diumenge, 19 de desembre de 2010

El renéixer cultural de Les Rambles.


Alienes a la polèmica de les parades d'aus i buides de les abundants escultures humanes que sol haver en temporada estival, trepitjo de nou Les Rambles de Barcelona. A banda de les cues en una coneguda administració de loteria, comprovo, feliç, el bon estat de salut de la cultura en aquest enclavament de la ciutat.
Recomano visitar, a La Virreina, l'exposició d'arxiu de Martha Rosler. Una universal i dramàtica veritat sobre l'habitatge, perfectament resolta en un espai trencat, compartint visualitat amb el mercat situat al darrera. Un elaborat treball, realitzat en progressió al llarg d'una vintena anys, presentat en diferents formats, assolint una reflexionada i coherent mostra.
Passat el Liceu i molts altres mítics edificis, arribo a Drassanes. De nou, una feliç visió: el punt d'informació turística d'Arts Santa Mònica s'està transformant. Esperem que sigui per a ocupar espai artístic. En el seu interior, molt de moviment -muntant nova exposició- i la diminuta sobre Mestres Quadrenx amb alguna gent.
Me'n vaig contenta del què he vist però, alhora, preguntant-me perquè no se li treu més rendiment cultural a una zona tant cèntrica, tant concorreguda, ben comunicada i amb alta densitat d'espais culturals.

Els ocells fugits. La darrera Hereutada.


El mateix dia que llegeixo unes sorprenents declaracions de l'Hereu sobre les parades d'ocells de Les Rambles, passejo per elles al tombar de la nit.
Atònita, comprovo les contradiccions d'aquest ajuntament: il·luminació a tots i cadascun dels arbres de l'avinguda i, el millor de tot, les noves parades d'alimentació on, al matí llegia que es retirarien per guanyar "espai públic, mobilitat i qualitat".
L'ajuntament ha pagat a un arquitecte per dissenyar les noves parades que, bàsicament, es diferencien de les antigues amb què, aquestes, tenen molta més llum.
De fet, les parades són com una armilla reflectant, que atrau al turista passejant. I ocupar, el què és ocupar, ocupen el mateix espai que les anteriors. Per tant, "el públic", no hem guanyat en espai. O depèn: el turista ha guanyat més espai on poder consumir i deixar els seus diners, ja que els ocells -sembla ser- presentaven alguns problemes als aeroports.
Aquesta setmana els diaris van plens de la discussió sobre l'eliminació de les parades, deixant de banda les manifestacions de bombers i treballadors de l'ajuntament de Barcelona, en contra de l'incompliment d'uns pagaments acordats, per part de l'ajuntament; Però no n'hi ha per menys: han fet tancar el negoci als paradistes (negoci i punt de trobada social) i, després de les corresponents mentides típiques d'alguns ajuntaments, ho han transformat en un circ per turistes, amagat sota una inadequada etiqueta de mobilitat i sota una errònia etiqueta de qualitat. Quina qualitat poden tenir unes galetes, de tipus americà, exposades a l'intempèrie de la humitat del mar? Quina qualitat poden tenir uns gelats que no es venen amb el fred que fa, emmagatzemats en unes cubetes descobertes? Fins quan estaran exposats aquests gelats?
Després dels galets lluminosos gegants de l'any passat i del referèndum de la reforma de la Diagonal, l'expropiació de les parades d'ocells és la darrera -que no l'última- "Hereutada".

dimarts, 7 de desembre de 2010

Enriqueix els teus iogurts.


Avui en dia podem trobar iogurts de quasi tots els gustos i amb mil i una propietats. També ells han evolucionat i hem passat dels iogurts de sabors als iogurts amb trossos de fruites. Però què fer quan obres la nevera i només tens iogurts naturals? Doncs molt senzill!: guarnir la blancor immaculada amb allò que tinguem a casa: cacau, cafè, melmelades, canyella, cereals, fruits secs o virutes de xocolata. Aquest darrer, proveu-lo posant-lo mig minut al microones. Oi que no havíeu provat mai iogurt calent amb xocolata fossa? Que no tot ha de ser iogurt amb fruites! Apa, bon profit!


Creative Commons License
Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons.



diumenge, 7 de novembre de 2010

Barceló: la creativitat interior.


