dimecres, 31 d’agost del 2011

Vikings a Roskilde!


Resulta molt còmode arribar a la població de Roskilde, l’antiga capital del país, des del centre de Copenhagen.
Un cop arribats, des de l’estació estant, és fàcil orientar-se: el terreny natural té una suau pendent que condueix al mar. Caminant entre espais verds i torres que recorden a les villes victorianes, arribem al fiord i veiem el museu de vaixells Vikings de seguida. Un museu relativament recent i pioner a Europa en el seu camp. El formen dos edificis diferenciats: l’edifici de vidre i ciment, sobre el mar, que allotja els vaixells vikings originals (i la raó de ser del museu, en el lloc in-situ de la troballa) i l’àrea exterior, construïda de fusta, amb tallers artesanals, serveis i molls per altres embarcacions. Sabia que el museu m’agradaria però no imaginava que m’impactés tant i que resultés ser un dels millors i més complets museus de la zona (inclosa la botiga, amb bon material artesà i d’exquisit disseny). L’edifici, a més dels vaixells, inclou zona expositiva, en la que, una part destacada, es destina a donar a conèixer les vicissituds del viatge realitzat, fins a Dublín, amb una reconstrucció d’un vaixell viking. En el complex annex, podreu menjar, fer una volta en vaixell, veure les eines i la construcció –real- d’embarcacions, de cordatge, nusos i aprendre sobre la navegació vikinga i tots els seus temes relacionats. La zona inclou una fantàstica -i imprescindible!- part dedicada a la metodologia de treball de l’Arqueologia Subaquàtica.
Arqueologia experimental i un bon contingut teòric, a parts iguals. Tota una experiència vikinga que cal reviure!

(Fotografia: Eva Jove) 

Creative Commons License
Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons

dimarts, 30 d’agost del 2011

Titanic, l’exposició que continua navegant (Copenhagen V)


De producció privada i espanyola, l’exposició sobre Titanic es va poder veure en molt poques ciutats, a l’estat espanyol.
El Titanic sempre m’ha despertat un gran interès. No vaig tenir ocasió de veure l’exposició abans i l’he vist ara, al cor de Copenhagen, en un edifici realment molt concordant amb l’exposició.
Tot i saber-ne el final i el tràgic desenllaç, la història –i les microhistòries que el configuren-, l’exposició presenta dades noves. És austera però està feta amb bon gust, amb un discurs clar, entenedor, i amb documentació i material molt adequat (molt d’ell, original). Si odieu la pel·lícula de Cameron, no us agradarà sentir-ne la banda sonora de fons en tota l’exposició. L’entrada resulta una mica cara però el recorregut és força llarg i inclou una moderna audioguia, pel mateix preu. El que sí potser en trauria és la foto que et fan de souvenir, que recorda al zoo o a algun parc d’atraccions.
Si estimeu el mar, els vaixells i la història, heu de veure aquesta sòbria i rigorosa exposició (al centre de Copenhagen, fins al desembre).

(Fotografia: Eva Jove) 

diumenge, 28 d’agost del 2011

Una ciutat imperfecta (Copenhagen IV)


Malgrat les bicicletes, els seus carrils bici i els productes ecològics, Copenhagen no és la ciutat perfecta. És una ciutat on es reguen les plantes quan comença a ploure i on es deixen molts llums encesos en oficines, durant la nit o caps de setmana, innecessàriament. L’ordre, el civisme i la suposada netedat escandinava es veu dràsticament suprimida en el país menys escandinau de tots, d’aquesta zona geogràfica. La contradicció continua amb els “botellons” nocturns, les caques de gos per les voreres i les burilles de fumadors incívics. Al soroll continuat de les múltiples obres de la ciutat (els paletes comencen a treballar a dos quarts de set del matí, hora en la que ja és ben clar), se li suma un veí rockero o l’estranya tradició de tocar trompetes al portal d’algú, a les set del matí, quan es celebra algun aniversari. La contaminació acústica viu ben acompanyada de la visual: a la platja, l’horitzó es veu esquitxat pels nombrosos i moderns molins de vent i al centre de la ciutat, a la plaça de l’ajuntament, hi destaquen els horribles cartells lluminosos publicitaris, a la part superior d’edificis històrics. Amb certes similituds amb Nova York i també amb Anglaterra, em sorprenen els autobusos de dos pisos, completament buits, a qualsevol hora del dia, en una ciutat on quasi tothom va en bicicleta. Un país amb molts recursos però on també se’n malbaraten molts, fent que alguns edificis i patrimoni arquitectònic es trobin en un lamentable estat de conservació.

(Fotografia: Eva Jove) 

dimecres, 17 d’agost del 2011

El cogombre nacional (Copenhagen III)


És un bon experiment social (a banda d’una necessitat) visitar les botigues i supermercats del lloc on estàs vivint quan et trobes fora del què és el teu àmbit habitual. És interessant veure’n els preus -què està més car, què està més barat- i quins són els productes preferits dels seus habitants.
A Copenhagen em sorprenen, sobretot, tres coses: els “pepinus” envasats de forma individual i amb la bandera del país ben gran (que quedi clar que no són espanyols i per a que floreixi l’esperit nacional), la gran quantitat de productes que tenen d’Itàlia (a banda de la pizza i la pasta, varis olis i formatges) i, per últim, els productes espanyols. Aficionats al vi i al cava, tenen cava Jaume Serra, les cremes de verdures Ferrer, molta fruita, embotit Espuña i embotits El Pozo. El més curiós és un kit anomenat “Tapas”, que porta quatre separacions i permet fer un tastet de fuet i de xoriç. No hi ha garrafes grans d’aigua (se sol beure de l’aixeta) i el seu cacaolat no és tant bo com el nostre.
No en diuen dieta mediterrània però està clar que la practiquen.

