dilluns, 29 de juny del 2009

L'oliaiguo menorquí


Sovint, les coses senzilles, solen ser les millors, les més ecològiques, respectuoses amb el medi ambient i naturals.
En cuina, les receptes simples són també les més bones i saludables (de ben segur que l'Arguiñano estaria d'acord amb mi). L'"Oliaiguo" de Menorca és una d'aquestes sorprenents coses simples que tant fan fruir al paladar. Hi ha diferents variants i ara, a l'estiu, es pot prendre freda, acompanyada de figues, olives o de dauets de pa torrat. Existeixen diferents variants i cada menorquí la fa una mica com vol, però bàsicament es tracta de fregir amb oli unes verdures (tomàquets, cebes, all i pebrot verd) a foc ben suau i sense parar de remenar. Mica de julivert i mica de sal. En uns 20 minuts, ho tindrem ben cuit. Després, hi afegim l'aigua (1 litre), que escalfarem sense que arribi a bullir.

Un altre dia us parlaré del gin xoriguer o de la fantàstica truita francesa amb sobrassada i fomatge de Mahó, que si encara no coneixeu, tots haurieu de tastar abans de que s'acabi l'estiu!

dissabte, 27 de juny del 2009

Regulació dels centres d'estètica ja!


L'estiu ja és aquí i l'inversió -o malbaratament, segons com es miri- en la despesa en centres d'estètica es dispara. Et veus més pèls que la resta de l'any de seguida i és epoca de numerosos "bbc's" (sempre hi ha l'any que se t'acumulen i anys que no tens res).

Per un motiu o per altre, tots volem tenir un bon aspecte i sentir-nos bé, principalment, les noies. La oferta disponible és realment nombrosa: massatges varis, neteges de cutis, peelings i una infinitat de fashion tractaments. I una de les coses que em fa sentir bé també és saber el què em valdran les coses i rebre un tiquet transparent i clar. En el cas dels diferents centres d'estètica, normalment, ni una cosa ni una altra estan clares... Primer de tot, en pocs llocs hi ha una llista clara de preus. I on la tenen, si vols depilar-te amb la cera tíbia no habitual, com per exemple, la de xocolata blanca, aquell dia, no la tenen. I si la tenen, hi ha parts en les que empren un altre tipus de cera (et cobren el mateix, no pas més barat). I sempre hi ha pegues... En aquests llocs jo tinc la sensació, que, en realitat, mai escullo res i acabo callant i pagant el què em diuen.
Per no mencionar que sempre que hi vas, pagues un preu diferent pel mateix servei. Però que avui no era també cera tíbia, encara considerada "no habitual"? (que et foten unes cremades igual, encara que els hi diguis que crema com una condenada i que has demanat la tíbia i no la cera bullint) -"Sí, però com que no teniem la de xocolata negra, amb llet i roses, t'ho hem fet amb la de vi de la Provença francesa que ens ho porten només un cop al mes i com que a la meitat s'ha acabat i les aixelles te les hem fet amb cera de sucre de canya amerindi"... bla, bla, bla... toootal, que acabes callant i pagant amb els ulls oberts com taronges i les ingles incandescents encara "al roju vivo", però no de les cremades sinó de la carn viva que t'hi han deixat després de les tibades a lo bèstia que t'han fet (que ja m'han dit que abans treballaves de camionera, punyetera!).
A tot això, vull afegir que totes les clientes de centres d'estètica, hauriem de sortir amb la nostra factureta d'allà i amb un contracte signat per les esteticients, on aquestes es comprometessin a no revelar mai els secrets més íntims ni els serveis depilatoris prestats. Qualsevol dia veurem fotos d'alguna celebrity a cala esteticient, cridant de mal que fa depilar-se les ingles però que les dones continuem fent tot i ser car i extramadament efímer i dolorós.