Ens rep una coneguda escultura impossible a l'entrada de l'edifici de l'exposició. Una divertida proposta que el primer cop fa somriure però que després et fa constantment pensar.
El també conegudíssim espai, Caixaforum Barcelona, continua tenint aquell encant de fàbrica elegantment rehabilitada per a un ús cultural. Tot i així, està permanentment impregnat d'aquella fredor i tristor d'un dia plujós, emboirat i humit d'hivern. Un autèntic oasi, entre setmana, que convida a la reflexió.
Malgrat no esmentar-se la paraula retrospectiva, l'exposició és un bon recull de la trajectòria artística de Miquel Barceló. Hi trobo a faltar les rugoses obres de diferents ocres, de terres africanes, amb les que l'artista em va captivar fa uns anys. La macança, però, es veu compensada per l'inesperat ús d'inusuals colors estridents (com el verd festuc), pel gràcil virtuosisme en algunes aquarel·les o per obres de gran format com el quadre dels tomàquets, La travesia del desert o Arrajatabla.
Més que la solitud "organisative", jo l'hagués titulat la necessitat de solitud per a la creació artística o resultats de la cerca comparada entre la primigènia de la naturalesa i l'essència interior humana. Barceló usa diversos materials i diferents sorprenents tècniques per observar i comunicar-se amb el mar, amb la terra, la sorra, els fruits, fins acabar emmirallant-se ell mateix i dialogant amb el seu sentir interior.
Una visita obligada -o vàries- que teniu temps de fer fins al gener.

dimecres, 27 d’octubre de 2010

Evolució de la percepció del graffiti.


Anys enrere els graffiters eren considerats uns vàndals i uns antisistema. Havien de pintar dins la negra nit, per evitar ser sancionats, i la seva obra es veia sotmesa a un irremeiable anonimat. Des de la simple signatura graffitera monocolor, en una cantonada, fins als més complexos dels dissenys, tots estaven ideats per ser vistos -en gran format -, cridant inexorablement l'atenció.

La perseverança dels seus artistes va fer que, poc a poc, alguns comerciants i ajuntaments, deixessin de repintar en colors neutres els seus espais, en un intent de voler anul·lar el clam i l'expressió artística del carrer. Poc a poc, el paisatge de grans persianes, parets nues i espais inerts varis es van anar transformant en una gran pissarra de combinacions de colors que van tenir la seva pròpia evolució cap a una major complexitat, un augment del color així com dels missatges socials en ells atresorats.

Des de fa un temps, els concursos de graffitis formen part del programa oficial d'algunes festes majors, existeixen botigues especialitzades, trobades professionals com la que es farà en breu i, fins i tot, algun nom propi destacat, com Bansky. Per una vegada, no us recomanaré que acudiu a cap espai concret sinó que, senzillament, aixequeu la vista quan camineu pel carrer o conduïu entre trànsit i semàfors. Mireu les parets que us envoltin, cerqueu en cantonades, tallers i fàbriques abandonades, persianes, espais cívicament ocupats i vorals de rius. Trobeu-hi aquest art, intenteu fer-ne connexions i aviat acabareu amb un graffiti al menjador de casa.



Creative Commons License
Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons.


dilluns, 27 de setembre de 2010

Jornades catalanes de Patrimoni.


Les Jornades Europees de Patrimoni (JEP) troben el seu orígen a França (i la seva jornada de portes obertes als monuments) i es remonten a una reunió posterior, del 1985, de ministres europeus de cultura, que va tenir lloc a Granada.
Gràcies a aquests orígens, avui podem gaudir d'unes jornades a nivell europeu, plenament consolidades i que, a Catalunya, ens obren les portes gratuitament a un munt d'edificis, activitats, museus, centres d'interpretació, llocs i poblats arqueològics d'alt interès. Unes jornades que són com l'avantsala d'altres jornades amb molt d'èxit a Catalunya: el cap de setmana ibèric, la nit dels museus i d'altres interessants propostes que atrauen a un gran nombre de públic, a arreu del país.
Aquest cap de setmana hem pogut gaudir de vàries d'aquestes iniciatives, així com corroborar el bon estat de salut del Patrimoni català, dels seus espais i dels seus professionals. Una manera divertida, diferent, ecològica, ecònomica i sostenible de passar el cap de setmana. Feliç Patrimoni!

dilluns, 23 d’agost de 2010

El Escorial: un gran suspès de Patrimonio Nacional.


