Cabrablog us desitja bones festes!

Els quatre grans de Cal Eril

No som a cap menjador particular de casa sinó en un teatre públic. Els quatre grans de Cal Eril, apareixen a primera línia de l'escenari. Els quatre, en filera, per igual, a la mateixa alçada. Comencen els primers acords i entens el perquè: res sobresurt, res és estrident. Sona un paquet compactat d'instruments (tots fan almenys dues coses!), perfilat amb unes perlades veus.

Transparents i nus. Com estirats a la platja, com estirats sobre la gespa. Són, el què es veu. Són un càlid mantell de poesia musicada. Sonen lletres de Pere Quart. Sonen lletres de tacte humà, intimíssimes, d'aquest món. De Vol i de Dol. De suggerents, amb referències al mar i també sobre la mort, sense pors.

L'energia brolla quan toquen i, per si fos poc, entre cançó i cançó, ens deleixen amb rajos desbordants d'imaginació, somriures i exposició de principis. De nou, sense pors.

Són bells, de l'aparent senzillesa amb la que semblen fer-ho tot. La valentia i les creences els faran volar i arribar lluny. Olor a rostolls per sempre més!

(Fotografia: Eva Jove) 

Tívoli, més que uns jardins de diversió (Copenhaguen VIII)

Tívoli es promociona a arreu com un parc d'atraccions. Va ser un d'aquells llocs, tant anunciat, que va anar a parar directament a la llista de llocs on anar, si ens sobrava temps.

Un dinar en un dels millors i cèntrics restaurants de noodles, va despertar el meu interès. Tenia dues portes d'entrada: una donava al cèntric carrer i l'altra al parc Tívoli.
Els crits continuats, a diari, de la gent que estava a l'atracció més moderna i demandada, em feien mirar-hi tots els dies que passava per allà. Aquesta és una de les seva primeres curiositats: ets al cor de la ciutat i tens un gran parc, que ocupa tota una manzana, situat al costat dels més grans museus de la capital: el modern Danish Design Center, la sumptuosa Glyptotek i el famós Museu Nacional de Dinamarca.

A l'estiu l'activitat és frenètica i un dia que hi havia concerts programats, vàrem decidir pagar per retrocedir en el passat i endinsar-nos en el parc d'estètica dels anys setanta.
Després de l'impacte visual inicial, de seguida ho vaig tenir clar: a banda d'un preciós passeig ple de vegetació, les atraccions més punteres, -però també les més tradicionals-, Tívoli resultava ser un lloc d'esbarjo familiar, acolorit, ple de festa i pomes amb caramel per llepar.
És tan gran que combina les crispetes i els cotons de sucre en un pal, amb els clàssics smorrebrods del Groften, les fonts d'aigua més horteres, l'artesania i el disseny del nord, les decoracions del món més kitschs, sucs i cafès de disseny, el teatre a l'aire lliure més avantguardista, els concerts més estripats, amb els restaurants amb estrelles Michelin, deixebles del mateix Ferran Adrià. Lavanda, terra mullada per la pluja i bombons de xocolata perfumen la nit en els jardins més vibrants del centre de la ciutat...

(Fotografia: Eva Jove)

Un Banksy català

Avui he fet tard. No m'agrada mai fer tard. Però avui m'ha dolgut perquè... recuperar una obra d'art, sempre és complicat.
Fa uns mesos vaig descobrir a Aryz, un artista graffiter. Volia fotografiar uns graffitis seus, de gran format, d'un espai i ja els han començat a tapar, pintant per sobre.
M'ha dolgut perquè sabia que això passaria. Havien netejat i tallat les herbes que envolten l'espai, darrerament ocupat, on hi havia foc i roba estesa. Imagino que recuperaran l'espai per a un nou ús. L'espai és una antiga fàbrica del sector tèxtil abandonada, de maons de color gris. Aryz -i d'altres graffiters- l'havia embellit amb els seus personatges gegants de color verd i rosat. L'única capa de pintura fresca deixa entreveure, encara, alguns dels dibuixos. Si fos pintura a l'aigua potser encara estaríem a temps de retirar-la.
Jo voldria tenir algun d'aquests dibuixos a casa però sembla que no són del gust del nou propietari de l'espai. Un art vist sovint com quasi clandestí i heretge que, tot i la seva evolució, segueix essent relegat a espais considerats marginals.
Aryz, volem veure més obra teva i, sobretot ara, més crítica social. Llàstima que no hi hagi acords de col·laboració per poder disposar d'espais on poder exposar aquesta disciplina i que només puguem explicar l'imminent desaparició d'obres. 

