Va de cine: Les ombres del poder.

"Hauria de mirar dos blogs per estar informat!". Així s'obre la dicotomia entre premsa escrita i la versió digital d'un diari, que ens mostra la pel·lícula "La sombra del poder".
Sembla ser que a Espanya també passa el mateix, amb la diferència que, malgrat els detractors de les noves tecnologies emprades en informació, als USA, els blogs tenen molt més de pes que no pas aquí.
Tot i que no són els meus actors predilectes, Russell Crowe i Ben Affleck fan uns bons papers. La trama, a priori, és la típica patriòtica/nord-americana, però al final, tot pren un caire inesperat.
Potser sí que la crisi té uns efectes positius en la creativitat, ja que crec que portàvem dos anys força fluixos pel que fa a cinema comercial i últimament encara s'estant fent alguns films força potables. També us recomano, si encara no ho heu fet, que veigueu "Slumdog millionaire", una duríssima i crítica cinta, contràriament al que pugui semblar en un principi.

Homenatge a "Accidents Polipoètics"

Fa anys que conec als "Accidents Polipoètics". Malauradament, també fa temps que no els veig actuar en directe. No sé com s'autodefineixen ells (si és que ho fan) però jo els definiria com a "Filòsofs urbans", o com a mags de la paraula. Amb una posada en escena molt simple, treballen la paraula magistralment amb les seves veus, com un mag ho faria amb les seves mans. En els seus espectacles no es troba a faltar res, ja que la perfecta dicció de la poesia teatralitzada que interpreten, et trasllada a la realitat que expliquen. Són uns artistes de la paraula, amb un treball original, que ningú més porta a terme i, a més, carregat d'àcida crítica social, bastant escassa en els nostres dies. "Van a por nosotros" i "Retrato en verde", són dues de les meves peces/poemes teatralitzats preferits.
Jo espero veure'ls de nou ben aviat i a vosaltres us recomano que feu el mateix. No sé com els hi van les coses, si tenen molts bolos o si reben ajuts pels seus projectes, però desitjaria que no els hi faltés la feina i que creesin escola, per continuar amb el relleu, quan ells decideixin no fer-ho més.
Si voleu saber més sobre aquest grup d'artistes, visiteu el seu blog: http://blogdeaccidentspolipoetics.blogspot.com/

El pebrots de la Ruscalleda!

No em negareu que no s'han de tenir pebrots per muntar una empresa com ha fet ella, aconseguint tenir un restaurant i una qualitat d'èxit, vendre llibres, projectes al Japó, fer pedagogia alimentària i no perdre mai el somriure ni el bon humor. Pebrots i... nervi! No para de parlar! Jo diria que pronúncia dues frases per minut i pensa encara més ràpid. Tot i les estrelles Michelin del Sant Pau, la Carme no té por a explicar el seu menú degustació i, fins i tot, alguns dels seus secrets, totalment propi -penso-, dels qui tenen l'absoluta certesa i seguretat de la feina ben feta i creuen en el seu treball.
Els pebrots del títol, però, també fan referència a una curiositat que va explicar, -dels dos milions de coses amb les quals ens va deleitar en la seva conferècia!-: al Japó i, més recentment, també a Sant Pol de Mar, es mengen les fulles de pebrotera. Segons ella, es veu que són bones, tant crues, com bullides o arrebossades. O sigui que, ja ho sabeu, podeu comneçar-les a disfrutar ben aviat, ara que començaran a créixer.
I si no us agrada el vi ni el cava però voleu anar al seu restaurant, no cal que patiu, us preparan sucs amb tònica, infusions o aigua.
Serveixi aquesta entrada com a petit homenatge a una dona emprenedora, senzilla, entusiasta i amant dels petits grans plaers encara existents, com gaudir d'una vista del mar.

Va de cine: "Ni Vicky, ni Cristina, ni Barcelona".