Experiment: Ajuntaments a prova! (segona part)


La grúa se'm va endur el cotxe, en un conegut i istriònic pàrquing per a camions, emmig del poble, que afortunadament, ja no existeix. Quan vaig anar a buscar el cotxe on el tenia aparcat, vaig veure que hi havia trossets de vidre al terra. La primera vegada que et passa, és tal la desinformació, que no saps què has de fer. Deixarem per un altre dia el maltracte rebut. En arribar a la policia local, vaig pagar la multa de seguida, en efectiu. El policia que em va atendre -de mitjana edat-, no sabia tornar el canvi. Erem vàries persones pagant, no podiem creure el què estàvem veient. Un cotxe policial ens va portar fins el dipòsit, allunyat de la comissaria. El cotxe anava a tota velocitat i fent les cantonades a tota pastilla. Anava a molt més de 50 km/h, però és clar, encara que posés en perill les nostres vides, fós innecessari i cometés una infracció, era la policia, no?... En arribar al dipòsit, el meu cotxe tenia un far trencat. Tornava a haver-hi vidres a terra. Abans de tocar-lo, vaig demanar explicacions i poder veure la foto de recollida. Em van fer tornar anar a la comissària. La foto no estava enlloc. L'últim que em van dir és que havia de demanar la foto a l'ajuntament, mitjançant instància. Em vaig endur el cotxe i vaig pagar 20.000 pessetes al mecànic de la reparació del far. Vaig estar mesos demanant la fotografia. La fotografia no exisitia. S'anaven passant la pilota entre l'Ajuntament i la policia, mentre jo havia de fer un rosari de trucades. Esgarrifosament deporable!! El Sindic de greuges tampoc va voler fer res. No he rebut la foto, vaig pagar la multa i la factura de la reparació del far que, molt amablement, la grua va tenir l'amabilitat de trencar. Gràcies a tots! Aquesta és l'atenció ciutadana que oferiu. Veniu-me a buscar quan hi hagi les pròximes eleccions.

Per cert, aviat farà un any que vaig demanar la meva documentació: "Sin noticias de Gurb"...
Ajuntament: 2, Eva: 0.

Contractat: tens el nostre perfil! (VI): la barbie


Vivim en un món extremadament materialista i exageradament consumista d'artefactes absurds i objectes innecessaris que només fan que generar tones diàries de residus plàstics, entre d'altres. La vacuïtat es personifica en els nostres llocs de treball amb la "barbie" que qui més qui menys té o ha tingut de companya.
Solen ser dones i solen tenir un aspecte físic agradable. Si fessim una enquesta entre els homes de l'empresa, i la resposta "té un físic agradable" fós la menys "efusiva", aquesta no seria la que tindria el percentatge més alt com a resposta escollida ("No te digo ná y te lo digo tó"). És segurament degut a aquest físic tant "despampanant" (i, normalmet, coincideix que també és "desbordant") que curiosament, seeeempre arriben tard. Arribar a l'hora i cumplir amb el teu horari és un dels deures dels treballadors, però, curiosament també, mai ningú els hi diu res ni els hi crida l'atenció. Crec que en el seu contracte laboral no hi tenen cap categoria professional. A la casella de "categoria" de la nòmina hi diu: exhibicionista voluntària. Casualment, la seva productivitat és baixa i el rendiment, servei, esforç i aportació nuls. No solen ser ni simpàtiques ni bones companyes ni bones persones. Simplement, només es relacionen amb els homes de rang més alt, tot i estar, professionalment, en l'escalafó més baix. Si en algun moment concret han de parlar amb alguna dona, ho fan mentre es llimen les ungles o es repassen l'eye-liner. Un dia com un altre, arribes -puntual- al teu lloc de treball i hi ha un comunicat: l'han ascendit a "algo" manager. Si et fan "algo" amanger, és que has triumfat, socialment, a la vida. Ningú s'ho acaba de creure, és el tema del dia, però és així. A la setmana següent, amb un sentiment corporatiu que et surt per les orelles, reps la gran notícia: la barbie ha fotut el "braguetasso" amb el jefe!!: el tio ha deixat la dona, la canalla, li ha comprat un cotxe, un pis, l'ha prejubilat i a viure! I com que l'empresa no pot sobreviure sense barbies, contracten a la següent, el mateix dia de saber-se la notícia. Només hi ha una frase a l'hora de dinar: "Si és que ja es veia venir..."

Creative Commons License
Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons.