(Fotografia: Eva Jove) 

Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons

Suècia: modernitat pionera contemporània.

Hem canviat de país en menys de 30 minuts. Passar de Dinamarca a Suècia és realment un passeig, amb el nou tren. Països tant propers i tant diferents.
Suècia, un país espartà i aficionat a envaïr els pobles veïns, ha sabut reformar-se i reconstruïr-se, esdevenint un dels països més moderns, tolerants i actius culturalment de la zona nòrdica d'Europa.
El Festival de Mälmo és un clar exemple del tarannà actual del país: cosmopolita, integrador, vibrant, de clima fred, però realment molt animat. Amb un extens programa de música i dansa, la ciutat acull milers de visitants que, per uns dies, busquen diversió i bon menjar, a parts iguals. Durant varis dies s'ofereixen una gran varietat de concerts i activitats paral·leles de forma gratuïta, regades amb molt d'art: performances i escultures a diferents racons del centre històric de la ciutat.

Rera els carrerons i plaçoletes medievals, a l'estiu plens de flors i gent a les terrasses, s'entreveuen les paradetes, xiringos i carpes que acolliran la festa continuada. La zona de la platja, coronada per la torre de Calatrava -el precís Turning Torso-, presideix la mostra d'skate, amb destacats participants de menys de catorze anys però també de més cinquanta.

Entrem a la carpa més enrauxada: campionat internacional de hip-hop. Un autèntic espectacle! Tinc els meus favorits: tots treballen molt però n'hi ha que des del principi, clarament destaquen. Gent vinguda d'arreu del món, valenta i sense complexes que mostra el seu virtuosisme. Vegeu-ne el vídeo de la batalla final clicant sobre l'enllaç.

Finalment, t'adones del què estàs vivint: el Festival de Mälmo és més que un festival: és una mostra autèntica de convivència de cultures.

(Fotografia: Eva Jove) 

República independent de Christiania (Copenhaguen VII)

Envoltat del barri més "cool" de Copenhaguen i d'una part històrica de la ciutat, Christiania guarda, dins les seves tanques -clarament delimitades-, l'àrea més canalla de la ciutat.
Nascuda inicialment com a àrea okupa i hippie, plena d'activitats i moviments socials, s'ha convertit, avui en dia, en un reducte alegal, fora de tota norma cívica, ètica i urbana.
Arran d'aquesta llibertat costumista autoproclamada, el mercat d'herbes, herbetes i derivats, és l'activitat primordial de la zona. Una zona trista i degradada, absent de fites, que viu fora de la societat, sense lleis externes, però que prohibeix fer fotografies als forans. Uns forans que cada vegada són més, atrets per diferents motivacions i que, si els plau, poden comprar una publicació sobre el barri (mitjançant una transacció comercial tradicional), en el carrer de botigues més cèntric de la ciutat.
Alguns negocis de primeres necessitats s'han instal·lat en els carrers encerclats per les prohibicions. No sé si pagaran impostos o cumpliran amb les normatives de seguretat i higiène.
Sembla que properament, l'ajuntament de la capital i els gestors de la zona, intentaran arribar a un acord per poder fer un ús modern, eficaç i més fructífer per a tots.

