dissabte, 26 de febrer del 2011

Pesat, masculí i daurat.


Alguns ja sabreu que en l'edició anterior em vaig reconciliar amb els Òscar, després que no li donessin l'estatueta a la Pe (de "pèsima"). Enguany espero revalidar la confiança i afiançar la relació definitivament amb aquests premis, quan el nom a la reina de la nit no sigui el de la Portman.
És un cinema que no em sol agradar (prefereixo el dels César) però... contradictòriament, els Òscar fan que vulguis saber qui ha guanyat en totes i cadascuna de les categories el dilluns, més d'hora que ningú i que vulguis veure'n totes les pel·lícules nominades, encara que sigui a corre-cuita, en el darrer cap de setmana abans de la cerimònia d'entrega!

Lluentons i talons fan que es venguin més revistes a la setmana següent, però fan que el cinema millori? Veient algunes dels films nominats i alguns articles publicats aquests dies, com el de l'ADN, diria que no... sembla que preval la joventut al saber fer, el maquillatge i el nombre d'operacions d'estètica a la professionalitat, el número de marits i d'embolics a un bon guió , les escenes de sexe gratuït i provocador i així, un llarg etcètera. Seguim sent superficials i els Òscars segueixen fent-nos somniar amb què algun dia, a la vida diària, real, potser algú ens estendrà una esponjosa catifa vermella.

diumenge, 6 de febrer del 2011

Les diferències de la igualtat


Un enorme escamot armat amb pantalons curts, samarretes sense mànigues, cintes al cap i altres abillaments, no para de córrer incessantment pel carrer. Es tracta d’una mitja marató. Un esdeveniment esportiu amb tantíssima participació i tants mitjans de comunicació que, sens dubte, fa pensar realment en una cita esportiva obligada per tots els corredors, acompanyada, a més, de grans dosis de companyerisme, esbarjo, aplaudiments i ànims del públic, esforç personal i un bon clímax general. La sorpresa arriba quan veus passar els primers de la cursa. El número u, el dos, el tres i el quatre seguits... Fins aquí, tot normal. De sobte, veig anunciada la primera dona de la marató. Enormement anunciada. Destacadament anunciada. I també la segona, la tercera i igualment la quarta. Quina vergonya m’ha fet! Unes bicicletes amb unes pancartes metàl·liques incorporades –indicant-ne la posició- seguien a les dones. Em pregunto si elles sabien que els hi farien això, si han signat alguna mena d’acord i si els hi agradava tenir un ciclista incordiant a dos centímetres d’elles! Em repeteixo però és que no puc dir una altra paraula: m’ha fet vergonya. He deixat de gaudir de l’espectacle, que, de cop, ha esdevingut masclista i mesquí. Si bé és cert que la majoria de participants eren homes, no crec que calgués destacar a les dones amb aquells humiliants i denigrants cartells metàl·lics propis d’un circ. O sí, si haguessin hagut més cartells, remarcant altres “diferències”: el primer negre, el primer marroquí, el primer, segon i tercer minusvàlid, el primer amb manguitos als braços, el primer amb disfressa, el primer amb un globus enganxat, el primer amb sobrepes o el primer en córrer amb mitjons llargs...