L'Arquitectura sostenible del present


Vaig mig enganxar a TV3, fa un parell de setmanes, un documental sobre un fantàstic edifici de Nova York, que estava en construcció, almenys, en el moment de fer-se el documental. Era un edifici ecològicament sostenible i autosuficient en la mesura que autogenerava i reaprofitava les seves pròpies energies. Així, amb quatre plaques solars, produïa quasi tota l'energia necessària per donar llum a l'edifici. Per la nit, l'energia acumulada s'aprofitava per produir gel que refrigeraria l'edifici durant el dia següent. A part, tenia quatre dipòsits gegants d'aigua, situats a les façanes, a diferents alçades, que recollirien l'aigua de la pluja que després s'empraria per tots els lavabos i per regar les plantes. Fantàstic, no creieu? Llàstima que aquesta arquitectura del present, que fins i tot sembla futurista, no formi part ja de l'història i no poguem estar parlant ara de l'arquitectura del passat i de la del present. Fa llustres que els humans hauriem d'haver pensat en aquest tipus de construccions, abans de que acabem amb tot! He estat buscant, sense èxit, per la web de "tv3 a la carta" i també pel google de quin edifici es tracta. S'assimilava a la "Hearst Tower" però no ho era. Si us plau, si algú ens pot il·lustrar i algun arquitecte ens pots explicar millor el projecte, li agraïré molt.

No tot són avantatges...


Davant una gran campanya publicitària, els usuaris ja desconfiem. Hem après -ens va costar-, que darrera el què brilla massa, sempre hi ha un o varis "peròs". Sempre hem d'anar a llegir la lletra petita de tot, fet que resulta pesat i cansat. No podem consumir amb tranquilitat ja que si ens confiem, després ens trobem amb els problemes de la lletra petita als morros! Ja fa un temps que conec una farmàcia que s'enunciava, abans d'obrir, amb un enorme cartell: 7 dies a la setmana, 365 dies l'any. Amb un horari de 9 a 22 hores. A priori, fantàstic per la població: una gran farmàcia amb un horari prou dilatat com per no haver de patir ni haver d'anar amb corredisses, esbufegant per poder arribar a tot arreu. Evidentment, com era d'esperar, la lletra petita no s'enunciava enlloc. I amb dues visites que hagis de fer, ja et trobes amb tots els incovenients de tractar-se d'una macrofarmàcia, però que no assimilariem a un supermercat self-service d'ungüents i formules magistrals. A l'entrar, un segurata et dóna la "malvinguda" a la porta. Per mi, és un concepte novedós. Després, te n'adones que has d'agafar número. La botiga, és allargada i al final de la profunditat hi ha els petits mostradors peana. No saps on situar-te ni on dirigir-te: fins als mostradors hi ha laberíntiques estanteries de productes, la majoria d'ells, innecessaris, de productes que es podrien vendre en altres botigues però que així, comercialitzats a la farmàcia, es poden vendre més cars. O sigui, és tot parafarmàcia. Res segueix cap ordre. Fins i tot venen telèfons per a la gent gran! Força marques desconegudes i, tot i el tamany de l'establiment, no tenen res del què demanes. Hi ha un expositor del què semblen mascaretes per la cara del Lidl,a 10 euros cada sobret. Quina barbaritat i, a més, sembla una llengua eslava, no sé què hi diu! Les farmacèutiques -la majoria són dones-, et demanen pas initerrompudament, no hi ha cap lloc per seure ni un espai d'espera, que es fa bastant llarga. El primer dia, vaig haver d'esperar-me uns 40 minuts. Aquesta dada, és clar, no s'anuncia al cartell de fora! Els medicaments -els de veritat, els que van amb recepta- baixen d'una finestreta, de darrera cada mini taulell. I quan per fi et toca, tens els altres compradors a menys d'un metre. Que si tens un refredat molt bé però a veure qui és que no perd la dignitat en demanar segons quines medicines... En definitiva, moltes nous per a no res... la pròxima vegada que necessiti alguna cosa, aniré a cal apotecari de tota la vida.

diumenge, 14 de juny del 2009

Contractat: tens el nostre perfil! (V): el comercial junior.