(Fotografia: Eva Jove) 

Arqueologia urbana de qualitat (Copenhaguen VI)

Quan et penses que res et pot sorprendre, topes amb unes obres de metro. El metro de Copenhagen no té ni deu anys i només té dues úniques línies. Té una parada que arriba l'aeroport -això sí-, com a la majoria de capitals europees però no parades massa cèntriques. Està previst que al 2016 s'acabin les obres d'aquesta nova línia de metro del centre històric de la ciutat, que serà com un anell que l'encerclerà. A banda de les molestes obres que et trobes per tot arreu, la bona notícia és que el Museu de la ciutat de Copenhagen està fent el seguiment de les obres i ha contractat un equip d'arqueòlegs. La majoria de restes sembla que són del segle divuit i, de moment, no ha aparegut cap assentament viking. Fins aquí, tot normal. El que crec que fa gran aquest projecte és, sens dubte, l'enorme tasca de difusió al voltant d'aquests treballs arqueològics. És cert que els recursos amb els que es compten són molts -i es nota!- però tant de bo tots els treballs es fessin així! Seria fabulós! A banda dels treballs arqueològics en sí, el Museu ha posat en marxa una campanya per donar a conèixer la feina que s'està fent, en quatre línies d'atac: a.- l'exposició al propi Museu, b.- la instal·lació de les estacions "The Wall"*, c.- panells informatius en els punts d'excavació i d.- les fantàstiques rutes guiades -gratuïtes!- realitzades pels propis arqueòlegs (en danès i en anglès), on, amb pocs minuts, et fas un idea de la història de la ciutat, de la història de la seva arqueologia i de què consisteix el projecte arqueològic, arrel de les obres del metro. Aparentment senzill, fantàsticament complet, ben programat i fascinant. Un bon exemple a seguir i a implantar a arreu! Cal explicar bé l'Arqueologia.

*"The Wall" són unes cabines instal·lades en quatre punts de la ciutat on s'està excavant, a mode de micromuseu portàtil. Són una barreja d'espai expositiu -amb història i objectes reals- i amb una part multimèdia, on es poden veure imatges de la ciutat o enviarte-les per correu electrònic.

(feu click sobre la imatge per veure-la més gran. Fotografia: Eva Jove)

Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons

Vikings a Roskilde!

Resulta molt còmode arribar a la població de Roskilde, l’antiga capital del país, des del centre de Copenhagen.
Un cop arribats, des de l’estació estant, és fàcil orientar-se: el terreny natural té una suau pendent que condueix al mar. Caminant entre espais verds i torres que recorden a les villes victorianes, arribem al fiord i veiem el museu de vaixells Vikings de seguida. Un museu relativament recent i pioner a Europa en el seu camp. El formen dos edificis diferenciats: l’edifici de vidre i ciment, sobre el mar, que allotja els vaixells vikings originals (i la raó de ser del museu, en el lloc in-situ de la troballa) i l’àrea exterior, construïda de fusta, amb tallers artesanals, serveis i molls per altres embarcacions. Sabia que el museu m’agradaria però no imaginava que m’impactés tant i que resultés ser un dels millors i més complets museus de la zona (inclosa la botiga, amb bon material artesà i d’exquisit disseny). L’edifici, a més dels vaixells, inclou zona expositiva, en la que, una part destacada, es destina a donar a conèixer les vicissituds del viatge realitzat, fins a Dublín, amb una reconstrucció d’un vaixell viking. En el complex annex, podreu menjar, fer una volta en vaixell, veure les eines i la construcció –real- d’embarcacions, de cordatge, nusos i aprendre sobre la navegació vikinga i tots els seus temes relacionats. La zona inclou una fantàstica -i imprescindible!- part dedicada a la metodologia de treball de l’Arqueologia Subaquàtica.
Arqueologia experimental i un bon contingut teòric, a parts iguals. Tota una experiència vikinga que cal reviure!

(Fotografia: Eva Jove) 

Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons

Titanic, l’exposició que continua navegant (Copenhagen V)

De producció privada i espanyola, l’exposició sobre Titanic es va poder veure en molt poques ciutats, a l’estat espanyol.