(Fotografia: Eva Jove) 

diumenge, 14 d’agost del 2011

Les bicicletes són només pels adults (Copenhagen II)


Si a París cal sopar en un bateau, a Roma anar en Vespa i a Suïssa pujar en telefèrics, a Copenhagen, cal llogar unes bicicletes.

Els nadius estan tant avesats a anar amb elles, que són capaços d’anar sense mans, canviant de cançó a l’ipod, portant-hi bosses agafades, parlant amb els acompanyants a gran velocitat o pel mòbil. És perfectament factible anar amb bici amb talons, faldilles curtes, cenyides i ensenyant les calcetes sense pudor. No és obligatori portar casc i alguns hi porten dissenys originals. Diria que el perfil d’usuari són adults i la majoria són dones. Els nens (els bebès i els de fins a uns sis anys) no van amb bici pels carrers sinó que són transportats al davant, en un carretó baix, que ha subtituït la primera roda. Les cadiretes al manillar o darrera el seient són només per nens petitets d’entre potser dos i tres anys.

En un dia, fem uns vint-i-cinc kilòmetres, fent vàries parades, i podem recórrer tot tipus d’escenaris: des d’asfalt de la ciutat, per grans avingudes, els parcs més verds, la platja de sorra més fina, fins divisar, en l’horitzó, un altre país. Tot i que les tanquem en candau, aquí no s’emporten rodes ni cadenes ni seients.
En el passeig, ens acompanyen olors a crispetes, a pluja, els cotxes, carruatges de cavalls i campanes d’esglésies. Es nota que no som d’aquí: costa al principi aprendre a frenar amb els peus.

(Fotografia: Eva Jove) 

dijous, 11 d’agost del 2011

Copenhagen, una ciutat d’aigües (Copenhagen, I)


Surto al carrer amb els cabells mig molls. M’agrada que aquest vent de l’oest m’esbarriï els cabells i me’ls acabi d’assecar. És un vent fort, de periodicitat diària, que tomba bicis i torratxes metàl·liques per terra. Té la força de la Tramuntana, però és menys fred. M’empeny per l’esquena i m’ajuda a caminar més depressa. Enfilo recte, cap al centre, al llarg del costat d’un canal. Una vora de canal remodelada, entretinguda i amena on, en menys de vint metres, hi podem trobar una piragua i màquines expenedores de la primera cervesa del país: la Carlsberg.
El club de kayak, tours turístics i piscines pels més valents són algunes de les atraccions que ofereix aquesta costa. Una costa entestada en convertir-se en l’skyline novaiorquès que, poc a poc, va obligant als locals relacionats amb la pesca i altres oficis, a esdevenir moderns, globals i de disseny. Només espero que aquests canvis no facin que l’excel·lent aigua de l’aixeta que es pot beure aquí (i gratuïta en alguns cafès), deixi de ser potable.
Serà interessant veure aquesta costa en uns anys. Constantment canviant i regenerant-se, reconverteixen els negocis de sempre per adaptar-se als nous temps i, potser, ... evolucionar?
No sé si li cal evolucionar més a la ciutat de les aigües. El que, de moment, es manté invariable i sense canvis és la pluja.

(Fotografia: Eva Jove) 

dimecres, 3 d’agost del 2011

Bergamo Alto, la ciutat que surt de la terra


La pluja i el vent ens fan errar amb les “A” que veiem en unes banderes, arribats a la Bergamo moderna. Només són els emblemes de l’equip de futbol local. Busquem la millor manera de pujar a la ciutat antiga. Caminant o en bici són un passeig bonic, amb unes magnífiques vistes de la zona. Amb la tempesta, però, optarem pel bus i el pintoresc funicular.
Errada és l’etiqueta de “Medieval” que es penja a la ciutat de Bergamo Alto. D’orígen romà, és un llogarret elevat, amb un gran eclecticisme d’estils arquitectònics. Un autèntic paradís per estudiants d’arquitectura, tant per haver-hi edificis de totes les èpoques, com pel reaprotifament que es fa d’aquests. En aquest sentit, seria com una Tarragona, però més compactada i turística. És com si haguessin agafat construccions de diferents segles, els haguessin ficat en una coctelera, barregessin fort i en sortís aquesta meravella, a mode de “Tetris” arquitectònic.
Carrerons de pedra, esquitxats per dolça polenta, pastes, flors, sabons, delicioses llibreries i d’altres botigues d’aire provençal, completen uns carrers plens d’història, amb varis museus, palaus, el seu propi Duomo, arcs, porticons, muralles i ornaments. Un edifici modernista, el sol i la cua a l’estació ens fan retornar a la realitat.

(Fotografia: Eva Jove) 


Creative Commons License
Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons.