-ho possible, per entrar-hi, per llegir-lo i molt especialment, pels vostres comentaris.

Cabrablog

(Imatge de Jordi Farrés)