Continuem amb el nostre tema dels perfils laborals "curiosos". Haviem parlat ja, en una entrada anterior, del comercial sènior. En aquesta ocasió parlarem sobre els comercials júnior, altrament anomenats "pipiolos".
Solen ser nois, alts i escarransits, d'uns divuit anys d'edat. Perfectament trajats, engominats i perfumats. Solen portar aros o brillants a ambdues orelles (en un etern homenatge a Guti), gruixuts "no me olvides" de plata i varis anells. El Sant Crist d'or o el mig cor penjant del coll és variable. S'acaben de treure el carnet però condueixen un mercedes o un bmw. Escanyolits i encara imberbes, ja han fet fet de repartidors, missatgers, soldadors, fontaners, pintors, forners, pastissers, cambrers, de mecànic en un taller de cotxes tunnejats i de venedors d'assegurances, la feina que els catapulta al sector comercial d'alt nivell, ja que acaben de començar però ja cobren tres mil euros al mes. Només s'han de vestir amb traje (fàcil) i han de memoritzar totes les frases tòpiques -ja passades de moda totalment- per intentar vendre (això ja és més complicat), tipus "jo en tinc un d'igual a casa", "si jo fós de vostè, no m'ho pensaria més", o "senyora, jo no l'enganyo". Per sort, haig de dir també, que últimament, vàries empreses professionals estant reclutant per aquestes tasques, competents enginyers que saben quin producte venen, saben del què parlen i com resoldre incidències. Us emplaço a llegir les noves entregues de "Contractat: tens el nostre perfil!".
Creative Commons License
Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons.

dissabte, 13 de juny del 2009

Carnaval de Rio


Diuen que potser el Brasil és el país d'on hi ha les dones més guapes del món. El que no es diu tant és que moltes d'elles s'operen ja d'adoslescents per poder ser després models, reines del carnaval o altres. Algunes famílies pobres estalvien tot el que poden durant anys perquè la seva filla, encara immadura, pugui portar silicona impantada a l'alçada de més amunt del pit, allargar-se les cames o retallar-se les caderes. Pobres i rics viuen la que segurament és la principal festa del país i m'atreviria a dir, de l'univers sencer: el carnaval! Un director de cinema català, a qui admiro, va fer una pel·lícula sobre el Carnaval de Río. Una brutalitat d'espectacle i de calentes contornejades sensacions. Des de fa temps tenim un trosset de Brasil a Cerdanyola: el bar-restaurant "Carnaval", al carrer més antic de la localitat. És un local de decoració senzilla, moderna i funcional. De nit, no us perdeu els seus còctels, entre ells mojitos i caipirinhas, i els deliciosos sucs naturals de fruita, amb algunes fruites tropicals. Per sopar, espectaculars amanides, originals i desconeguts plats de pasta, típics plats com la feijoada, fusions amb salses de fruites exòtiques i postres casolans igualment sabrosos. Feia temps que pensava que sopar en restaurants cada cop era més car, més dolent i, en definitiva, impossible. Hauré de començar a canviar de parer quan ens abandoni la crisi...

Policia local rústec


Estava aparcada davant d'un establiment, esperant, quan vaig sentir un terrabastall darrera meu. Vaig veure un cotxe parat, dues motos per terra i els respectius motoristes també per terra. Poc a poc, tots el cotxes van anar parant. De seguida vaig agafar el mòbil i vaig trucar al 088. Van tardar una mica en resprondre'm, un missatge em va dir que m'esperés un moment. La gent va sortir dels cotxes ràpid, van retirar les motos i ajudar als motoristes. Una persona de l'establiment, va sortir amb una escombra i retirava els bocins de moto escampats pel carrer. Jo seguia en espera. Els motoristes seien, parats i atordits, a la vorera. Alguns cotxes, en veure que no havia estat res greu, van començar a circular, altres, es van arrambar a la vorera, per baixar i donar un cop de mà. Tothom anava amb molt de compte però intentant fer alguna cosa d'utilitat. Em va alegrar presenciar i saber que la solidaritat ciutadana, una vegada més, és la primera en reaccionar i que encara sap ajudar. La mateixa persona de l'escombra, va començar a trucar pel mòbil. Em van atendre al telèfon. Explico tota la situació. Una tercera persona també estava trucant. Em vaig posar l'armilla reflectant i vaig sortir per avisar que no calia que ningú més truqués. Vaig mirar l'hora. Em vaig apropar per preguntar als motoristes si estàven bé i fer companyia. Estàven com enfadats i no volien saber res de ningú. Un anava més ben equipat i no es va treure ni el casc. El de màniga curta duia una ferida d'haver rodolat pel terra. Tenia els braços plens de marques i cicatrius de caigudes i cremades anteriors. La policia local va arribar en set minuts. L'ambulància en uns deu. La policia va aparèixer a l'escenari en moto. El feréstec policia 1065 tenia la missió d'esbrinar si hi havia hagut ferits. Lluny de la delicada psicologia que tenen les inferemeres d'hospital i d'alguns bons metges (una gran virtut que crec que no deuen tenir prou reconeguda!) i més lluny encara d'inspeccionar el què passava, va plantar la moto enmig de tot el "sideral" i abans d'arribar i parar la moto ens pregunta a tot els que estàvem allà: "¿Hay heridos o no?". Un senyor -voluntariós- va respondre: "graves no"; -policia 1065: "¿Pero hay heridos o no hay heridos?!?". Ja l'haviem sentit, no calia que ens ho repetís d'aquella manera, tots els que estàvem allà vàrem coincidir en pensar -i comentar després- el mateix: no sabiem què volia que li contestessim! Al final del carrer va aparèixer l'ambulància. La gent vàrem desaparèixer. Crec que la testosterona i la prepotència policials ens van foragitar. Se sentia algun improperi dedicat al policia.