El Titanic sempre m’ha despertat un gran interès. No vaig tenir ocasió de veure l’exposició abans i l’he vist ara, al cor de Copenhagen, en un edifici realment molt concordant amb l’exposició.

Tot i saber-ne el final i el tràgic desenllaç, la història –i les microhistòries que el configuren-, l’exposició presenta dades noves. És austera però està feta amb bon gust, amb un discurs clar, entenedor, i amb documentació i material molt adequat (molt d’ell, original). Si odieu la pel·lícula de Cameron, no us agradarà sentir-ne la banda sonora de fons en tota l’exposició. L’entrada resulta una mica cara però el recorregut és força llarg i inclou una moderna audioguia, pel mateix preu. El que sí potser en trauria és la foto que et fan de souvenir, que recorda al zoo o a algun parc d’atraccions.

Si estimeu el mar, els vaixells i la història, heu de veure aquesta sòbria i rigorosa exposició (al centre de Copenhagen, fins al desembre).

(Fotografia: Eva Jove) 

Una ciutat imperfecta (Copenhagen IV)

Malgrat les bicicletes, els seus carrils bici i els productes ecològics, Copenhagen no és la ciutat perfecta. És una ciutat on es reguen les plantes quan comença a ploure i on es deixen molts llums encesos en oficines, durant la nit o caps de setmana, innecessàriament. L’ordre, el civisme i la suposada netedat escandinava es veu dràsticament suprimida en el país menys escandinau de tots, d’aquesta zona geogràfica. La contradicció continua amb els “botellons” nocturns, les caques de gos per les voreres i les burilles de fumadors incívics. Al soroll continuat de les múltiples obres de la ciutat (els paletes comencen a treballar a dos quarts de set del matí, hora en la que ja és ben clar), se li suma un veí rockero o l’estranya tradició de tocar trompetes al portal d’algú, a les set del matí, quan es celebra algun aniversari. La contaminació acústica viu ben acompanyada de la visual: a la platja, l’horitzó es veu esquitxat pels nombrosos i moderns molins de vent i al centre de la ciutat, a la plaça de l’ajuntament, hi destaquen els horribles cartells lluminosos publicitaris, a la part superior d’edificis històrics. Amb certes similituds amb Nova York i també amb Anglaterra, em sorprenen els autobusos de dos pisos, completament buits, a qualsevol hora del dia, en una ciutat on quasi tothom va en bicicleta. Un país amb molts recursos però on també se’n malbaraten molts, fent que alguns edificis i patrimoni arquitectònic es trobin en un lamentable estat de conservació.

(Fotografia: Eva Jove) 

El cogombre nacional (Copenhagen III)

És un bon experiment social (a banda d’una necessitat) visitar les botigues i supermercats del lloc on estàs vivint quan et trobes fora del què és el teu àmbit habitual. És interessant veure’n els preus -què està més car, què està més barat- i quins són els productes preferits dels seus habitants.

A Copenhagen em sorprenen, sobretot, tres coses: els “pepinus” envasats de forma individual i amb la bandera del país ben gran (que quedi clar que no són espanyols i per a que floreixi l’esperit nacional), la gran quantitat de productes que tenen d’Itàlia (a banda de la pizza i la pasta, varis olis i formatges) i, per últim, els productes espanyols. Aficionats al vi i al cava, tenen cava Jaume Serra, les cremes de verdures Ferrer, molta fruita, embotit Espuña i embotits El Pozo. El més curiós és un kit anomenat “Tapas”, que porta quatre separacions i permet fer un tastet de fuet i de xoriç. No hi ha garrafes grans d’aigua (se sol beure de l’aixeta) i el seu cacaolat no és tant bo com el nostre.
No en diuen dieta mediterrània però està clar que la practiquen.

(Fotografia: Eva Jove) 

Les bicicletes són només pels adults (Copenhagen II)

Si a París cal sopar en un bateau, a Roma anar en Vespa i a Suïssa pujar en telefèrics, a Copenhagen, cal llogar unes bicicletes.

Els nadius estan tant avesats a anar amb elles, que són capaços d’anar sense mans, canviant de cançó a l’ipod, portant-hi bosses agafades, parlant amb els acompanyants a gran velocitat o pel mòbil. És perfectament factible anar amb bici amb talons, faldilles curtes, cenyides i ensenyant les calcetes sense pudor. No és obligatori portar casc i alguns hi porten dissenys originals. Diria que el perfil d’usuari són adults i la majoria són dones. Els nens (els bebès i els de fins a uns sis anys) no van amb bici pels carrers sinó que són transportats al davant, en un carretó baix, que ha subtituït la primera roda. Les cadiretes al manillar o darrera el seient són només per nens petitets d’entre potser dos i tres anys.

En un dia, fem uns vint-i-cinc kilòmetres, fent vàries parades, i podem recórrer tot tipus d’escenaris: des d’asfalt de la ciutat, per grans avingudes, els parcs més verds, la platja de sorra més fina, fins divisar, en l’horitzó, un altre país. Tot i que les tanquem en candau, aquí no s’emporten rodes ni cadenes ni seients.

En el passeig, ens acompanyen olors a crispetes, a pluja, els cotxes, carruatges de cavalls i campanes d’esglésies. Es nota que no som d’aquí: costa al principi aprendre a frenar amb els peus.

(Fotografia: Eva Jove) 

Copenhagen, una ciutat d’aigües (Copenhagen, I)

Surto al carrer amb els cabells mig molls. M’agrada que aquest vent de l’oest m’esbarriï els cabells i me’ls acabi d’assecar. És un vent fort, de periodicitat diària, que tomba bicis i torratxes metàl·liques per terra. Té la força de la Tramuntana, però és menys fred. M’empeny per l’esquena i m’ajuda a caminar més depressa. Enfilo recte, cap al centre, al llarg del costat d’un canal. Una vora de canal remodelada, entretinguda i amena on, en menys de vint metres, hi podem trobar una piragua i màquines expenedores de la primera cervesa del país: la Carlsberg.

El club de kayak, tours turístics i piscines pels més valents són algunes de les atraccions que ofereix aquesta costa. Una costa entestada en convertir-se en l’skyline novaiorquès que, poc a poc, va obligant als locals relacionats amb la pesca i altres oficis, a esdevenir moderns, globals i de disseny. Només espero que aquests canvis no facin que l’excel·lent aigua de l’aixeta que es pot beure aquí (i gratuïta en alguns cafès), deixi de ser potable.

Serà interessant veure aquesta costa en uns anys. Constantment canviant i regenerant-se, reconverteixen els negocis de sempre per adaptar-se als nous temps i, potser, ... evolucionar?

No sé si li cal evolucionar més a la ciutat de les aigües. El que, de moment, es manté invariable i sense canvis és la pluja.

(Fotografia: Eva Jove) 

Bergamo Alto, la ciutat que surt de la terra

La pluja i el vent ens fan errar amb les “A” que veiem en unes banderes, arribats a la Bergamo moderna. Només són els emblemes de l’equip de futbol local. Busquem la millor manera de pujar a la ciutat antiga. Caminant o en bici són un passeig bonic, amb unes magnífiques vistes de la zona. Amb la tempesta, però, optarem pel bus i el pintoresc funicular.
Errada és l’etiqueta de “Medieval” que es penja a la ciutat de Bergamo Alto. D’orígen romà, és un llogarret elevat, amb un gran eclecticisme d’estils arquitectònics. Un autèntic paradís per estudiants d’arquitectura, tant per haver-hi edificis de totes les èpoques, com pel reaprotifament que es fa d’aquests. En aquest sentit, seria com una Tarragona, però més compactada i turística. És com si haguessin agafat construccions de diferents segles, els haguessin ficat en una coctelera, barregessin fort i en sortís aquesta meravella, a mode de “Tetris” arquitectònic.
Carrerons de pedra, esquitxats per dolça polenta, pastes, flors, sabons, delicioses llibreries i d’altres botigues d’aire provençal, completen uns carrers plens d’història, amb varis museus, palaus, el seu propi Duomo, arcs, porticons, muralles i ornaments. Un edifici modernista, el sol i la cua a l’estació ens fan retornar a la realitat.