Amb els carrers nets, buits i endreçats, amb la façana neta, pulida i ben cuidada, el Real Sitio de San Lorenzo de El Escorial, amaga, de portes endins, una autèntica escola de com no s'han de mantenir els objectes patrimonials i unes joies fantàstiques de com no calen conservar les obres artístiques. El conjunt és molt gran i realment ha de ser molt costós mantenir tot el patrimoni, tant l'arquitectònic com tot el què s'hi alberga. Tot i així, hi ha uns mínims de criteri lògic i de sentit comú que coneixem, fins i tot, qualsevol persona encara que no ens dediquem pròpiament a la restauració.
Gran part de l'obra es troba en un estat tant lamentable que et venen ganes de tancar els espais un moment, deixar les motxilles, arromengar-te les mànigues i començar a fer alguna acció per posar-hi remei. Fixeu-vos en la pintura que us adjunto: la capa pictòrica es descrostona i cau com si fós una closca d'ou. És només un exemple de vàries pintures, de gran format, que pengen en un passadís on els hi toca directament el sol. En moltes parets pengen dibuixos originals, plànols i esquemes dels primers arquitectes, del segle XVI. Quasi us posaríeu a plorar si veiguessiu alguns d'ells, arrugats com si fossin un ventall, amb mosques a dins -entre el dibuix i el vidre-, restes d'herbes o humitat. El sol directe i les finestres obertes -sense cap mena de control de la temperatura- també és una constant al llarg de diferents estances. Tapissos en males condicions (alguns, d'El Bosco), pintures ennegrides que quasi ni es poden mirar, mobiliari brut i tronat, llibres i biblíes manuscrites de valor incalculable torrant-se al sol... un autèntic atemptat cultural!

No sé si existeix full oficial de reclamacions en aquesta mena de llocs però està clar que tots els visitants l'hauríem de demanar. Veient el què vaig veure no tinc massa clar si Patrimonio Nacional es pot fer càrrec, correctament, de la gestió de tot aquell patrimoni material, recordem-ho, de la Humanitat.

dilluns, 16 d’agost de 2010

Surrealisme: el canvi de la mirada social a través de les imatges.


Al tombar la segona quinzena d'agost, sembla que l'ambient ha refrescat a Madrid. No pas així pel que fa a exposicions, en una gran bromera de fotografia, Art i saber fer.
Dóna gust passejar pel magnífic Paseo del Prado, admirant els seus edificis, actuals seus de països, caixes o delegaciones de consejos superiores. Si no fós pels autobusos, taxis i turistes, diries que el temps s'ha aturat en aquest racó de la ciutat.
Passat el famós Café Gijón (on coincidiren varis intel·lectuals), ens trobem l'actual sala Recoletos, pertanyent a la Fundación Mapfre. I dins d'ella, una enorme exposició -provinent del Pompidou, de París- sobre l'ús de la imatge per part del moviment surrealista, la subversió en totes les seves més àmplies manifestacions. Enorme en doble sentit: l'exposició compta amb més de tres-centes peces i totes d'artistes de primera línia: Man Ray, Paul Eluard, André Breton, Magritte, un desconegut i sexual Cartier-Bresson, Hans Richter (vegeu-ne el seu film "Ghost before breakfast", 1927), Dora Maar, Marcel Mariën, Boiffard, Buñuel, Dalí... i d'altres que ens són més desconeguts pertanyents al Surrealisme Rumanés. D'igual nivell resulta el catàleg, realitzat amb molts mitjans, ple de les fotografies a color que podem trobar a l'exposició, material extra i que és d'una qualitat desmesurada.
I deixeu-vos perdre, en un passeig, per aquesta suggerent exposició, plena a vessar de fotografia, collages, cinema, muntatges, sensualitat, pornografia amagada entre cortines, corsés, cordes, màscares, cadenes, nines, maniquís, alguns animals, estisores i d'altres desitjos, sadismes, obsessions i manifestes perversions. Tot era d'utilitat als Surrealistes per fer canviar la mirada d'un món principalment religiós, tradicional i conformista, especialment, usant certes parts de l’anatomia i, generalment, del cos nu femení, un cos amb vàries lectures: voluptuós, suau, curvilini, sensual, però també, alhora, una pecaminosa font de plaer amb diverses possibilitats.
Feu-me cas quan us ho dic que si sou amants de la fotografia, no podeu tardar en venir a Madrid, que l’ambient cultural està que bull!


