diumenge, 28 de desembre del 2008

Togores versus Abelló. In memoriam.


Sempre és trist saber de la desaparició d’un artista. I més, si aquesta figura no té cap substitut a la vista. També em sorprenen les curioses coincidències vitals entre artistes, com que Joan Miró i Joan Abelló hagin mort el dia de Nadal. Tot i que van néixer en èpoques diferents, no puc deixar de veure moltes semblances entre Togores i Abelló. Us convido a endinsar-vos en la seva obra. Els dos van néixer en petites localitats: Cerdanyola i Mollet. Agafaren els primers pinzells de la mà dels seus respectius mestres. Impressionista el primer, neoimpressionista el segon. Coneixien la sordesa d’aprop. Viatges, ambdós, per Europa fan que s’enriqueixin amb noves cultures i amb la coneixença d’importants artistes. Festeig amb l’abstracció, en evolució i experimentació constant. Plenament consolidats als anys 50 en la seva pròpia tècnica. Certament, Togores em recorda a Cézanne (a Picasso o fins i tot a l'escultor Botero) i Abelló a Van Gogh, pintors als qui admiro. Gràcies als dos. Si existís el més enllà m’agradaria conèixer-vos a tots.

Creative Commons License
Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons.

dilluns, 8 de desembre del 2008

60 minuts de sogres i de joves


Poc més de seixanta minuts en una sala d’espera van ser suficients per, malauradament, confirmar que els “rifi-rafes” entre joves i sogres, existeixen. Quan la única cosa que es pot fer és esperar, em dedico a observar. Tampoc calia fixar-s’hi gaire per veure que allò, no acabava de rutllar bé del tot. Alguna cosa grinyolava. Els dos casos eren similars: Primer va aparèixer en escena la primera jove, amb el seu nen de 14 mesos. Després, la sogra. Ens distrèiem amb el nen ja que els seus ulls grans, la seves llargues pestanyes, les seves galtes petoneres i la seva desimboltura (que “no es feia gens estrany”, com es diria per Vic) ens van encandilar. El nen, que encara no caminava, passava les seves manetes per sobre les nostres cames per anar de la seva mare fins a la seva iaia que, és clar, no seien de costat. Tot d’un plegat la iaia en qüestió, que estava encantada amb el nét però no així amb la jove, va treure una participació de loteria i, fent veure que parlava amb el nen, li deia a la mare: “Té, per la... per la... ai, que no em surt... per l’Alba!”, tret típic de les sogres –vaig pensar jo- a qui no els hi agrada la jove i fent veure que no recorden el nom, en un petit atac “alzhaimèric”, juguen a fer mal d’aquesta manera. “Bé, no...”, -va continuar, “és pel nen, perquè és pels néts”. Això!, el nen encara no camina però el fem ludòpata ja de ben petit. Traducció de la frase: si toca aquest número, barjaula, no vull que et quedis els diners tu. Al vol, vaig agafar una frase a mitja conversa que em va acabar de confirmar que la sogra no podia veure a la seva jove, li deia a una altra senyora gran: “Ej que ella é catalana, el padre habla castellano y claro, el niño debe llevar un lío...”. Senyora, esperem que el seu nét sigui prou espavilat per veure que això és una gran sort i que pugui aprendre moltes llengües més! Tot i que potser la iaia té raó: potser no cal saber més d’una llengua perquè a les feines et diuen que “es valorarà el coneixement d’idiomes” però a final de mes, això no és així, cobres igual que el pallús inútil del costat. Finalment, el pare del nen i fill respectiu va aparèixer en escena. La dona – jove l’informa: “Mira, ens l’ha donat la teva mare, però és pel nen perquè diu que és pels néts”. Vinga, fotent-hi cullerada! Més tard, a la meva dreta, arriba, es posiciona i aparca una dona amb cara de pocs amics, amb dos nens rossets. Un era un bebé de pocs mesos, potser 8 o 9 i l’altre potser ja tenia 5 o 6 anys. En breu va arribar l’ àvia, amb uns regals. Un sec “hola” va ser la salutació entre elles. Jo tenia el bolso i la jaqueta sobre una tauleta al meu costat. Es va voler asseure sobre la tauleta. Ai, sí que està nerviosa, vaig pensar jo, que no ha vist que això és una tauleta i no una cadira. Havia estat el sant del nen gran però com que no s’havien vist li portava els regals allà. Quan el nen va obrir el regal gran, la jove, amb la cara de pomes agres no se li acut res més que dir “Venga, más xx (marca comercial)”. L’àvia s’esforçava en explicar-li tot el què feia el regal (reproduïnt, segurament, les paraules de la botiguera) i la mare no li feia ni cas. I aquí ja sí que vaig dir: uiiii, no es poden veure... l’àvia es mirava els néts com si fés temps que no els veigués. La mare va sortir i l’àvia es va quedar amb els néts. Aquí no vaig entendre què passava però potser la raó podria ser que l’ àvia fés coses com dona-li patates de bossa al bebè de mesos com d’amagat i aigua amb una ampolla. Les patates eren un altre regal pel gran però ella les va voler obrir i se les menjava. El nen gran, que com ja he dit, ja estava gambadet, no sabia fer números, potser perquè ni la mare ni l’àvia s’havien preocupat d’ensenyar-li. L’àvia va vessar, normal, tota l’aigua per sobre la roba del bebè i va sortir corrents cap al lavabo, de ben segur, a assecar-li. Us imagineu què diria la mare si veu el nen petit ben moll? I què devia fer l’àvia, posar el nen sota l’eixugador de mans? Amb aquestes, va apàreixer un tercera iaia que no era família de ningú en escena: “Nene, esa es tu yaya? Y dónde está tu madre? Trabajando, verdad?”. Ella sola s’ho va muntar tot. I què redimonis li importava a ella qui eren o què feien! Jo que em pensava que això només passava als pobles. Aquesta no venia amb cap jove. La mala llet dels humans no necessita partenaire, no sé si és cosa de l’edat, però cadascú la porta a dins i la “llueix” de seguida que pot, fins i tot en llocs públics, sense pudor, davant de desconeguts.