(Fotografia: Eva Jove) 

Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons.

Confitura de papaya

La majoria de l'alta cuina experimental és fruit de molt esforç i treball d'investigació. A vegades, però, també és el resultat de l'atzar. Això m'ha passat a mi, avui al matí: la casualitat ha fet que m'hagi sortit, sense voler, una confitura de papaya, que a continuació us passo a explicar. Compreu una papaya madureta. Si no coneixeu el fruit, animeu-vos a provar-lo. Té un agradable sabor i una textura suau. A part, la papaya té vàries propietats beneficioses, com molta vitamina C (mitja papaya conté la vitamina C que se suposa que ha de consumir un adult en un dia), vitamina A, fibra, és depurativa, etc.
Per fer la confitura de papaya, primer cal fer un batut amb el fruit. Això és, trossejar la papaya pelada i posar-la al pot del turmix, sucre (o edulcorant) i llet. No cal posar-hi iogurt perquè la papaya ja és molt espessa per sí sola. Feu el batut. Deixeu-lo 12 hores a la nevera en un recipient de plàstic, tapat amb film de cuina. I ja teniu la confitura de papaya!

Tr3s anys de Cabrablog!

Lluny de les dues-centes visites diàries que se suposa que ha de tenir un blog de prestigi, aquest humil blog fa tr3s anys!
Els estudis poc seriosos afirmen que una relació funcionarà si es superen els tres anys de vida. Puc estar tranquil·la amb el meu blog doncs, de moment, ens portem força bé.
Hi ha hagut temps en els que ens hem hagut de separar temporalment, però que han donat com a fruit reconciliacions molt gratificants, com la darrera, de Milà.
Un total de deu mil visites i bons amics lectors faran que el petit blog continuï, si més no, una temporada més. Gràcies a tots per Cabrabloggejar!

Il Duomo, més que una catedral

Qui es pensi que Il Duomo és només la catedral de Milà, està equivocat. No només és -externament- una magnífica obra de marqueteria marmòria sinó que és l’autèntic centre neuràlgic i la marca de la ciutat. Per comprovar-ho, només cal veure els diaris de les darreres setmanes: Contador, amb el trofeu d’Il Giro i Il Duomo com a colofó de fons. Un trofeu, per cert, que ha estat exhibit al Museu del Novecento (http://www.museodelnovecento.org/), situat a la mateixa plaça i que alguns hem pogut tocar abans que el propi ciclista. Manifestacions i performances artístiques apareixen publicades, sempre, amb Il Duomo com a decorat. Amb les eleccions ja passades, on Berlusconi ha perdut un dels seus principals trons, els alcaldables s’entossudien en aparèixer per la televisió amb la catedral de fons. Fins i tot, conscients del seu ressò, la capseta arquitectònica serveix de plafó per publicitar-hi les properes estrenes de cinema.

Il Duomo i la seva plaça s’entesten en esdevenir una Tour Eiffel, un Big Ben o un Gaudí de la ciutat; Una ciutat planera, que malgrat tenir moltes bicis, molts tramvies i ser fantàstica per fer a peu, els rics segueixen aparcant a la mateixa plaça els seus cotxes amb xofer quan van a visitar-lo a ell i al Palazzo Reale... Ells no són turistes qualsevols, ells no s’hi fan fotografies.