(Fotografia: obra de Marcel Muriën titulada Muette et aveugle, amb el text: "Muette et aveugle me voici habillée des pensées que tu me prêtes")

diumenge, 15 d’agost de 2010

Art en venta.


Si la crisi no us afecta i no sabeu amb què més gastar els diners, podeu deixar-vos endur per la revista Subastas siglo XXI i invertir en Art. La temporada de tardor es presenta carregada de subhastes i, en algunes d'elles, amb peces prou importants. A més, alguns preus han baixat, segons indica la mateixa revista. Per si teniu curiositat, dir-vos que entre les obres que es vendran, a banda de les clàssiques joies, monedes, llibres originals, armes antigues o mobiliari, trobarem un Guinovart (del 71) que tindrà un preu de sortida de 25.000 euros, fotografies de Dennis Hopper, de Cartier-Bresson, varis Miró, una litografia de Kandinsky, un Broto, un Barceló...
A les subhastes internacionals es podran veure perles com la Madonna de Munch (Bonhams Londres) que pot arribar a valer més d'un milió de lliures estarlines, un Dalí (a Christie's Londres) i que amb el seu preu d'un milió quasi vuit-cents mil euros, pot arribar a batre el seu propi rècord. Sorolla, Manet, fins i tot Turners estan veient la llum com mai. Deu ser que als seus actuals propietaris sí que els hi ha arribat la crisi perquè si no és així, no s'entén que es desfacin d'obres com aquestes.

divendres, 13 d’agost de 2010

Flashos de lírica urbana: Helen Levitt.


Jugàveu al carrer, quan ereu petits? Amb qui i a què jugàveu? Tanqueu els ulls uns segons i retorneu deu, vint o trenta anys enrera. Han canviat els vostres carrers, des de llavors? Roberta Hellman diu no està segura de si els carrers han canviat. Jo crec que sí, i molt! Quasi no hi ha nens jugant-hi! La fotògrafa Helen Levitt no n'hagués fet ni cinc, avui en dia! Levitt i la seva Leica van retratar desenes de nens jugant al carrers de Nova York, a finals del anys 30-principis dels quaranta, per convertir-se després en films (com "In the street", 1945) on veuríem la ciutat més pobra i decadent, amb uns nens bruts, despentinats i mal arreglats, però rient i passant-ho bé. Nens al carrer que no eren massa diferents dels que podríem trobar a aquí, en aquella mateixa època. Gossos, gats, àvies, gossos i àvies... Gràcies a la seva fascinació, durant aquests primers anys per aquests barris més marginals i gràcies també a la influent mirada de Cartier-Bresson, podem gaudir ara d'unes fotografies fantàstiques que són com postals històriques de la quotidianitat. Si sou amants de la fotografia, esteu obligats a passar per Madrid aquest estiu! Hi ha moltes exposicions de fotografia i, a més, d'altíssima qualitat. Podeu veure el treball de Helen Levitt al Museo Colecciones de la Fundación ICO, en tres plantes, en el que és la primera antologia de l'artista des de que va morir -amb 96 anys- al 2009.

dijous, 12 d’agost de 2010

Un bocí d'Egipte al mig de Madrid.