diumenge, 7 de juny del 2009

Líquids per combatre el fred (Suomi, III)


Arriba l'estiu i les nostres neveres s'omplen de múltiples líquids i beuratges per combatre les altes temperatures. A l'hivern potser mengem més sopes i forts plats de "cullera", pel fred, però no es beu tant de líquid. Potser tots pensem en l'alcohol d'alta graduació, per combatre el fred. Als països nòrdics, en canvi, a banda del menjar sòlid i l'alcohol, tenen una gran infinitat de begudes que prenen tot l'any i que extreuen dels fruits que tenen en els seus frondosos boscos. Així, al matí, prenen uns cereals, quasi liquats, a mode de sopa calenta. En sopes, en tenen una de blanca -boníssima- de porro i trossets de peix blanc, que pot anar acompanyada de la fresca i boníssima aigua natural o bé d'una beguda sense alcohol anomenada: "kotikalja", una beguda dolça feta amb aigua, sucre, llevat i malta.
I si ens comencem a fixar en la varietat de begudes amb alcohol, deixant a part el "salmiakki" -d'extracte d'arrel de regalèsia-, aquestes passen pel licor de mora groga, licor d'aranyons blaus, licor d'aranyons vermells o el licor de grosella o sucs de gerds...
Ja teniu un altre motiu per visitar Finlàndia...

dissabte, 6 de juny del 2009

Mesclum de gran indústria i tradició (Suomi, II).


Hom coneix Finlàndia pels seus grans boscos. Uns boscos verds, frondosos, humits, plens de llacs, animals i de vegetació, que cada cop creixen més en extensió (és una dada certa i objectiva). Uns boscos nets i ben gestionats, en un paisatge idílic i ben cuidat, del que els seus habitants saben molt bé com disfrutar. Malgrat que tohtom identifiqui el país amb aquesta estampa i amb el paisatge perfecte per passar el nadal, el país se sustenta de vendre els cafès amb llet a 3,5 euros i de grans empreses de tamany descomunal. No sé si existirà la mitjana empresa però allà, el sector industrial, té unes jumbo hiper dimensions. Sabeu que els mòbils "Nokia" són d'allà? (per mi, són els millors mòbils del mercat, des de fa molts anys!). A banda de "Nokia" (tot i que la fàbrica està situada a 15 kms. de Helsinki, pren el nom d'una població situada a 230 kms. de la capital), el país és un dels principals exportadors de fusta i, alhora, elaboradors de productes derivats de la fusta (nomñes la Universitat de Helsinki té tota una Facultat dedicada a diferents estudis forestals), és el màxim fabricant d'enormes vaixells trenca gels, de bestiqals drassanes on s'armen creuers per passatgers (els més grans del món es fabriquen allà; poc ecològic, no creieu?), electrònica de precisió (com la fantàstica marca Suunto), etc. Les famoses saunes, la tradició nadalenca, la bisuteria de fusta, el disseny, les melmelades de fruits silvestres i els licors, poc tenen a veure en la macroeconomia del país. Curiosament, és un país que mira lluny, cap al futur, apunta alt, però que manté les folclòriques tradicions lapones del nord i la seva peculiar gastronomia. Connecten a la gent del present però, lamentablement, intenten oblidar la seva història i patrimoni del més remot passat.