La meva relació amb les pel·lícules del Woody Allen no va començar bé. Malgrat això, ara portava un temps estimant-lo i adorant-lo fins que m'he atrevit a veure la seva última cinta. Em feia por veure-la i, com veieu, després de patir-la sencera -merament, com a objecte d'anàlisi-, no puc ni dir-ne "pel·lícula". Si pogués entrevistar a Woody Allen li preguntaria si va estar sota els efectes d'algun medicament durant tot el seu procés d'el·laboració o només va voler malgastar els diners de la subvenció per poder visitar Oviedo.
Més que pel·lícula, jo en diria que és una audioguia masclista i "fatxa" de la ciutat de Barcelona, amb molta testosterona torera.
Abans de començar amb l'"acció", els patrocinadors. Destacant, la televisió privada Antena 3 que, justament, no es caracteritza per la seva simpatia vers la nació catalana.
L'espantosa veu en off és ben bé d'audiovisual, eternitzant les seves ridícules descripcions. Coincideixo amb el meu company de blog, en aquest sentit: http://mundocine.com/cine/criticas-cine--vicky-cristina-barcelona-51552
Les primeres imatges que surten de Barcelona són les següents: Gaudí, unes "putes" (paraula literal emprada a la pel·lícula) i, de nou, un altre cop, Gaudí. Fins que no he vist les imatges, no he sabut que tots els catalans haviem pagat a Allen per mostrar així a Barcelona, dues realitats, sí, però de "putes" n'hi ha a tot arreu. I a que ve encadenar-ho amb imatges de Gaudí? Del tot al·lucinant.
L'Scarlett Johansson, pobrota, sembla una bleda bullida a tota la cinta. Quina llàstima, perquè des de "Lost in Translation" pensava que encara podriem treure'n alguna cosa de profit. L'única escena on actua i amb la que es va guanyar el sou del dia, és la de sexe.
Comencem a fixar-nos en l'espertentisme del guió, quasibé ratllat el millor de Valle-Inclán. La primera perla la trobem en la frase que es pronuncia referint-se a que un personatge, estranger a la ciutat, té una bona posició laboral ja que sap “l’ idioma que es parla aquí”. Llegida -la frase-, us ho asseguro, no té el mateix efecte que quan veus l'escena, on es suggereix que la llengua catalana és parlada per un reducte de bàrbars!
Un altra de les obres mestres del guió és: “casar-se a Barcelona pot ser diferent i divertit”. Recordaré, aquí, que les dues protes són dues pijes sense ofici ni benifici. Bé, no, perdoneu, representa que tenen cap a 35 tacos i una ha fet un curt de 20 segons. Sense comentaris... I, ficat amb cunya, a tothora, només fan que parlar de la "identitat catalana", fins i tot quan es mostra la tant típica guitarra espanyola -típica de Catalunya???-. I podriem continuar amb el gloriós diàleg: “-La Cristina se n’ha anat a viure amb un tio” "–un torero?”, pregunta el nòvio de la Vicky, un altre espàrrec asolellat que, atenció, quan arriba a l'aeroport, porta una magnífica troley amb rodes, però ell, com que representa que és dels USA i allà com que són tots uns marines-patriòtics-"matxotes", com ningú, ell, l'agafa a pes per tot l'aeroport. Les imatges també donen a entendre, un cert fanatisme religiós de Catalunya. En realitat, el missatge subliminal era: subvenció-subvenció. De nou, crec que ningú ha supervisat l'atorgament d'aquests diners.
L'Allen deu passar per una crisi vital i deu tenir ganes de fer una peli porno catàrtica per després, un cop calmades les aigües, tornar a fer alguna pel·lícula. El que deu passar, però , és que la "aviat-yi" no ho deu voler i per això es dedica a fer pseudo-erotisme. Per què si no... com s'explica que la Pe s'acabi de fotre una sobredosi i aparegui amb tovallola com sortida d'un spa, perfectament pentinada i maquillada? Potser sí que les "celebrities" són tant glamuroses, que fins i tot es punxen "fashion-picos"! Per un moment penso que estic veient una còpia barata d'Almodovar. Peró, una còpia indigna, que ens ha sortit molt cara.
No conec massa bé Barcelona però semblen les zones "altes". Curiosament, però, els preus d'una desconeguda fruiteria són molt econòmics: 0.95€ 0.99€, 1.59€... Algú em pot dir si compra els tomàquets, l'enciam i els préssecs a aquest preu? Però, sens dubte, la millor proganda se l'emporten els taxistes de Barcelona, que apareixen continuament; Clar, com les protes són pijes, no coneixen el què és el transport públic de tmb... i quan van a Oviedo, com no, hi van en una avioneta privada, que és molt més ecològic, on vas a parar!
I d'entre tot aquest maremàgnum de despropòsits, només destacaria una cosa positiva: l'actuació de Patricia Clarkson, un personatge tristement creïble que en pocs minuts d'aparició, interepreta magistralment diferents registres.
Woody: retorna els diners a Catalunya! Catalunya no és només Gaudí ni Barcelona i de Barcelona no has entès res!


Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons.

Recolzem els grups virtuals reivindicatius!

Teniu facebook? Malgrat algunes polèmiques de protecció de dades, hi veig casos en els que pot ser molt útil. Hi ha grups verdaderament inútils però, d’altres, molt interessants i actius com és el cas de “NO al mobbing rural! Les vaques porten esquella i la merda fa pudor!” o “Suport als pagesos, ramaders i pescadors: per un preu digne!”. Encara que jo no hi tingui res a veure, us convido a visitar-los i, si en compartiu les seves opinions, a unir-vos a la causa. Jo ja ho vaig fer. Espero que algun dia ben proper les seves reivindicacions serveixin per alguna cosa!

Eliscultura

Les retrospectives dels artistes sempre resulten interessants per doble partida: per un cantó, per gaudir de la pròpia obra en sí i, per l’altre, perquè en un espai més o menys reduït, pots fer-te una idea de la seva evolució i del seu tarannà. Assistir a la inauguració d’una retrospectiva amb la presència del propi artista, el seu valor és al quadrat. I quan parlem d’Elisa Arimany, tot plegat es triplica. Fa anys que coneixia l’escultura de l’artista de gran format però no havia tingut el plaer d’assaborir la seva petita escultura: de la figuració sui-generis de sentiments a l’abstracció dels materials i les línies rectes per proposar-nos plàsticament tota una filosofia de veure la vida. La podeu veure fins al 10 de maig. Si en voleu saber més, visiteu el seu blog: http://elisaarimany.blogspot.com/ i, pròximament, una ressenya ampliada de la seva obra en aquest mateix blog.

Escoles bressol fantasmes

A Cerdanyola hi ha projectades, des de fa anys, tres escoles bressol. Mireu si en fa d’anys, que aviat, els infants que hi havien d’anar, es trauran el carnet de conduir! És trist que s’escatimin recursos destinats a equipaments tant necessaris com les escola bressol. On van a parar, cada any, aquest diners? Una part ja m’imagino a on: a coses com la rococó i, alhora, postmoderna frase lluminosa “facta non verba” de la plaça de davant de l’ajuntament. Pels que no ho haguéssiu vist: unes lletres gegants lluminoses, ancorades al terra que, al cap de poc (menys mal!), van desaparèixer. També és trist que pares i mares que reivindiquen les escoles bressol encara no hagin rebut mai resposta a les seves instàncies. Sortosament, encara queda gent amb empenta per denunciar els fets i mobilitzar-se contra les injustícies, com la Associació de Defensa del 0-3 http://plataformadefensa03.blogspot.com/ (vegeu el seu blog, fent click) amb propostes tant originals com la de repartir preservatius

Les dones treballem i els homes no!

Està claríssim. Feu la prova. Ja fa dies que faig «recompte » per diferents transports públics i a diferents hores. La ratio no varia massa : per cada 10 dones, hi ha 4 homes. Avui mateix, sense anar més lluny, la proporció era exactament aquesta i, a sobre, un senyor tenia edat d’estar clarament jubilat. Què passa aquí? Les dones són més ecològiques i anem més en transport públic? Els homes van més en cotxe? Les dones sortim de casa abans? O ho fem després? Siguin quins siguin els motius, la proporció només varia quan ens trobem amb un grup de 3 o 4 joves que, per com van vestits, la roba i l’actitud, no van ni vénen de treballar. No només treballem més a casa, sinó que som més les que treballem a fora. Serà perquè, tot i que puguem quedar-nos embarassades, cobrem tant poc, comparat amb els homes, que encara sortim a compte!