Sarbus: monopoli, perill, risc i aventura.


Ja no cal traslladar-se a Espot a fer ponting ni rafting ni cap esport d’aventura, gastant-se els diners en benzina a preu d’or ni en allotjament per viure emocions fortes com tampoc visitar cap parc d’atraccions. Simplement cal agafar un autobús de la companyia Sarbus per poder experimentar l’aventura, el risc i el perill. Una de les gràcies radica en què no saps mai quina sorpresa et depararan els seus conductors, els autèntics actors protagonistes de les aventures que fan que el públic viatger assistent arribi tard a la feina o arribin amb un ai al cor. Siusplau, que ningú monti cap companyia alternativa, potser la diversió s’acabaria. El catàleg d’aventures és tant ampli que pots viatjar dies seguits sense repetir-ne ni una! Conductors que no canvien la destinació de l’autobús en el seu panell electrònic de destinació de l’autobús amb el que, depenent del cas, o no agafes aquell bus perquè et penses que no és el teu o a mitja ruta t’adones que agafa un altre carrer. Conductores que, tot i fer una ruta a la mateixa hora en vàries ocasions, decideixen passar abans de l’hora dos dies seguits i, al tercer, tenir la barra d’explicar-ho i quedar-se tant ampla. Conductors que sempre porten algú dret parlant al seu costat (fa anys havia agafat un bus amb seients de fusta on hi havia una placa que deia: “prohibit distreure al conductor”). Conductors que simulen que van a passar-se varis semàfors en vermell i frenen de cop, fent veure que atropellaran a algun peató del pas zebra (això puja l’adrenalina que no vegis!) Desconec si els peatons també són de la mateixa companyia. Dies de vaga sense anunciar-les als passatgers: la última actualització de la web és de fa sis mesos i si truques, és clar, no contesta ningú. Demanar parada en un punt i que el conductor no et deixi baixar, simulant com un petit segrest. Autobusos que es veuen nous on surt un aire fred espantós i el conductor et jura que no ha posat l’aire acondicionat, que és la calefacció i que després de 30 llargs i angoixants minuts de trajecte, segueix sortint el mateix aire glaçat. I el millor de tot el conductor-malabarista: és un que menja pipes mentre condueix durant tot el trajecte: al volant hi té la mà esquerra, amb la mà dreta agafa les pipes, se les posa a la boca i després va llençant les pellofes per fora la finestra, que es troba a la seva esquerra. Tenint aquests conductors, el Tibidabo haurà de tancar... quina llàstima..., ara que ja han talat tot els arbres per fer la nova muntanya russa!

El Modernisme de Sant Pau


Quasi sempre plou o està núvol quan vaig a l’Hospital de Sant Pau. Dins el recinte, la calma fa que no sembli que estiguis a Barcelona. Està tot tant ben conservat que per uns segons et trasllades en el temps. Una noia oriental (segurament japonesa) em fa tornar a la realitat. Em pregunta, en un anglès pobre, com arribar al Parc Güell. Havia anat vàries vegades a Sant Pau a passejar i a fotografiar-lo però mai fins ara per visitar a un malalt. Sant Salvador, Sant Agustí, ... tot de fantàstics pavellons. Que diferent que és caminar depressa per visitar un familiar que passejar-hi simplement per la bellesa de la seva arquitectura. Des de la sala d’espera veig a turistes equipats amb càmeres voltant amunt i avall. El sentiment canvia si estàs a dins esperant una bona notícia o a fora dels edificis captant la millor postal. Em fascina l’adaptació moderna i l’ús actual conservant tot l’encant modernista. Pocs edificis han conservat el seu ús originari pel quall van estar dissenyats. El nepotisme de l’alcalde del moment, en aquest cas, va ser encertat. Menys mal que és patrimoni de la humanitat i s’ha pogut conservar. Esperem que no guanyi mai cap alcalde “amarbellat”, amb “nebots” o “coneguts” als qui pagar algun favor i Sant Pau no acabi sent, pel sant ritual de la requalificació, pisos de novissíma construcció.