(Fotografia: Eva Jove) 

El parc verd que habito

Com m’agrada i que interessant trobo passejar pels grans parcs de les ciutats, un dia ben d’hora al matí. Absent totalment de turistes, la fauna que hi habita solen ser els darrers sense sostre, els primers pipis del dia dels gossos matiners i la gent que fa verdaderament esport.

Alguns dels parcs són mundialment famosos i d’altres, com el d’Indro Montanelli (una escultura seva fa de guàrdia d’una de les entrades, mostrant-nos la seva incansable i compromesa actitud d’home de lletres) de Milà, no apareixen quasi ni en els mapes. Aquest desconegut parc és tant bonic com ho pugui ser qualsevol altre dels reconeguts, amb una antiga casa senyorial transformada en “niu” infantil, un Palazzo on la gent s'hi va a casar i unes altres estances reconvertides en un laboratori de didàctica de la biologia. Una de les perletes del parc arriba amb la vesprada: un autèntic xiringuito chill out a mode eivissenc, on podreu gaudir del famós aperitiu milanès.

El millor de tot, és que aquest no és l’únic parc de la ciutat. El parc Sempione ens regala un bell passeig amb la seva arena romana i el seu record als afusellats l’any 1943, en aquest mateix punt. Envoltat d’arquitectura neoclàssica (inclòs l’Arco de la Pace), veiem la part del darrera del Castello Sforza, des d’allà estant. Situada al costat d’un local nocturn, l’autèntica joïa arriba de la mà de la coneguda Triennale di Milano, un veritable santuari al disseny, -com cap altre- on, fins i tot els seus banys, tenen signatura.

Quin altre parc urbà coneixeu que combini segles d'història i integri natura i cultura d'aquesta manera?

Milà també és verd, florit, tranquil i això m’agrada.

Impressionistes francesos al centre de Milà (Milà, II)

Hi ha algú que no adori l’Impressionisme francès? Estava clar que no em podia perdre aquesta exposició, situada al Palazzo Reale, al cor de la ciutat de Milà i comparar-la amb d’altres de recents com “Jardines” del Museo Thyssen-Bornemisza. Tenia curiositat, també, per veure com museogràficament s’encabia l’exposició en un palau reial (ara municipal), situat en una ciutat que està apostant clarament per l’Art més Contemporani i calibrar el grau de qualitat d’una col·lecció privada com és la dels americans Clark. Pel que fa a l’espai, la referència al palau, ha desaparegut, transformant-ne els interiors en modernes sales d’exhibició. Pel que fa a les obres, poques i de poca rellevància, tot i que amb un plantejament temàtic interessant, (el mar, els viatges, la vida nocturna...) en comptes del clàssic recorregut fet per artistes. Desconec la resta de col·lecció de l’Institut i potser només han viatjat obres menors però, tot i la varietat d’artistes sigificatius i rellevants –i l’especial predilecció del matrimoni per Renoir-, l’exposició resulta pobre quant a obra es refereix, a l’igual que les bios dels artistes penjades a les parets. Menys mal que la visita es veu compensada pel nombrós material audiovisual de la part final, que t’endinsa plena i veritablement en el París de l’època, (per la reconstrucció dels espais i la mida de les imatges) resultant una exposició força didàctica, que podeu visitar fins el 12 de juny d'enguany.

Nits a la Milanesa (Milà, I)

Ciutat de negocis de dia, tratjos, maletins i corredisses, les caluroses nits de Milà prenen un color realment desinhibit i alegre, encara que sigui entre setmana.
Tot i que es sopa d'hora (més aviat en franja horària centroeuropea), els capvespres s'allarguen en taules, barres i tauletes de terrasses.
Si busqueu un lloc cèntric però sense massa turistes, els vostres cafès són els dels carrers secundaris que van d'Il Duomo a Castello Sforza, o els que encerclen el quadrilàter de l'or.
Per un ambient més relaxat i calmat, moveu-mos entre les estacions de metro de Reppublica i Moscova. Es tracta del barri més bohemi i encantador de la ciutat, el barri de les bicicletes, les flors i de les botigues verdes i alternatives, ple de bars, on també hi podreu esmorzar o prendre cremosos cappuccinos amb sanefes i un cor dibuixat al damunt.
Sens dubte, però, la zona més festiva és Navigli, amb bars i buffets un al costat de l'altre, fins i tot a dins els canals. Cocktails, molt d'ambient i música a bons preus i llocs amb encant. La zona no s'escapa de tenir-hi les seves nombroses esglésies d'estil llombard. Que no us estranyi si us trobeu algun sant demanant un Negroni...