Després d'ascendir per un extrem de Casa de Campo i de pujar trenta-cinc esglaons, arribo a l'espai on hi ha instal·lat el Temple de Debod. Em trobo quasi la mateixa temperatura que deu haver-hi a Egipte (rondant els 40 graus), en el què és un vertader oasi, a tocar del centre de la ciutat. Pel clima, el terra de sorra i la tranquil·litat (pràcticament no hi ha turistes), imagino que el Temple es deu trobar com a casa. Hi ha alguna persona corrent, un grup fent una extranya disciplina oriental, fent la migidiada a la gespa i moltes parelles que, tot i la calor, passegen agafats per les ombres del parc. Ja fa més de quaranta anys que va ser portat, pedra a pedra, a aquesta capital; una ciutat que, afortunadament, l'ha sabut conservar, situar dignament i gestionar per tal que aquest pugui ser visitat i contemplat per tots. Si passeu pel centre del país, no us ublideu de visitar aquest petit bocí d'Egipte, dedicat al déu Amón...

dilluns, 9 d’agost de 2010

La passió per uns ideals: Robert Capa.


Amagada en una cantonada del carrer Alcalá, just al davant del centre de cultura catalana Blanquerna, hi ha l’entrada al Centro de Bellas Artes de Madrid. A banda de la terrassa i de l’edifici de vàries plantes, en procés de restauració -que serà una meravella quan estigui acabat-, podeu visitar vàries exposicions de gran nivell. Una d’elles és la de l’artista de la Bauhaus László Moholy-Nagy (clickeu aquí per veure la visita virtual de l’exposició), que podríem definir com a artista total de la imatge (fotografia, cinema, collage, dibuix, pintura...), un artista incansable que va teoritzar i treballar, sense descans, cap l’experimentació i la recerca de totes les arts visuals que, evidentment, us recomano visitar.
A l’esquerra del hall, a la sala Goya, trobem la perla de l’estiu: la gran exposició de fotografia de Robert Capa (André Friedmann en realitat) i Gerda Taro, que ens embolcalla amb els colors de la bandera republicana. Segur que tots coneixeu fotografies de Capa però no sé si vàreu veure l’exposició al MNAC o si heu vist les fotos de la darrera maleta, de la famosa maleta mexicana. Seria la visita imprescindible de l’estiu, si sou a Madrid, no només perquè el treball de Capa és Capa, sinó també per un munt de raons més: per les noves fotografies, per la quantitat, per les fotos de Gerda Taro, per l’espai expositiu... en definitiva, encara que conegueu fotos seves, estic convençuda que les imatges us fraparan. La Leica del fotògraf no només va retratar la Guerra Civil Espanyola sinó també altres conflictes mundials a diferents ciutats, com a Xina, Itàlia, Normandia, París, Alemanya o Indoxina –on va morir- i que aquí podem veure aplegats. Curiosament ella va morir també en una guerra, a l’Espanyola, prop de Madrid -a Brunete-, per un cop de tanc que va rebre. Sens dubte, van formar un gran equip treballant junts. Guapíssims els dos, joves, amb vides, fotografies i feines paral·leles, jo no tinc tant clar que fossin parella realment. Del comentat debat sobre de qui és cadascuna de les fotografies, us puc donar el meu parer sobre com discernir els seus treballs: de Capa, les fotografies del moment en acció aturat (fixeu-vos que la majoria de fotografies, apunten cap a la dreta). De Taro, les postals més costumistes (nens, vells) i les escenes més feministes, amb tot de milicianes.
Decorats de la Guerra Civil Espanyola com La Jonquera, Barcelona, Tarragona, punts de l’Ebre o Fraga van recórrer mig món a través del paper de revistes com Ce soir, Vu, Regards, Match, Life, Picture Post o Photo-history, revistes que també podem veure a l’exposició, junt amb cartes escrites pel propi Capa.
Si deixem de banda, tan sols per un moment, les fotografies com a document històric, veurem en elles l’esperit de Capa reflectit: dinamisme, inconformisme, acció, rebel·lió, veritat, diàleg, passió... Per tot això, Capa seguirà sempre viu!

diumenge, 18 de juliol de 2010

"Tot Cerdanyola" cita aquest blog.