Qui neteja els reposacaps dels transports?

Ferrocarrils de la Generalitat té un cartell dins dels seus vagons on indica que s'ha desratitzat. Quina angúnia trobar-se una ratassa a dins el tren, oi? La mateixa angúnia que em faria agafar polls recolzant el cap en el reposacaps dels transports públic, cosa que tots fem. Qui ens assegura que allò ha estat higienitzat? I cada quan s'higienitza? Podem demanar algun justificant? Si l'estat en el que es troben les marquesines es correspon al dels reposacaps, ho tenim cru...

"Aeromosses"

Estic veient una sèrie nord-americana amb subtítols en espanyol. La traducció té algunes errades però de poca importància. La sèrie no és d'humor però m'he començat a fixar en la traducció des de que he vist una paraula mal traduïda que m'ha fet molta gràcia: "aeromozas". La trama passa en una avió i surten tres auxiliars de vol. Un d'ells, és un noi. No sé si en algun país llatinoamericà s'usa aquest terme o es tracta d'una "llicència" del traductor. Desconec també si pot ser un nou departament dels Mossos: les "aeromosses".

Stop als embussos i a les aglomeracions!

Els que treballem aquests dies, com en altres ocasions vacacionals (religiosament devotes, fins no fa massa), gaudim del transport públic sense apretors i de la circulació fluïda i normal de les carreteres. No creieu que hauria de ser així tot l'any? Què s'ha de fer perquè sigui "normal" sempre? Quin cost té afegir un vagó més al metro o als trens? Si volant en avió existeix el "síndrome del turista", hauriem de buscar un nom, definir uns símptomes i solucions per evitar l'stress i els "agobios" que provoquen estar 45 minuts en trajectes de 10 minuts i el viatjar en metro com si estiguessin pujant per un ascensor de 8 places amb 200 persones a dins, passant-te l'aixella per la galta (incovenients de ser baixet) o el braç per prop de l'espatlla... Repetidament, dia rera dia, per anar a treballar, no creieu que es podria considerar una malaltia laboral? Què se n'ha fet de la mesura de fer pagar un cànon als cotxes que accedissin a les grans ciutats amb un sol ocupant?

No siguis porc!

El reglament (CE)1/2005 de benestar animal indica que els porcs han d'ésser transportats respectant una densitat de càrrega específica. Així, els porcs de 100 kgs. han de viatjar a raó de 235 Kilograms per metre quadrat. És a dir, a poc més de "porc" per m2. Si agafeu el metro de Barcelona en hora punta, comprovareu el següent: a/. no existeix cap reglament que reguli la densitat de càrrega d'humans per m2 i b/. la densitat us asseguro que és superior a la que tenen els porcs.
El mateix reglament diu que s'ha demostrat que un tipus de "conducció brusca i sobtada (transcric, ara, literalment) té un efecte clarament negatiu sobre l'estrés dels animals".
Si us plau, senyors del tmb: els porcs viatgen millor que nosaltres! A més, a cada parada que fan, no s'han de deixar passar els uns els altres, ni els de darrera empenyen per baixar, ni es deixen el deltoides intentant sobreviure a una frenada!

Els lectors opinem

No sé quan va ser la primera vegada que la premsa es va obrir i va començar a publicar les cartes al director, les opinions del lector... jo ho he vist tota la meva vida. Més que opinions, la major part de la pàgina està ocupada per queixes. De fet, l'apartat s'hauria de dir "les queixes dels lectors". I amb els anys i anys que fa que ens queixem, poca cosa ha canviat. Serveixen d'alguna cosa? Sé d'un cas que sí. Arran de la queixa d'una persona, els autobusos van començar a portar cinturons de seguretat. Però, i la resta? A vegades veus publicada una vegada i una altra la mateixa problemàtica, repetitivament, com a "El dia de la marmota". Els polítics que votem s'ho llegeixen? fan alguna cosa? Hauriem de recórrer a una gran recerca d'hemeroteca per a comprovar-ho.