La nit i el dia dels museus!

Avui es celebra "La Nit dels Museus". És una nit molt especial que no podeu deixar passar, amb jornades de portes obertes, visites guiades i activitats gratuïtes a arreu. Tot i el nom, l'oportunitat de gaudir del patrimoni no només és dins de Museus, sinó també a jaciments, al carrer, cases històriques, centres d'interpretació, espais d'art diversos i un llarg etcètera. Les activitats s'allarguen fins demà i podeu trobar oferta disponible no només a Barcelona ciutat sinó al llarg de totes les províncies.
Per si avui us és del tot impossible gaudir de la màgia dels Museus, teniu una segona oportunitat de conèixer aquell Museu que encara no heu visitat mai el dia 18, Dia Internacional dels Museus. A part, molts museus tenen els seus propis dies gratuïts i jornades de portes obertes durant l'any.
Ja no teniu excuses!

Futbol públic o privat?

No sé si Matthew Tree, quan es va establir a Catalunya, devia entendre com un club amb jugadors i presidents que han declarat ser independentistes, juguen a una selecció que rebutgen i per una copa antagònica a la seva manera de pensar. No sé si ara Tree, després d’uns vint anys després, ho ha entès i ho explica en el seu nou llibre. L’haurem de llegir. De totes maneres, quan cobres 600.000 euros al mes i el “jefe” et dóna alguna ordre que va contra els teus principis morals, suposo que no es deu tenir la pell tant fina. No sé si deu passar el mateix amb les 50 mil persones que cobren més de 120 mil euros l’any a Catalunya.

Curiosament, Magda Oranich, tampoc va fer cap menció sobre el tema aquesta setmana, en la seva intervenció al programa matinal de tv3, la teva, on, parlant sobre les retallades a la sanitat pública, va fer un solidari comentari que, crec, ha passat del tot desapercebut: per nadal, ella, va anar a un hospital públic amb el sèquit pantomímic de jugadors del Barça i ha explicat que es va dedicar a comptar quants nens “no eren d’aquí”: el 60% de les mares anaven amb burka.

Crec que trucaré a Tree per veure si em pot explicar com és que un club privat rep diners públics o indirectament genera despesa de diner públic, havent de pagar zones de fans quan hi ha partits importants, trobant carrers tallats quan es guanya, emetent partits per les diferents televisions públiques i mossos, molts de mossos. Uns mossos que, atenció, avui estrenaran armament. Algú em pot dir quina empresa ha fabricat aquestes noves armes i quant ens han valgut a cada ciutadà? Posats a retallar, no serien millor unes espasses de fusta o uns fones fetes amb pinces d’estendre la roba, un clau i una goma elàstica?

Baixaré a treure les escombraries i, de pas, posaré tres urnes al carrer per començar a fer una consulta popular: nou armament pels mossos sí o no, futbol a les televisions públiques sí o no i subvencions públiques als clubs de futbol privats sí o no.

Tot plegat, una cocktelera molt remenada, amb una gran dosi d’opiàcies que farà que avui s’aturin de nou els carrers i que la despesa generada per l'assistència al wedding de l'any, passi desapercebuda. Només planyo els venedors de diaris i els cambrers d’arreu, que per 900-1.000 euros al mes, demà, hauran de treballar de psicoanalistes, aguantant a tots els pseudoàrbitres, entrenadors, borratxos habituals i pesats/fanàtics de torn, experts en futbol.