La revista de difusió gratuïta "Tot Cerdanyola" d'aquesta setmana (n. 1156), cita aquest blog. Cap membre de la revista s'ha posat en contacte amb mi i tot el text que hi apareix és text que jo he publicat sobre el blog anteriorment, en altres llocs. No busqueu la versió on-line de la revista, ja que aquesta no s'actualitza des del març del 2009 (fa uns setanta números aproximadament...). De totes maneres, gràcies per fer-ne difusió. I sí, estic d'acord, el blog intenta picar una mica de tot arreu, sobretot en les nostres consciències, fent que reflexionem en fets diaris comuns i esperonant la queixa, únic mitjà que tenim els ciutadans per canviar i millorar les coses que no són del nostre agrat, ja que els polítics que hem escollit i que cobren per fer aquesta feina, ja fa temps que no ho estan fent. Els polítics actuals han dimitit moralment, convertint-se en uns aturats de luxe: cobrant una calerada per uns resultats zero, propis de ments en estat vegetal...

diumenge, 6 de juny de 2010

Traduccions ventoses!


Fa un temps que va passar per les meves mans una publicitat d'un lloc molt relaxant de Barcelona que darrerament s'està posant molt de moda.
Han fet un gran esforç en recuperar uns antics banys àrabs de la ciutat (sí: a Catalunya tenim un passat àrab) però no ha estat així en tenir cura del llenguatge en el material editat. Gràcies a això, però, podem riure (i de valent!) amb la traducció castellà-català que us adjunto (feu click sobre la foto per veure-la més gran). Pareu esment en la segona línia del paràgraf, sota els títols. I, sobretot, si aneu a aquest establiment per relaxar-vos, seguiu les indicacions en castellà. Si busqueu emocions fortes, feu-ho en català.

divendres, 4 de juny de 2010

Dissabte 5 de juny: Dia Mundial del Medi Ambient.


Què faràs demà per ajudar al Medi Ambient? Tens moltes possibilitats: plantar un arbre, ensenyar als teus fills a reciclar, anar a comprar amb una bossa reutilitzable, comprar envasos reciclables, sortir en bicicleta, anar a caminar a la muntanya, menjar productes de temporada, aprofitar la llum natural, mesurar el consum de l'aigua,... Intenta fer un petit gest pensant que els teus bésnets o els bésnebots (en cas de solters) podran veure intactes paraïsos naturals!

dimarts, 9 de març de 2010

I seguint sense creure en el nostre govern!


Suposo que a hores d'ara a ningú li queda cap dubte de que vivim en un país de pandereta i que els consellers del govern són uns joglars i uns titelles de primera!

Arreu del país, usuaris sitiats durant més de 6 hores, 8 i 10 hores però a la televisió, a mode de NO-DO, uns ionquis de la informació ens diuen que tothom ha estat evacuat, que les carreteres estan transitables, que els transports funcionen amb normalitat, que és culpa dels metereòlegs... il·lusos... la realitat és una altra, però no ho volen veure. Per fortuna, els mòbils d'última generació ens narren i ens mostren fotos i vídeos del panorama real.

Els Serveis d'emergència no s'escapen de tant lluïda celebració: telèfons que pengen, contestadors automàtics que salten, mossos que no apareixen, policies locals jugant a tirar-se boles de neu... un òscar per a tots ells!

A veure quants dies passen fins que avaluin danys i demanin ajuts al papa de l'Estat. Senyors, així, respon el govern que es vol fer càrrec de renfe, a base de declaracions amb "tratjo" i mentides servides en safata de plata.
Quan deixi de bufar el vent fred i les planes tornin a la temperada calma, les titelles tornaran a fer la seva obra de teatre: a parlar de temes que desviïn l'atenció, com el de retallar els sous dels més rasos funcionaris en comptes de dimitir per incompetència declarada.

dilluns, 8 de març de 2010

Recreure en els Òscars!


Torno a creure en els Òscars! M'he reconciliat amb ells, sí senyor! Ni avatars, ni la pe (no de "Pénelope", sinó de "pèsima", us ho recordo). Estic molt contenta per una gran actriu, que ja feia anys que es mereixia aquest i molts d'altres òscars que no li han donat: Sandra Bullock. I a la pe i al cameron, que els hi donin moltes òscar!!! les salsitxes, és clar...

dissabte, 27 de febrer de 2010

67 anys de dret de cuixa.