divendres, 5 de juny del 2009

Publicitat (VI): Les grans empreses de tendència masclista


Em pensava que viviem en una societat tant moderníssima i desenvolupada, on, per fi, en els anuncis de joguines ja hi apareixen nens i nenes, independentment de la joguina que es publiciti. Creia que ja haviem superat les barrres sexistes en els spots i no em creia que pogués veure una publicitat retrògada pitjor de productes de neteja on les dones netegen i els homes revisen amb un cotó si el que ha fregat la dona està net o, pijor encara, l'home entra en escena i entrega a la dona un producte de neteja en una safata. La dona, en aquest cas, feliç de posar-se a netejar, fantaseja amb el traje de majordorm i es posa a netejar tota contenta. La última perla publicitària la vaig veure ahir a Telecinco. El títol de l'spot: "les grans empreses de tendència de la llar" (Es van oblidar, però, de posar l'afegitó de: som uns masclistes rematats!). En les imatges apareix una noia maquillada i la veu en off diu que la neteja de la llar no li deixa temps per fer altres coses... Com sempre, s'han oblidat de que els homes també viuen en cases que no es netegen soles, que també embruten, que compren i que netegen. Vull veure més anuncis de productes de neteja amb homes fregant (fregant de debò, no només ficant una moneda en un pot) i alertar als fabricants que les parelles gays que conviuen en cases que s'embruten i que ells mateixos han de netejar, no compraran els seu productes si tampoc s'hi senten identificats, amb el que, estant perdent ventes d'un sector de la població.

dilluns, 1 de juny del 2009

"Quan neva a Madrid..."


A la comarca d'Osona hi ha una coneguda dita, que no sol fallar, que diu "Quan neva a Madrid, neva a la Plana de Vic". I crec que és amb la única cosa en la que ens podem arribar a assimilar. Les comparacions són odioses i no es pot comparar la capital d'un país, amb una urbs de segona fila. Malgrat això, la lògica ens diu que la gran capital hauria d'oferir un major ventall de serveis i, segurament, aquests, haurien de ser més cars. En el cas del servei de metro, en l'oferta de línies, trobem que a Madrid n'hi ha el doble que a Barcelona i, en el cas de l'aeroport, ens trobem amb el triple de parades (més que res perquè a Barcelona n'hi ha 0...). Fins aquí, tot fantàstic. En canvi, si ens fixem amb els preus, a la gran capital no són el doble sinó que el bitllet senzill a Madrid val 1 euro i a Barcelona 1,35 euros. Què ho fa que a Barcelona haguem de pagar un 35% més car el bitllet de metro si, en comparació, tenim el 50% de línies i, per tant, la meitat de servei? La construcció de l'AVE també ens va deixar, directament, durant molts mesos sense la única estació de Renfe que arribava a l'aeroport. Em sap greu però... tot plegat em fa dubtar sobremanera de que Catalunya pugui arribar a fer-se càrrec correctament de la gestió dels transports metropolitans. Com pot ser que paguem més per uns serveis inexistents? Potser hem de pagar tots els sous dels Presidents que, com sabreu, són més alts que els dels Presidents del Govern. Que "Spain is different" en moltes coses, no en tenia cap dubte (sobretot si ens comparem amb el paí veí, on fa més de 30 anys que tenen tren d'alta velocitat!). I del que cada vegada estic més convençuda és de que realment "Catalonia is also different"...

Eleccions europees


Fa uns anys tenia ganes de fer els 18 per dos motius: per poder tenir carnet de conduir i per poder començar a votar. Des de llavors, he votat a totes les eleccions que hi ha hagut. Crec que és un dret que tenim tots els ciutadans (les dones, des de fa menys) i que per això hem de fer ús del nostre vot per tal de fer sentir la nostra veu. Enguany, però, les coses seran diferents. Tot i que encara queden uns dies, em sembla que no aniré a votar. Malgrat em senti ciutadana europea, no comparteixo algunes de les polítiques portades a terme, com tampoc em sento identificada amb cap partit ni crec que cap vetlli realment pels nostres interessos. No estem davant d'una crisi econòmica ni no només cal refundar el capitalisme. Ens trobem davant d'una seriosa crisi política en la que caldria replantejar-se tot el sistema de partits i el funcionament polític: mandats més curts, exigència obligatòria de cumpliment d'objectius, transparència en les gestions i, sobretot, recalcular els desorbitats sous dels eurodiputats. Tal com penso sobre els sous dels futbolistes, aniré a votar quan els eurodiputats cobrin mil euros al mes.