Els bancs i les caixes, no n'han tingut prou amb els ajuts
provinents dels diners públics que els hi està proporcionant
i regalant l'Estat que ara, a sobre, volen que els pobres de
classe mitja-baixa treballem fins al 67 anys per poder, així,
pagar les jubilacions anticipades als 50 anys de tots els
treballadors de caixes i banca. Imagino que també servirà per
cobrir els sous vitalicis de presidents i alts càrrecs polítics
que, encara que només hagin estat quatre anys al poder,
segueixen cobrant els seus sous fins que es moren.
I no sé si les vídues, si és el cas, també deuen percebre
aquest sou, un cop mort l'individu en qüestió.
Queda clar, doncs, que encara no vivim en democràcia, sinó
en un clar sistema feudal que ens exprimeix i ens colla fins
que arribem a tenir greus problemes econòmics. Tot torna,
diuen, no? I la moda d'ara, és aquesta.
Quina sort, oi, jubilar-se als 50 anys amb el 100% del sou i,
a més, un bon incentiu per acceptar la prejubilació. I quina
sort poder continuar cobrant de per vida un sou, amb tan sols
haver treballat només quatre anys. Ni el concurs del sou per
tota la vida del Nescafè, resulta tant fàcil!!

divendres, 22 de gener de 2010

5 anys sense Armand Quintana.


22 de gener del 2010. Ja fa cinc anys que els capricis de la vida van fer que l’Armand, deixés de viure-la.

Per molt temps que passi, de les persones que apreciem, per sort, sempre ens queda la memòria i els bons records.

L’Armand Quintana forma part d’un petit bocí de la meva vida, és un dels meus grans tresors de record.

Havia guanyat un premi literari i, a part d’un premi econòmic tant per l’escola com per mi, l’Armand va llegir el meu conte per la televisió comarcal.

Tot i que recordo l’alegria del premi, tinc gravada a la retina l’Armand amb el meu conte entre les seves mans, la veu greu de l’Armand llegint-lo, pausadament, fent totes i cadascuna de les comes que jo havia escrit. Des de llavors, l'Armand em va fascinar.


Armand, allà on siguis, et tindré en la meva memòria, fins que la vida també se m’endugui a mi. Espero que allà puguem continuar escrivint i llegint, com hem fet sempre; que, després dels records, és el què ens queda...

diumenge, 17 de gener de 2010

L'estrany menú del dia...


Heu menjat mai uns macaro? I uns macarnis? O potser uns macarmis?
Segur que mai us heu deleïtat amb el fantàstic piscado del día... I què dir de la divertidíssima sepyaalablancha -tot junt-. Menys mal que las croquetas devien ser bones!
(fés click sobre la imatge per veure-la ampliada)

dissabte, 2 de gener de 2010

2009: l'any en què guanyaren les adoberies de Vic!


S'ha acabat ja el 2009. L'any en el que, una vegada més, el moviment ciutadà ha fet que canviessin les coses.

Desafortunadament, com ja fa uns mesos que es comença a saber de forma més generalitzada, alguns polítics només accedeixen al poder per enriquir les seves pròpies arques personals i destruïr el patrimoni que és de tots.

Un d'aquests casos, com tants d'altres pobles, és el de l'Ajuntament de Vic. Volien destruïr una zona històrica i quasi única a Catalunya per construïr-hi uns pisos de luxe (malauradament, no és el primer cas a Vic). Estem parlant de les adoberies (feu click sobre la foto, per veure-la ampliada). Feia anys que existia el projecte, perillant la seva destrucció per sempre. El conjunt arquitectònic de les adoberies és d'època medieval (aquí rau la principal importància del lloc) però es pensa que l'enclavament podria haver estat ja escollit i emprat pels romans. Aquesta teoria, però, no s'ha pogut confirmar del tot, encara.

Des del 2007 que existia una plataforma ciutadana que defensava la seva recuperació i no destrucció. La seva incansable lluita ha fet que, dos anys després, les adoberies de Vic s'haguin convertit en BCIN, és a dir, en Be Cultural d'Interès Nacional. Podeu llegir-ne l'anunci i l'acord de la Generalitat, clickant aquí.

De cara al 2010, demano un desig: que les adoberies puguin tenir un nou projecte a sobre, però, en aquest cas, que sigui per la seva restauració, consolidació, remodelació i museització perquè, a partir d'aquest any, tots en poguem gaudir.

Per les adoberies de Vic i per tots vosaltres: feliç 2010!